
Sento debilitat per Clint Eastwood. Per això no podia deixar de veure “Invictus” el mateix cap de setmana de la seva estrena.

“Invictus” de Clint Eastwood
Per Roger, dintre de crÃtica de pel.lÃcules, directors
D’entrada dir que “Invictus” no està al nivell del millor Eastwood. El veterà director nord-americà abandona el cinema gairebé d’autor amb que ens havia deleitat amb films com “Mystic river”, “Million dollar baby” o “Gran Torino”. En aquest cas opta per brindar-nos un film més propi de les grans produccions nord-americanes. Una pel·lÃcula made in Hollywood rodada a Sud Àfrica, i amb un clar missatge reconciliador. Missatge extret tant de la realitat com del llibre “El factor humà ” de John Carlin.
No obstant, crec que és de destacar que, malgrat tot, Eastwood aconsegueix emocionar amb una història de la qual tothom, abans d’entrar a la sala, en sap el principi i el final. I això és senyal que hi ha bona elecció dels diferents elements a l’hora de rodar la pel·lÃcula. Hi ha bona direcció.
Algunes coses a destacar:
La música, sempre important en les pel·lÃcules de Clint Eastwood, és segurament el que aporta més emotivitat a la pel·lÃcula. Segurament hi ha escenes que no se sostindrien massa si l’espectador no estés immers de ple en la mà gia de la música.
Les interpretacions. La de Matt Damon sense massa grà cia. La de Morgan Freeman, solvent. Sobretot per la gran semblança fÃsica amb Nelson Mandela i per un treball notable per aconseguir un accent anglès “molt africà ”.
Una escena brillant: la de l’himne sudafricà tot just abans de començar el partit final. Rodada de forma magistral.
No és el millor Eastwood, sens dubte. Però el mestre Clint, és el mestre Clint.
Article publicat també a La Llanterna Mà gica.

Els premis Gaudà i el cinema catalÃ
Per Roger, dintre de General
Ahir a la nit se celebrava la segona edició dels premis Gaudà que atorga l’Acadèmia del Cinema Català . Per a mi la primera gran notÃcia és que sembla confirmar-se que el cinema català cada cop té menys a envejar al cinema dels països que l’envolten. No fa pas massa que era freqüent el pensament que a Catalunya hi teniem una de les millors pedreres del món del teatre però que, en canvi, la branca del cinema era una branca coixa. Això ha canviat. No he vist totes les pel·lÃcules que ahir estaven nominades, però les que he vist són pel·lÃcules que ratllen a un gran nivell.
Aquest canvi ve donat, entre d’altres coses, pel sorgiment d’una nova generació de cineastes més o menys joves, molt influenciats pel cinema d’autor europeu i, alhora, formats en escoles catalanes de nivell més que acceptable. La feina d’escoles com l’ESCACC, el CECC, el mà ster de documental de la UPF o el mà ster de documental de la UAB, comencen a donar resultats. Isaki Lacuesta, Mar Coll, Xavi Puebla i companyia, vénen d’aquesta nova fà brica de cinema català .
En un lliurament de premis sempre hi ha qui queda decebut. Sempre hi ha pel·lÃcules guanyadores i pel·lÃcules perdedores. I sempre pot haver-hi cert grau de sospita sobre si es promocionen més o menys unes pel·lÃcules que d’altres. Però en aquest cas, qui surt guanyador és el cinema. El cinema català .
“Tres dies amb la famÃlia” de la debutant Mar Coll és, com s’esperava, la vencedora amb tres premis ben merescuts: millor pel·lÃcula en llengua catalana, millor direcció i millor actriu principal (Nausicaa Bonnin). “Les dues vides d’Andrés Rabadan” es va endur tres premis per les interpretacions, destacant-hi l’Àlex Brendemühl. I, personalment, em va fer especial il·lusió que es premiés dues de les que, per a mi, han estat entre les millors pel·lÃcules de l’any 2009: “Los condenados” d’Isaki Lacuesta com a millor pel·lÃcula en llengua no catalana, i “Deixa’m entrar” de Tomas Alfredson, com a millor pel·lÃcula europea.
La llà stima és que la gala dels Gaudà coincidÃs amb la inexplicable vaga de cinemes que es va produir ahir. Us enllaço amb un article interessant sobre el tema. Val la pena llegir-lo.
Clicant aquà podreu consultar la llista complerta de les pel·lÃcules guardonades.
Ahir a la nit se celebrava la segona edició dels premis Gaudà que atorga l’Acadèmia del Cinema Català . Per a mi la primera gran notÃcia és que sembla confirmar-se que el cinema català cada cop té menys a envejar al cinema dels països que l’envolten. No fa pas massa que era freqüent el pensament que a Catalunya hi teniem una de les millors pedreres del món del teatre però que, en canvi, la branca del cinema era una branca coixa. Això ha canviat. No he vist totes les pel·lÃcules que ahir estaven nominades, però les que he vist són pel·lÃcules que ratllen a un gran nivell.
Aquest canvi ve donat, entre d’altres coses, pel sorgiment d’una nova generació de cineastes més o menys joves, molt influenciats pel cinema d’autor europeu i, alhora, formats en escoles catalanes de nivell més que acceptable. La feina d’escoles com l’ESCACC, el CECC, el mà ster de documental de la UPF o el mà ster de documental de la UAB, comencen a donar resultats. Isaki Lacuesta, Mar Coll, Xavi Puebla i companyia, vénen d’aquesta nova fà brica de cinema català .
En un lliurament de premis sempre hi ha qui queda decebut. Sempre hi ha pel·lÃcules guanyadores i pel·lÃcules perdedores. I sempre pot haver-hi cert grau de sospita sobre si es promocionen més o menys unes pel·lÃcules que d’altres. Però en aquest cas, qui surt guanyador és el cinema. El cinema català .
“Tres dies amb la famÃlia” de la debutant Mar Coll és, com s’esperava, la vencedora amb tres premis ben merescuts: millor pel·lÃcula en llengua catalana, millor direcció i millor actriu principal (Nausicaa Bonnin). “Les dues vides d’Andrés Rabadan” es va endur tres premis per les interpretacions, destacant-hi l’Àlex Brendemühl. I, personalment, em va fer especial il·lusió que es premiés dues de les que, per a mi, han estat entre les millors pel·lÃcules de l’any 2009: “Los condenados” d’Isaki Lacuesta com a millor pel·lÃcula en llengua no catalana, i “Deixa’m entrar” de Tomas Alfredson, com a millor pel·lÃcula europea.
La llà stima és que la gala dels Gaudà coincidÃs amb la inexplicable vaga de cinemes que es va produir ahir. Us enllaço amb un article interessant sobre el tema. Val la pena llegir-lo.
Clicant aquà podreu consultar la llista complerta de les pel·lÃcules guardonades.

“Un tipo serio” de Joel i Ethan Coen
Per Roger, dintre de General

Poca cosa tinc a dir d’”Un tipo serio”, la nova pel·lÃcula dels germans Coen. Una de les primeres coses que m’ha vingut al cap en sortir del cinema, és que aquesta pel·lÃcula no calia. No és necessà ria.
Una història simple, un argument ja vist, però cap tipus de ganxo. La pel·lÃcula falla des del pròleg que no acabes de veure quin sentit té, fins al final de la pel·lÃcula que, tot sigui dit, és potser el més atractiu perquè és un final obert.
Al marge d’això, i a comptagotes, es poden veure elements propis de la cinematografia de Joel i Ethan Coen. Però poca cosa, molt poca cosa.

Poca cosa tinc a dir d’”Un tipo serio”, la nova pel·lÃcula dels germans Coen. Una de les primeres coses que m’ha vingut al cap en sortir del cinema, és que aquesta pel·lÃcula no calia. No és necessà ria.
Una història simple, un argument ja vist, però cap tipus de ganxo. La pel·lÃcula falla des del pròleg que no acabes de veure quin sentit té, fins al final de la pel·lÃcula que, tot sigui dit, és potser el més atractiu perquè és un final obert.
Al marge d’això, i a comptagotes, es poden veure elements propis de la cinematografia de Joel i Ethan Coen. Però poca cosa, molt poca cosa.

“Les dues vides d’Andrés Rabadán” de Ventura Durall
Per Roger, dintre de General

Quan vaig saber que s’estava filmant la història d’Andrés Rabadán, vaig pensar que, segurament, seria una de les pel·lÃcules que no aniria a veure. Em feia por que es tractés d’una història morbosa i sensacionalista. Fa un parell de setmanes me la van passar amb dvd perquè em podia ser útil pel guió que estic escrivint en el mà ster de guió que faig enguany.
L’acabo de veure i, realment, ha estat una sorpresa molt positiva.
“Les dues vides d’Andrés Rabadán” és la primera pel·lÃcula de Ventura Durall, i el director aconsegueix allunyar-nos d’aquesta visió morbosa de la realitat, per explicar-nos una realitat trà gica i que fa reflexionar a l’entorn de qüestions socials, penitencià ries i psiquià triques. El fet que el propi Rabadán hagi col·laborat en l’escriptura del guió, segurament ha influenciat en construir una història més humana que sensacionalista.
Però, alhora, la pel·lÃcula també té interès cinematogrà fic. Només començar el film ens ofereix un pla molt simbòlic: la muntanya de Montserrat vista des de les reixes de la presó. El sÃmbol de llibertat i el de no-llibertat, cara a cara.
La il·luminació, assèptica en les escenes de presó, cà lida en les d’infantesa, i dura en les escenes d’adolescència, facilita molt la creació d’una atmosfera molt efectiva. I la transformació d’espais, barrejant realitat i somnis, somnis que trenquen barreres, es converteix en un element bà sic de la pel·lÃcula, ja que la dota d’un alè d’estranyesa i d’esperança alhora.
Les interpretacions són més que correctes. Sòbria Mar Ulldemolins, i un paper molt apropiat per a Àlex Brendemühl.
La pel·lÃcula va acompanyada d’un documental, “El perdó”. Quan l’hagi vist en faré una ressenya.

Quan vaig saber que s’estava filmant la història d’Andrés Rabadán, vaig pensar que, segurament, seria una de les pel·lÃcules que no aniria a veure. Em feia por que es tractés d’una història morbosa i sensacionalista. Fa un parell de setmanes me la van passar amb dvd perquè em podia ser útil pel guió que estic escrivint en el mà ster de guió que faig enguany.
L’acabo de veure i, realment, ha estat una sorpresa molt positiva.
“Les dues vides d’Andrés Rabadán” és la primera pel·lÃcula de Ventura Durall, i el director aconsegueix allunyar-nos d’aquesta visió morbosa de la realitat, per explicar-nos una realitat trà gica i que fa reflexionar a l’entorn de qüestions socials, penitencià ries i psiquià triques. El fet que el propi Rabadán hagi col·laborat en l’escriptura del guió, segurament ha influenciat en construir una història més humana que sensacionalista.
Però, alhora, la pel·lÃcula també té interès cinematogrà fic. Només començar el film ens ofereix un pla molt simbòlic: la muntanya de Montserrat vista des de les reixes de la presó. El sÃmbol de llibertat i el de no-llibertat, cara a cara.
La il·luminació, assèptica en les escenes de presó, cà lida en les d’infantesa, i dura en les escenes d’adolescència, facilita molt la creació d’una atmosfera molt efectiva. I la transformació d’espais, barrejant realitat i somnis, somnis que trenquen barreres, es converteix en un element bà sic de la pel·lÃcula, ja que la dota d’un alè d’estranyesa i d’esperança alhora.
Les interpretacions són més que correctes. Sòbria Mar Ulldemolins, i un paper molt apropiat per a Àlex Brendemühl.
La pel·lÃcula va acompanyada d’un documental, “El perdó”. Quan l’hagi vist en faré una ressenya.

Nine
Per bargalloneta, dintre de crÃtica de pel.lÃcules

Anava amb molta il·lusió a veure Nine. M’encanten els musicals, és un dels meus gèneres preferits i aprofito qualsevol ocasió per anar al cinema per poder gaudir-ne en pantalla gran.
A més tenia l’antecedent de Chicago, un excel·lent musical dirigit pel mateix director, Rob Marshall i ara amb Nine els millors motius: un cà sting envejable, una història molt atractiva pels cinèfils, el precedent d’una obra de teatre que havia triomfat a Broadway (Antonio Banderas de protagonista), uns escenaris naturals de Roma i uns escenaris ficticis, espectaculars en la “suposada” Cinecittá dels mÃtics estudis italians, una barreja de blanc i negre i color molt ben aconseguit…i per sobre de tot veure per primera vegada a Sophia Loren en pantalla gran!!!! (ho sé, ho sé, no tinc perdó!)… Ho tenia gaire bé tot….
Però …. com sempre dic… “sempre hi ha un però” , la pel·lÃcula li falta alguna cosa per arribar al nivell de l’antecessora, és un xic irregular i malgrat que el pes de la pel·lÃcula va a cà rrec d’un excel·lent Daniel Day Lewis, amb un impactant accent italià (no he trobat gens a faltar Banderas) els números musicals semblen ficats una mica en pinces dins de la història, la pel·lÃcula és massa “teatral” (i no em queixo!) però el cinema és el cinema i el teatre és el teatre, amb això vull dir que són dos arts molt diferents i se n’ha de saber molt per a pel.licularitzar (existeix la paraula?) una obra de teatre. Rob Marshall ha de ser un increïble director de teatre, fa uns muntatges espectaculars, que si ja ho són en la pantalla, veure’ls en directe deu posar els pèls de punta…
De totes maneres, a mi em va agradar, no em va entusiasmar, però m’ho vaig passar bé malgrat el record de Chicago. La història de Guido Contini (alter ego de Federico Fellini) i el seu bloqueig que no el deixa treballar en la seva nova pel·lÃcula Ità lia, fa que tots els personatges que té al seu voltant passin per davant seu de maneres diferents: Judi Dench (meravellosa sastressa) que li fa una mica de veu de la consciència; Nicole Kidman (la seva musa i actriu a les seves pel·lÃcules), una mica “encorsetada” però demostrant una vegada més que té bona veu; Fergie, amb el numero més espectacular de la cinta malgrat ser una imitació del de la presó de Chicago, Penélope Cruz, molt s’ha dit del seu número, però que voleu que us digui, a mi em va deixar força indiferent; Kate Hudson (fent de reportera de la Vogue), i amb un número també impressionant que demostren la seva faceta de cantant i el recordatori que cada vegada s’ha sembla més a sa mare (Goldie Hawn), Sophia Loren…. que surt poquet però omple tant la pantalla , que jo ja en vaig tenir prou… i per sobre de totes elles una meravellosa i tendra Marion Cotillard (espero que amb nova nominació!!) fent de Giuletta Massina… era ella!!!!
És una bona ocasió per revisar 8 y medio.
Apunt compartit amb Parlem una mica de cinema?

Anava amb molta il·lusió a veure Nine. M’encanten els musicals, és un dels meus gèneres preferits i aprofito qualsevol ocasió per anar al cinema per poder gaudir-ne en pantalla gran.
A més tenia l’antecedent de Chicago, un excel·lent musical dirigit pel mateix director, Rob Marshall i ara amb Nine els millors motius: un cà sting envejable, una història molt atractiva pels cinèfils, el precedent d’una obra de teatre que havia triomfat a Broadway (Antonio Banderas de protagonista), uns escenaris naturals de Roma i uns escenaris ficticis, espectaculars en la “suposada” Cinecittá dels mÃtics estudis italians, una barreja de blanc i negre i color molt ben aconseguit…i per sobre de tot veure per primera vegada a Sophia Loren en pantalla gran!!!! (ho sé, ho sé, no tinc perdó!)… Ho tenia gaire bé tot….
Però …. com sempre dic… “sempre hi ha un però” , la pel·lÃcula li falta alguna cosa per arribar al nivell de l’antecessora, és un xic irregular i malgrat que el pes de la pel·lÃcula va a cà rrec d’un excel·lent Daniel Day Lewis, amb un impactant accent italià (no he trobat gens a faltar Banderas) els números musicals semblen ficats una mica en pinces dins de la història, la pel·lÃcula és massa “teatral” (i no em queixo!) però el cinema és el cinema i el teatre és el teatre, amb això vull dir que són dos arts molt diferents i se n’ha de saber molt per a pel.licularitzar (existeix la paraula?) una obra de teatre. Rob Marshall ha de ser un increïble director de teatre, fa uns muntatges espectaculars, que si ja ho són en la pantalla, veure’ls en directe deu posar els pèls de punta…
De totes maneres, a mi em va agradar, no em va entusiasmar, però m’ho vaig passar bé malgrat el record de Chicago. La història de Guido Contini (alter ego de Federico Fellini) i el seu bloqueig que no el deixa treballar en la seva nova pel·lÃcula Ità lia, fa que tots els personatges que té al seu voltant passin per davant seu de maneres diferents: Judi Dench (meravellosa sastressa) que li fa una mica de veu de la consciència; Nicole Kidman (la seva musa i actriu a les seves pel·lÃcules), una mica “encorsetada” però demostrant una vegada més que té bona veu; Fergie, amb el numero més espectacular de la cinta malgrat ser una imitació del de la presó de Chicago, Penélope Cruz, molt s’ha dit del seu número, però que voleu que us digui, a mi em va deixar força indiferent; Kate Hudson (fent de reportera de la Vogue), i amb un número també impressionant que demostren la seva faceta de cantant i el recordatori que cada vegada s’ha sembla més a sa mare (Goldie Hawn), Sophia Loren…. que surt poquet però omple tant la pantalla , que jo ja en vaig tenir prou… i per sobre de totes elles una meravellosa i tendra Marion Cotillard (espero que amb nova nominació!!) fent de Giuletta Massina… era ella!!!!
És una bona ocasió per revisar 8 y medio.
Apunt compartit amb Parlem una mica de cinema?

Up in the air
Per bargalloneta, dintre de crÃtica de pel.lÃcules

Juno em va semblar una comèdia trà gica resultona que crec que amb el pas del temps, perdrà l’encant que va tenir en el seu moment; de Reitman , el director em va sorprendre molt més Gracias por fumar una crÃtica à cida sobre el món del tabac i que estava interpretat per Aaron Eackhart, molt més pletòric que a la recent Love Happens.
Ara, Jason Reitman ens sorprèn amb Up in the air, amb un absolut protagonista ,el cada vegada millor George Clooney, i dic millor no per lo guapo i atractiu que és, amb aquest aire gaire bé clònic de Cary Grant, sinó per què demostra ser un bon actor , capaç de riure’s d’ell mateix i protagonitzar una història que no té pas un final d’allò “feliç”…
Up in the air té un guió molt sòlid i ben estructurat que profunditza sobre la soledat, la inestabilitat de la feina, la incomunicació de les famÃlies o la dificultat per formar-les, temes prou importants i tots tractats en la mateixa cinta.
Està molt ben rodada, d’una forma intel·ligent i la presentació del personatge del Clooney és memorable on presenta a un home solitari que viu al cel entre avió i avió, viatjant d’estat en estat, anant a diferents empreses i acomiadant a la gent, sembla que no tingui escrúpols però al final de la pel·lÃcula gaire bé ens farà llà stima, i és que el seu personatge nota que li falta alguna cosa i encara canvia més quan apareixen dues dones que influiran en ell d’una forma molt diferent.
Les dues dones en qüestió són Anna Kendrick, (jove actriu que no conec de res però que la seguiré de prop perquè em va agradar molt), interpretant a la jove aprenenta de Clooney, intentant aguantar la pressió d’una feina molt dura i Vera Farmiga (que ja puc confirmar ara mateix que aquesta dona no m’agrada gens!! i segurament me’n portaré més d’una crÃtica) fent de l’alter ego de Clooney però en femenà i amb sorpresa final.
De moment ja s’ha emportat el Globus d’or al Millor guió… segurament tindrà uns quantes nominacions a les estatuetes…i probablement també en guanyarà .
Comentari compartit amb Parlem una mica de cinema?

Juno em va semblar una comèdia trà gica resultona que crec que amb el pas del temps, perdrà l’encant que va tenir en el seu moment; de Reitman , el director em va sorprendre molt més Gracias por fumar una crÃtica à cida sobre el món del tabac i que estava interpretat per Aaron Eackhart, molt més pletòric que a la recent Love Happens.
Ara, Jason Reitman ens sorprèn amb Up in the air, amb un absolut protagonista ,el cada vegada millor George Clooney, i dic millor no per lo guapo i atractiu que és, amb aquest aire gaire bé clònic de Cary Grant, sinó per què demostra ser un bon actor , capaç de riure’s d’ell mateix i protagonitzar una història que no té pas un final d’allò “feliç”…
Up in the air té un guió molt sòlid i ben estructurat que profunditza sobre la soledat, la inestabilitat de la feina, la incomunicació de les famÃlies o la dificultat per formar-les, temes prou importants i tots tractats en la mateixa cinta.
Està molt ben rodada, d’una forma intel·ligent i la presentació del personatge del Clooney és memorable on presenta a un home solitari que viu al cel entre avió i avió, viatjant d’estat en estat, anant a diferents empreses i acomiadant a la gent, sembla que no tingui escrúpols però al final de la pel·lÃcula gaire bé ens farà llà stima, i és que el seu personatge nota que li falta alguna cosa i encara canvia més quan apareixen dues dones que influiran en ell d’una forma molt diferent.
Les dues dones en qüestió són Anna Kendrick, (jove actriu que no conec de res però que la seguiré de prop perquè em va agradar molt), interpretant a la jove aprenenta de Clooney, intentant aguantar la pressió d’una feina molt dura i Vera Farmiga (que ja puc confirmar ara mateix que aquesta dona no m’agrada gens!! i segurament me’n portaré més d’una crÃtica) fent de l’alter ego de Clooney però en femenà i amb sorpresa final.
De moment ja s’ha emportat el Globus d’or al Millor guió… segurament tindrà uns quantes nominacions a les estatuetes…i probablement també en guanyarà .
Comentari compartit amb Parlem una mica de cinema?

Ens ha deixat Jean Simmons
Per bargalloneta, dintre de Actrius i actors

Acabo de llevar-me i no hi ha cosa pitjor que despertar-te amb un cap de setmana per endavant i assabentar-te de la mort d’una gran actriu!!
I és el que acabo de llegir!, l’actriu brità nica Jean Simmons ha mort aquesta nit a l’edat de 80 anys.
Actriu de l’època clà ssica de Hollywood va tenir la immensa sort de treballar amb els grans, tant companys de repartiment com directors.
Va començar molt joveneta amb Cadenas rotas de David Lean i durant la seva primera època brità nica en destaquen tÃtols com Narciso negro de Michael Powell y Pressburger o el Hamlet per excel·lència de Lawrence Olivier.
Ja ha Hollywood va treballar en tÃtols memorables: musicals, Ellos y ellas de Mankiewicz, amb Marlon Brando; westerns com Horizontes lejanos del gran Wyler i amb Gregory Peck, i sobre tot en pel·lÃcules bÃbliques i pèplums, com Sinuhé el egipcio, La túnica sagrada, Demetrio y los gladiadores o per sobre de totes elles, interpretant a Varinia la enamorada esposa de Kirk Douglas a Espartaco del gran Kubrick.
Però jo personalment, on la recordo millor, per què em va sorprendre molt, és en un paper totalment diferent als que jo recordava i a on la seva interpretació em va marcar. Va ser a Angel face d’Otto Preminger, inoblidable femme fatale pertorbadora que els hi feia passar canutes a Robert Mitchum.
Es va casar amb l’actor Stewart Granger i el director Richard Brooks (del qual aquest any se n’ha fet una retrospectiva al Festival de San Sebastian) i amb el que va treballar amb Burt Lancaster a El fuego y la palabra. I va obtenir dues nominacions per Hamlet i Happy ending, no el va guanyar mai!
Com en totes les grans actrius clà ssiques, amb la decadència dels estudis també va arribar el seu declivi i es va dedicar ocasionalment a treballar per la televisió en papers de sèrie o televisió que ja ningú recorda, però el que si que perdurarà és la seva intensa mirada, la bellesa serena i la seva subtilesa en cada una de les seves interpretacions. Per això és una de les grans!
Ja tremolo per què és la primera de tres!.
Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?

Acabo de llevar-me i no hi ha cosa pitjor que despertar-te amb un cap de setmana per endavant i assabentar-te de la mort d’una gran actriu!!
I és el que acabo de llegir!, l’actriu brità nica Jean Simmons ha mort aquesta nit a l’edat de 80 anys.
Actriu de l’època clà ssica de Hollywood va tenir la immensa sort de treballar amb els grans, tant companys de repartiment com directors.
Va començar molt joveneta amb Cadenas rotas de David Lean i durant la seva primera època brità nica en destaquen tÃtols com Narciso negro de Michael Powell y Pressburger o el Hamlet per excel·lència de Lawrence Olivier.
Ja ha Hollywood va treballar en tÃtols memorables: musicals, Ellos y ellas de Mankiewicz, amb Marlon Brando; westerns com Horizontes lejanos del gran Wyler i amb Gregory Peck, i sobre tot en pel·lÃcules bÃbliques i pèplums, com Sinuhé el egipcio, La túnica sagrada, Demetrio y los gladiadores o per sobre de totes elles, interpretant a Varinia la enamorada esposa de Kirk Douglas a Espartaco del gran Kubrick.
Però jo personalment, on la recordo millor, per què em va sorprendre molt, és en un paper totalment diferent als que jo recordava i a on la seva interpretació em va marcar. Va ser a Angel face d’Otto Preminger, inoblidable femme fatale pertorbadora que els hi feia passar canutes a Robert Mitchum.
Es va casar amb l’actor Stewart Granger i el director Richard Brooks (del qual aquest any se n’ha fet una retrospectiva al Festival de San Sebastian) i amb el que va treballar amb Burt Lancaster a El fuego y la palabra. I va obtenir dues nominacions per Hamlet i Happy ending, no el va guanyar mai!
Com en totes les grans actrius clà ssiques, amb la decadència dels estudis també va arribar el seu declivi i es va dedicar ocasionalment a treballar per la televisió en papers de sèrie o televisió que ja ningú recorda, però el que si que perdurarà és la seva intensa mirada, la bellesa serena i la seva subtilesa en cada una de les seves interpretacions. Per això és una de les grans!
Ja tremolo per què és la primera de tres!.
Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?

La cinta blanca
Per bargalloneta, dintre de crÃtica de pel.lÃcules

Tinc varies pel·lÃcules per comentar però ahir vaig veure La cinta blanca de Michael Haneke i encara estic en estat de shock.
La meva debilitat per aquest director austrÃac va en augment, tot i que anar a veure una pel·lÃcula seva és sinònim de passar-m’ho malament. Les seves històries no són gens fà cils de veure, gens… al contrari, són difÃcils, dures i fins i tot cruels i mai et deixen indiferents, pel·lÃcules com La pianista, El tiempo del lobo o Funny games són històries colpidores que t’arriben com un cop de puny enmig de l’estómac i que al cap d’una setmana encara et fa mal.
La cinta blanca no és l’excepció. La història d’un poble al nord d’Alemanya al 1913, i una sèrie d’aconteixements estranys que succeeixen fan que poc a poc, el carà cter de la població vagi canviant…
Haneke és un director molt intel·ligent, et passa a tu la pilota per què pensis què els ha passat als personatges, no t’ho explica tot, no saps que ha passat amb ells, ni on està l’inici de la maldat, fa que siguis tu com espectador qui hagi de decidir-ho i això angoixa molt més. Que la història passi prèvia a la Primera Guerra Mundial no és una casualitat, Haneke intenta explicar que una cadena de fets poden fer molt de mal i comportar fins i tot una guerra.
He llegit en diversos llocs que aquesta petita població i el què passa és la llavor del nazisme, no ho sé, però és plena de personatges autoritaris que tenen el poder i el coneixement i són els cruels i els dolents amb els seus; d’una societat endogà mica, classista, masclista… on la dona és un ésser totalment submÃs, que no pot fer res; on els rics són els què manen i els pobres no tenen res a fer, només poden perdre…
Amb un blanc i negre preciós i necessari, Haneke fa un homenatge a grans directors com Dreyer o Bergman, on la cà mera unes vegades mòbil (on el director et fa participar de l’escena) i d’altres vegades, immòbil, on la cà mera quieta,et fa esperar i llavors un so et fa imaginar què és el que està passant, fan que la teva angoixa vagi en augment i que alguns dels personatges, la degradació d’alguns d’ells , van fent que l’à nim de l’espectador és posi nerviós i odii als torturadors… llavors és quan penses que si, que la maldat existeix.
Però…. hi ha esperança? Potser si… encarnat en el nen que rescata, cuida i regala un ocellet al seu pare, però aquesta tendresa és prèvia, qui sap si quan se’n doni compte de com és la societat que l’envolta i sobre tot com és el seu pare, no farà seguir els passos dels seus germans…..
Hi ha escenes colpidores: la del riu quan el fill dels barons toca la flauta, cinc minuts de silenci que van augmentant poc a poc la teva desesperació i que en realitat vols fer el mateix que fan els personatges; la de la sortida del camperol quan se l’emporten, el discurs de la baronessa… en podria dir moltes més…
Sens dubte Haneke sap dirigir, sap explicar històries, et fa posar molt nerviós però també et fa reflexionar… no és una pel·lÃcula apta per tothom, ho reconec, però hauria de ser d’obligatòria visió.
Avui coincidim amb comentari amb el meu company de La llanterna mà gica
Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?

Tinc varies pel·lÃcules per comentar però ahir vaig veure La cinta blanca de Michael Haneke i encara estic en estat de shock.
La meva debilitat per aquest director austrÃac va en augment, tot i que anar a veure una pel·lÃcula seva és sinònim de passar-m’ho malament. Les seves històries no són gens fà cils de veure, gens… al contrari, són difÃcils, dures i fins i tot cruels i mai et deixen indiferents, pel·lÃcules com La pianista, El tiempo del lobo o Funny games són històries colpidores que t’arriben com un cop de puny enmig de l’estómac i que al cap d’una setmana encara et fa mal.
La cinta blanca no és l’excepció. La història d’un poble al nord d’Alemanya al 1913, i una sèrie d’aconteixements estranys que succeeixen fan que poc a poc, el carà cter de la població vagi canviant…
Haneke és un director molt intel·ligent, et passa a tu la pilota per què pensis què els ha passat als personatges, no t’ho explica tot, no saps que ha passat amb ells, ni on està l’inici de la maldat, fa que siguis tu com espectador qui hagi de decidir-ho i això angoixa molt més. Que la història passi prèvia a la Primera Guerra Mundial no és una casualitat, Haneke intenta explicar que una cadena de fets poden fer molt de mal i comportar fins i tot una guerra.
He llegit en diversos llocs que aquesta petita població i el què passa és la llavor del nazisme, no ho sé, però és plena de personatges autoritaris que tenen el poder i el coneixement i són els cruels i els dolents amb els seus; d’una societat endogà mica, classista, masclista… on la dona és un ésser totalment submÃs, que no pot fer res; on els rics són els què manen i els pobres no tenen res a fer, només poden perdre…
Amb un blanc i negre preciós i necessari, Haneke fa un homenatge a grans directors com Dreyer o Bergman, on la cà mera unes vegades mòbil (on el director et fa participar de l’escena) i d’altres vegades, immòbil, on la cà mera quieta,et fa esperar i llavors un so et fa imaginar què és el que està passant, fan que la teva angoixa vagi en augment i que alguns dels personatges, la degradació d’alguns d’ells , van fent que l’à nim de l’espectador és posi nerviós i odii als torturadors… llavors és quan penses que si, que la maldat existeix.
Però…. hi ha esperança? Potser si… encarnat en el nen que rescata, cuida i regala un ocellet al seu pare, però aquesta tendresa és prèvia, qui sap si quan se’n doni compte de com és la societat que l’envolta i sobre tot com és el seu pare, no farà seguir els passos dels seus germans…..
Hi ha escenes colpidores: la del riu quan el fill dels barons toca la flauta, cinc minuts de silenci que van augmentant poc a poc la teva desesperació i que en realitat vols fer el mateix que fan els personatges; la de la sortida del camperol quan se l’emporten, el discurs de la baronessa… en podria dir moltes més…
Sens dubte Haneke sap dirigir, sap explicar històries, et fa posar molt nerviós però també et fa reflexionar… no és una pel·lÃcula apta per tothom, ho reconec, però hauria de ser d’obligatòria visió.
Avui coincidim amb comentari amb el meu company de La llanterna mà gica
Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?

“La cinta blanca” de Michael Haneke
Per Roger, dintre de General

L’any cinematogrà fic 2010 comença molt bé. Comença amb una gran pel·lÃcula que, segurament, estarà entre les deu primeres de la llista de millors pel·lÃcules de l’any que, si tot va bé, faré d’aquà a onze mesos.
Es tracta de “Das weisse Band” (”La cinta blanca”) de Michael Haneke. I he de reconèixer que anava al cinema amb certs dubtes perquè, per exemple, vaig ser incapaç de veure sencera “Funny games”, ja que no puc soportar les imatges de violència gratuïta.
A “La cinta blanca”, com en el conjunt de la filmografia de Haneke, hi ha una reflexió sobre la violència. En aquest cas sobre la violència i la repressió social i religiosa d’un poble rural de l’Alemanya que es trobava a les portes de la Primera Guerra Mundial. Però en aquest cas la violència es produeix en un fora de camp que segurament la fa més efectiva. La violència no la veus, però la sents.
Haneke és capaç de construir un film llarg, 144 minuts, que no es fa excessiu i que és profundament expressiu. Tots els elements cinematogrà fics hi tenen cabuda i protagonisme.
D’entrada comença amb una veu en off que, a diferència d’altres casos, em sembla ben utilitzada. La pel·lÃcula sencera és tota ella un flash-back i la veu en off funciona com a element narratiu i és la que dóna sentit al flash-back. Em sembla interessant que aquesta veu en off per una banda comenci dient que ignora si la història que està a punt de narrar és certa perquè la coneix parcialment i d’oïdes i, per l’altra, acabi deixant a l’espectador amb la incògnita del que ha passat realment. En el fons el que t’està dient és que hi ha tantes històries com persones que les viuen, encara que els fets reals fossin només uns. Per tant, tot dependrà de qui t’ho expliqui.
Segurament l’element que més destaca d’entrada és l’ús del blanc i negre. Aquest tipus d’il·luminació li dóna un toc més d’època a la pel·lÃcula però, a més, en determinades escenes del film, contribueix a donar-li un toc més dramà tic i expressiu al que està succeïnt. En general l’ús del blanc i negre facilita més que no pas el color el joc de llums i ombres. I en aquesta història això és essencial.
El silenci també és protagonista. I a més ho és des dels tÃtols de crèdit. Uns tÃtols de crèdit foscos i silenciosos que et marquen de bon principi quin serà el to i el ritme de la pel·lÃcula. I aquest silenci és extensiu a la música. Si no estic equivocat (l’hauria de tornar a veure per assegurar-me’n) només hi ha música diegètica (música que forma part de l’acció de la pel·lÃcula, de manera que nosaltres la sentim perquè els personatges de la pel·lÃcula la senten). I, a més, la música que se sent és bà sicament religiosa, cosa que contribueix encara més a crear l’atmosfera que Haneke li vol donar a la seva pel·lÃcula.
Tenim, també, molt bones interpretacions. I això no deu ser fà cil en una història on gran part dels protagonistes són nens i nenes. El propi Haneke va comentar en una entrevista que ha estat una bona experiència treballar amb nens, però que en alguns moments va ser desesperant. Com a anècdota, pel cà sting infantil van haver de veure més de 7.000 nens i nenes.
Hi ha altres elements destacats d’aquesta pel·lÃcula, per exemple els espais. Però crec que aquest post ja m’està quedant massa llarg. Aixà que ho deixo amb un darrer apunt: aquesta pel·lÃcula és el més proper a Dreyer i Bergman que he vist en el cinema actual.
I aquà una de les escenes més emotives de la pel·lÃcula:

L’any cinematogrà fic 2010 comença molt bé. Comença amb una gran pel·lÃcula que, segurament, estarà entre les deu primeres de la llista de millors pel·lÃcules de l’any que, si tot va bé, faré d’aquà a onze mesos.
Es tracta de “Das weisse Band” (”La cinta blanca”) de Michael Haneke. I he de reconèixer que anava al cinema amb certs dubtes perquè, per exemple, vaig ser incapaç de veure sencera “Funny games”, ja que no puc soportar les imatges de violència gratuïta.
A “La cinta blanca”, com en el conjunt de la filmografia de Haneke, hi ha una reflexió sobre la violència. En aquest cas sobre la violència i la repressió social i religiosa d’un poble rural de l’Alemanya que es trobava a les portes de la Primera Guerra Mundial. Però en aquest cas la violència es produeix en un fora de camp que segurament la fa més efectiva. La violència no la veus, però la sents.
Haneke és capaç de construir un film llarg, 144 minuts, que no es fa excessiu i que és profundament expressiu. Tots els elements cinematogrà fics hi tenen cabuda i protagonisme.
D’entrada comença amb una veu en off que, a diferència d’altres casos, em sembla ben utilitzada. La pel·lÃcula sencera és tota ella un flash-back i la veu en off funciona com a element narratiu i és la que dóna sentit al flash-back. Em sembla interessant que aquesta veu en off per una banda comenci dient que ignora si la història que està a punt de narrar és certa perquè la coneix parcialment i d’oïdes i, per l’altra, acabi deixant a l’espectador amb la incògnita del que ha passat realment. En el fons el que t’està dient és que hi ha tantes històries com persones que les viuen, encara que els fets reals fossin només uns. Per tant, tot dependrà de qui t’ho expliqui.
Segurament l’element que més destaca d’entrada és l’ús del blanc i negre. Aquest tipus d’il·luminació li dóna un toc més d’època a la pel·lÃcula però, a més, en determinades escenes del film, contribueix a donar-li un toc més dramà tic i expressiu al que està succeïnt. En general l’ús del blanc i negre facilita més que no pas el color el joc de llums i ombres. I en aquesta història això és essencial.
El silenci també és protagonista. I a més ho és des dels tÃtols de crèdit. Uns tÃtols de crèdit foscos i silenciosos que et marquen de bon principi quin serà el to i el ritme de la pel·lÃcula. I aquest silenci és extensiu a la música. Si no estic equivocat (l’hauria de tornar a veure per assegurar-me’n) només hi ha música diegètica (música que forma part de l’acció de la pel·lÃcula, de manera que nosaltres la sentim perquè els personatges de la pel·lÃcula la senten). I, a més, la música que se sent és bà sicament religiosa, cosa que contribueix encara més a crear l’atmosfera que Haneke li vol donar a la seva pel·lÃcula.
Tenim, també, molt bones interpretacions. I això no deu ser fà cil en una història on gran part dels protagonistes són nens i nenes. El propi Haneke va comentar en una entrevista que ha estat una bona experiència treballar amb nens, però que en alguns moments va ser desesperant. Com a anècdota, pel cà sting infantil van haver de veure més de 7.000 nens i nenes.
Hi ha altres elements destacats d’aquesta pel·lÃcula, per exemple els espais. Però crec que aquest post ja m’està quedant massa llarg. Aixà que ho deixo amb un darrer apunt: aquesta pel·lÃcula és el més proper a Dreyer i Bergman que he vist en el cinema actual.
I aquà una de les escenes més emotives de la pel·lÃcula:

El erizo
Per bargalloneta, dintre de crÃtica de pel.lÃcules

Era difÃcil decidir quina seria la primera pel·lÃcula de l’any que volia comentar. N’he vist varies, que ja aniré posant poc a poc en el bloc, però al final decidir la primera, no ha suposat un esforç perquè la que vaig veure ahir va ser una grata sorpresa: El Erizo.
Sempre entro en contradicció amb mi mateixa quan vaig a veure una pel·lÃcula francesa, la meva primera reacció sempre és negativa, el cinema francès actual és molt peculiar, no hi ha terme mig, o m’agraden molt o les trobo insofriblement avorrides i d’un humor francès que només entenen ells. De la segona categoria ens trobarÃem tÃtols com, Bienvenidos al Norte o Los visitantes… en canvi de la primera: Séraphine o la meravellosa Hace mucho que te quiero entrarien en el tipus de cinema que a mi m’agrada, intimistes, sense pretensions i amb una història que entre directament en el món de les emocions…
El Erizo està en aquest a categoria, és la història d’una trobada inesperada entre alguns personatges que viuen en un bloc de pisos de la part rica de ParÃs. Una nena, Paloma d’ 11 anys, increïblement intel·ligent amb una missió; la portera de l’immoble, Renée (interpretada magistralment per la directora i actriu Josiane Balasko) molt discreta i solità ria però que en realitat té una personalitat cultivada i l’arribada d’un nou veÃ, un japonès que trasbalsarà la vida dels dos personatges femenins.
Història basada en un llibre de Muriel Barbery, La elegancia del erizo, on la jove directora Mona Achache descriu a tres personatges solitaris però plens de personalitat i amb necessitat de trobar-se i de sentir-se escoltats. La relació que establiran tots tres serà totalment invisible al món que els envolta però en realitat els canviarà la vida.
Balasko, retrata un personatge discret, solitari i esquerp en aparença però tal com diu en un moment de la pel·lÃcula, Paloma, és com un eriçó , en realitat sota la capa de punxes hi ha una personalitat extremadament culta ,sensible i molt intel·ligent.
Molt recomanable.
Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?

Era difÃcil decidir quina seria la primera pel·lÃcula de l’any que volia comentar. N’he vist varies, que ja aniré posant poc a poc en el bloc, però al final decidir la primera, no ha suposat un esforç perquè la que vaig veure ahir va ser una grata sorpresa: El Erizo.
Sempre entro en contradicció amb mi mateixa quan vaig a veure una pel·lÃcula francesa, la meva primera reacció sempre és negativa, el cinema francès actual és molt peculiar, no hi ha terme mig, o m’agraden molt o les trobo insofriblement avorrides i d’un humor francès que només entenen ells. De la segona categoria ens trobarÃem tÃtols com, Bienvenidos al Norte o Los visitantes… en canvi de la primera: Séraphine o la meravellosa Hace mucho que te quiero entrarien en el tipus de cinema que a mi m’agrada, intimistes, sense pretensions i amb una història que entre directament en el món de les emocions…
El Erizo està en aquest a categoria, és la història d’una trobada inesperada entre alguns personatges que viuen en un bloc de pisos de la part rica de ParÃs. Una nena, Paloma d’ 11 anys, increïblement intel·ligent amb una missió; la portera de l’immoble, Renée (interpretada magistralment per la directora i actriu Josiane Balasko) molt discreta i solità ria però que en realitat té una personalitat cultivada i l’arribada d’un nou veÃ, un japonès que trasbalsarà la vida dels dos personatges femenins.
Història basada en un llibre de Muriel Barbery, La elegancia del erizo, on la jove directora Mona Achache descriu a tres personatges solitaris però plens de personalitat i amb necessitat de trobar-se i de sentir-se escoltats. La relació que establiran tots tres serà totalment invisible al món que els envolta però en realitat els canviarà la vida.
Balasko, retrata un personatge discret, solitari i esquerp en aparença però tal com diu en un moment de la pel·lÃcula, Paloma, és com un eriçó , en realitat sota la capa de punxes hi ha una personalitat extremadament culta ,sensible i molt intel·ligent.
Molt recomanable.
Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?


(4.75 de 5)