“Lope” és una superproducció hispano-brasilera, amb un pressupost elevadíssim (12 milion d’€), amb unes pretensions comercials suposo que molt ambicioses, però amb un resultat, al meu entendre, ben fluixet.
Un guió que fa aigües en moltes ocasions. Esdeveniments precipitats que denoten, o bé que hi ha hagut talls importants en el metratge final o bé, realment, que estem davant d’un text mal construit.
Un estol d’estrelles del cinema espanyol (Leonor Watling, Pilar López de Ayala, Alberto Ammann, Juan Diego, Luis Tosar), sense que cap d’ells, ni el gran Luis Tosar, arribi a destacar en absolut.
Una producció bona, això sí. El vestuari, maquillatge, escenografia, etc., són realment atractius. I és que d’alguna cosa han de servir els 12 milions d’euros.
Sovint ens equivoquem en la vida, fem coses de les quals ens penedim un cop fetes, però a vegades s’han de fer encara que no ens agradin… és el que em va passar ara fa un parell de cap de setmanes, un dissabte en el qual vaig fer un duet històric… Com que sé que aquest humil blog el llegeix poca gent, m’he atrevit a dir que vaig anar a veure i rebre tots els càstigs que em mereixi… sense protestar….
LOS MERCENARIOS
Històric (i patètic) càsting amb totes les velles glòries del cinema de cops de puny: Silvester Stallone, Jason Staham, Mickey Rourke, Jet Li, Arnold Schwarzenegger, Dolph Lungren, Bruce Willis, Eric Roberts…. apoteòsic… només faltaven en Jean-Claude Van Damme (que no va sortir a la pel·lícula perquè no volia perdre en una baralla contra Jet Li…. pobre!!!!) i l’Steven Siegel. Si haguessin estat tots, realment no hauria suportat tanta emoció!!!!
Què puc dir??? no tinc prou paraules ni espai suficient per poder descriure el què vaig sentir un cop va acabar la cinta… estava tan enganxada a la cadira que el meu pobre cul no va reaccionar a sortir pitant de la sala… a part de ser una pel·lícula d’allò més dolenta, sense cap tipus de guió i algunes frases memorables, estil la que diu en Rourke sobre una noia (no me la feu repetir perquè no ho aguantaria!!!), la cinta és un anar i venir de cops de puny, bombes, trets, camaraderia que realment fa replantejar-te el cel.luloide…
Us he de confessar que per a mi va ser tota una experiència…
SALT
Per si no en tenia prou sortint d’una sala vaig entrar a l’altre (de guatemala a guatepeor!!!!) i em vaig trobar amb una “Lara Croft” a lo russa que em posava els pèls de punta…. jo ja entenc que els actors han de fer papers d’aquests per pagar-se el castell (això és verídic, ho va comentar una vegada en Jeremy Irons),però que ens facin pagar 6 euros per veure’ls en coses així….
No vaig sortir plorant del cinema perquè la gent no em mirés però era per fer-ho eh???
Ho sé, he entomat el mea culpa…. i de les experiències se n’aprèn… no ho tornaré a fer… ho prometo….
Falta poc més d’un més per a què engegui l’edició del 2010 del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges. Una de les cites imprescindibles del món del cinema i que, per sort, es fa a casa nostra.
A Cinergia.net anirem informant de la programació i del desenvolupament del Festival. Però per ara, algunes informacions de pel·lícules interessants que es podran veure.
D’entrada el festival l’inaugurarà la pel·lícula catalana “Los ojos de Julia”, dirigida per Guillem Morales i interpretada, entre d’altres, per Belén Rueda i Lluís Homar.
La capacitat de l’HBO de generar sèries televisives interessants és inesgotable. Una de les que he descobert darrerament, tot i que és una sèrie de l’any 2003, és “Carnivàle”.
Es tracta d’una sèrie ambientada en l’època de la gran depressió de 1929 als Estats Units i, amb el rerefons d’un tema tant clàssic com és la lluita entre el bé i el mal, explica la vida de tota una sèrie de personatges que formen part de “Carnivàle”, un vell i atrotinat circ ambulant.
Interpretacions solvents, ambientació fantàstica, música captivadora, llums i ombres suggerents; tot això no va ser suficient per lluitar contra les lleis del mercat i de l’audiència. I és que, després de dues temporades, l’HBO va deixar d’emetre la sèrie per un estancament de l’audiència i un augment de la despesa de la sèrie. Ni els 50.000 correus electrònics que els seguidors de “Carnivàle” van enviar en un sol cap de setmana, van servir per a què l’HBO reconsiderés la seva decisió.
De totes maneres, si voleu gaudir d’aquesta sèrie ho podeu fer (òbviament a través d’internet), però també comprant les dues temporades que han estat editades en dvd. Val la pena.
En un post recent us comentava que pel·lícules com “Nothing personal” reflecteixen el tipus de cinema que, actualment, més m’atrau. Vaig anar a veure “Le regufe” (traduïda aquí com “El meu refugi” o “Mi refugio”) amb el pressentiment que em trobaria davant d’una pel·lícula d’aquest estil. I, en part, és així. O, com a mínim, crec que el director d’aquesta pel·lícula així ho vol. Però el resultat no és reeixit.
Les dues pel·lícules tenen un plantejament molt semblant: La convivència de dues persones, unides per l’atzar o pel destí, en un espai reduit i en circumstàncies més o menys tràgiques o problemàtiques.
La diferència entre les dues pel·lícules ens porta a veure la gran importància que té una bona construcció dels personatges. “Nothing personal” ens presenta uns personatges sobre els quals no en sabem, ni en sabrem, pràcticament res. “Le refuge”, en canvi, ens ofereix dos personatges sobre els quals sí que en sabrem alguna cosa i sobre els quals n’anirem sabent més durant el film. Però, paradoxalment, malgrat aquest major coneixement dels personatges de “Le refuge”, la parella de “Nothing personal” és infinitament més potent. La relació entre ells, els diàlegs i silencis plens de significat, l’evolució interna que pateixen durant la pel·lícula, fan avançar la història malgrat que, com deia abans, acabi el film sense saber massa més del que sabiem al principi.
En canvi, a “Le refuge” els personatges (que d’entrada són personatges que poden tenir un gran potencial) no evolucionen, no tenen excessives contradiccions internes, no tenen conflictes suficientment potents com per a què guanyin interès. I això, en una pel·lícula en la qual l’eix central, o únic, és la relació entre dos personatges i la seva evolució, és fatal.
No dic que sigui una mala pel·lícula, perquè segurament no ho és. Però sí que és un exemple de potencial poc aprofitat i del fet que, malgrat que sembli el contrari, fer pel·lícules petites i intimistes és, segur, molt complicat.
Memento és una pel·lícula que em va atrapar, és tan rara que vaig trigar una bona estona a reaccionar i a intentar entendre el complexe guió que m’estaven explicant en pantalla, però em va entusiasmar per lo original de la història, la vaig veure al cinema en el seu moment i sempre m’he quedat amb les ganes de repetir-la…. potser ho faré.
Des de llavors vaig pensar que Christopher Nolan era un director a seguir… i les seves següents pel·lícules no em van defraudar gens, Insomnia era també complexe i estranya, The prestige, essent una història molt diferent no s’apartava de la originalitat dels seus treballs anteriors, i els dos Batmans que porta dirigits, el feien l’autèntic successor d’un Tim Burton que havia deixat en mans de Joel Schumacher la seqüela i que val a dir, ha estat la pitjor de totes, amb diferència.
Però Nolan amb Batman begins i sobre tot amb El caballero oscuro, ens va presentar un personatge molt més psicològic que no pas d’acció sortit dels còmics i que van fer del personatge quelcom molt interessant.
Ara ha tornat amb Inception (Origen), abans de veure-la vaig intentar llegir el menys possible però era evident que el poc que vaig sentir la feien una pel·lícula encara més original que les altres de la seva filmografia... i és veritat, d’original n’és una estona, no tant el tractament sobre els somnis però si en la forma d’explicar-nos la història i en alguna posada en escena de certes seqüències de la pel·lícula. No explicaré gaire de què va , el personatge principal, interpretat per un cada vegada més correcte Leonardo diCaprio, interpreta a un famós lladre de somnis que en el seu últim encàrrec, abans de “jubilar-se” li proposen el contrari que ha fet durant tot la seva carrera: introduir un somni…
Ja he dit que el guió és molt interessant, les interpretacions molt correctes, apart de l’esmentat DiCaprio, estan Joseph Gordon-Levitt (500 dias juntos, em va costar reconèixer!), Ken Watanabe, Ellen Page , (fugint una mica del paper de Juno) i una esplèndida Marion Cotillard que no sé per què ara cada pel·lícula que fa li han de posar de fons La vie en rose de l’Edith Piaf; una música que feia temps que no em posava en tensió i que s’adiu perfectament amb el clímax de la història i unes seqüències, algunes d’elles molt originals… gràcies sobre tot a uns impecables efectes especials (però no ens enganyem eh? Que ja havia fet d’una manera del tot artesanal Stanley Donen en aquella meravellosa pel·lícula Royal Wedding on Fred Astaire ballava a través de tota l’habitació- esplèndidament explicat per Fanny Brice-, potser Nolan s’hi ha inspirat en aquesta seqüència?).
De totes maneres, potser em sobra una mica de metratge, massa moments de cops de puny, de tirotejos, de càmera lenta ….no li trec l’interès eh? Em segueix semblant una molt bona cinta d’acció.
Aquests dies de tornada de vacances m’estic posant al dia dels blocs que segueixo habitualment, i per primera vegada estic d’acord amb tots els que han estat escrivint sobre aquesta meravellosa pel·lícula.
La última producció de Pixar és un encert en tots els aspectes, després de Wall-E o d’Up, el llistó era massa alt per a poder igualar-ho però una vegada més ho han fet…. on estarà el seu punt més alt??? no ho sé, però el què està clar és que els que sortim guanyant som nosaltres, els espectadors, perquè gaudim d’una història tan tendre que és capaç de que surtis del cinema amb un somriure d’orella a orella i a la vegada amb una llàgrima que et cau per la galta.
Toy Story 3 ens presenta a Andy, el nen que ja s’ha fet jove i que està a punt d’anar a la universitat, arreglant la seva habitació i amb la mare que li diu que farà amb les seves joguines… a partir d’aquí es crea un estat de pànic entre tots els personatges que ens han acompanyat durant les dues primeres parts… alguns creuen que la solució perfecte és anar a una llar d’infants on allà seran feliços, Woody però creu que la seva obligació és seguir amb el seu amo….
La història està molt ben treballada, té moments de tot, drama, comèdia, acció fins i tot algun moment de thriller… té un ritme trepidant i la darrera mitja hora diria que és gairebé perfecte, els personatges són entranyables i quan surts del cinema només tens ganes de tornar a casa per intentar recuperar les joguines que encara et queden i jugar amb elles.
L’excusa sempre és acompanyar als nens al cinema a veure les pel·lícules infantils... però no ens enganyem, pel·lícules com aquestes estan fetes per a què els adults les puguem disfrutar i tornem a recordar la nostra infantesa. (I una recomanació, val molt la pena veure-la en 3 dimensions)
Els amics d’Irregolare, m’han fet arribar la convocatòria de FEMCURT 10. És una inciativa interessant, tant des del punt de vista cinematogràfic com des del punt de vista social. Us adjunto el comunicat que han enviat als mitjans. Si en voleu fer difussió, millor que millor. I si hi voleu participar, endavant!
Els creadors de curtmetratges socials ja poden presentar les seves obres al Festival Internacional “FemCurt 10″”
El Festival Internacional de curtmetratges socials “FemCurt 10” ha obert el procés d’inscripció d’obres a tots aquells creadors que hagin realitzat un curtmetratge d’àmbit social entre gener de 2008 i el tancament d’aquesta convocatòria, 30 de setembre de 2010.
El festival “FemCurt” celebra aquest any la seva tercera edició convertint-se any darrera any en un referent en els festivals cinematogràfics nacionals d’àmbit social. Fem Curt 10 se celebrarà els dies 26, 27 i 28 de novembre a la població gironina de Banyoles.
El certamen consta de tres categories: Millor curtmetratge de ficció, premiat amb 2500 euros, Millor curtmetratge reportatge, premiat amb 2000 euros i Millor Curtmetratge català, premiat amb 700 euros. A més, a aquests tres guardons se li ha de sumar el Premi del Públic, dotat amb 750 euros. En l’edició de l’any passat, l’organització va rebre, a més de curtmetratges catalans, candidatures de tota Espanya i de països com Mèxic.
“FemCurt 10” està organitzat per l’entitat socio-cultural Irregolare, una associació que fomenta valors a favor d’actituds no discriminatòries per raons de sexe, origen o edat. Irregolare aposta per la cultura com a mitjà d’expressió que permet aproximar-nos a la sensibilitat i realitat social de la societat actual.
“Vaya película más mala, en mi vida había visto una película tan mala” ha dit la dona que tenia al darrera quan encara es veien els títols de crèdit del final de “The girlfriend experience”. I això ho ha dit mentre jo encara tenia un somriure a la cara del que he gaudit amb la darrera pel·lícula de Steven Soderbergh.
De totes maneres, he de dir que entenc que aquesta pel·lícula pugui no agradar. Perquè el film de Soderbergh és, seguint el propi títol de la pel·lícula, una experiència que Soderbergh s’ha regalat. És una experiència des del principi fins al final. Des d’un principi on pràcticament desapareixen els títols de crèdit, fins una escena de sexe final que et deixa amb un somriure irònic per la seva estranyesa.
És un film d’estructura gens clàssica. Ple de flashbacks i flashforwards que, al final deixen de tenir sentit, perquè al final el que menys importa és la relació temporal de les escenes. Es converteix, així, la pel·lícula en una espècie de mosaic d’escenes que es poden agafar de forma individual o que podrien haver estat ordenades de forma diferent sense que la pel·lícula se’n ressentís. Fer el muntatge d’aquest film ha d’haver estat divertit. Per cert, el muntatge l’ha fet el mateix Soderbergh.
Aquesta estructura en forma de mosaic i altres elements cinematogràfics com per exemple el so (imponent a cops, fred en moltes ocasions) o la manera d’enquadrar poc convencional (plans desenfocats, algun moviment brusc de càmera), fan recordar l’estil de la nouvelle vague francesa que es va dedicar a trencar amb les estructures que provenien del cinema clàssic.
En una de les escenes inicials del film, dos personatges conversen en un restaurant sobre una pel·lícula que acaben de veure. Un d’ells diu que li ha agradat la pel·lícula, que era un film més documental que no pas de ficció, i que li interessava perquè el director estava fent una reflexió sobre la forma del cinema.
Doncs això és, segurament, el que fa Soderbergh amb aquesta pel·lícula. Reflexionar, o experimentar, amb les formes cinematogràfiques. El tema que serveix d’excusa, però que també té el seu interès (i que també ens pot portar a “Vivre sa vie”, de Jean-Luc Godard, un dels mestres de la nouvelle vague): la prostitució de luxe i els efectes, interiors, que produeix a la protagonista (interpretada, i de forma més que solvent, per Sasha Grey, una estrella del cinema pornogràfic).
Rachid Bouchareb és un director franco-algerià que, amb “London River”, toca un tema ben candent actualment: la relació entre les diferents religions que cohabiten actualment al món occidental. I ho fa a través de la història d’una dona anglesa protestant i un home africà musulmà que busquen els seus fills respectius després dels atemptats que es van produir al metro i als autobusos de Londres l’any 2005.
Una molt bona presentació inicial de la situació (una de les primeres escenes en la que es veu el personatge musulmà dintre d’una petita església cristiana ja indica cap on anirà el film), una bona presentació del to (els diàlegs tarden en arribar), i una bona presentació dels personatges (vida quotidiana, silencis…), donen pas a una trama que, tot i estar predestinada d’entrada a un desenllaç fàcil d’imaginar, manté l’interès durant tot el metratge de la pel·lícula.
El tema tractat, l’escenografia austera i una molt bona interpretació dels dos personatges protagonistes, donen un grau d’emotivitat que no sobrepassa mai la línia del sensacionalisme i la llàgrima fàcil en què aquest tipus de pel·lícules poden caure.
(Vota)
Loading ...
SALT
(Puntuació: +4, 2 vots)
