Cinergia | Tot sobre cinema: películ·les, produccions, crítiques, trailers, notícies, premis, festivals, cartellera…

“Up in the air” és una pel·lícula que va de més a menys. El tema plantejat és, certament, interessant. La presentació tant de la pel·lícula com del personatge principal és, a més, atractiva. Les primeres escenes tenen una ritme molt alt i eficaç a partir d’una bona combinació de muntatge i música. Però al final la pel·lícula caba perdent d’alguna manera el ganxo que sí té al principi.

Compartir

Segurament seré la única persona en aquesta banda de la terra a qui no li haurà agradat En tierra hostil. O no l’hauré entès. Per què està arrasant per allà on va i s’està emportant molts premis, i probablement serà una de les triomfadores de la nit dels Oscars.
Però a mi, no em va agradar!
No em fico amb la direcció de Bigelow, la veritat és que la cinta té un ritme trepidant i no decau en cap moment però la història d’aquest artificier americà addicte a desactivar bombes, que voleu que us digui a mi no em va dir res.

Trailer

He llegit moltes crítiques, de companys blocaires i d’experts crítics de cinema però serà que a mi les històries de guerra no m’interessen, malgrat que aquesta no es fixa en el conflicte bèl•lic pròpiament dit sinó en el conflicte personal d’aquest militar que la seva única obsessió és desactivar bombes…
Potser m’hauria d’haver fixa’t més en el caràcter narratiu de la història, en el conflicte personal del personatge central, o en les escenes d’acció i de la tensió que provoquen… o potser en els dos “cameos” de Guy Pearce i Ralph Fiennes…
Sort que el cinema és subjectiu i aquesta és la seva grandesa, cintes que poden entusiasmar a algú poden avorrir al del costat.
Per cert, si algú pot explicar-me la grandesa d’aquesta pel•lícula que m’ho digui… però que Jeremy Renner estigui competint amb Colin Firth això … no hi ha qui ho entengui!
A veure que passa el diumenge.

Podeu veure les hores de projecció a Google Movies.

Web de la pel·lícula: http://thehurtlocker-movie.com/

Compartir

Jo sempre dic que en una pel•lícula només necessito una bona història, que m’expliquin quelcom que em commogui, no necessito res més, no necessito efectes especials, ni guions estrafolaris…. no, amb una bona història i unes bones interpretacions en tinc prou.
Ahir vaig sortir commoguda del cinema després de veure An education, no havia llegit gaire de la història i ara amb tots els premis que es van donant, Carey Mulligan , era un nom que tenia molt present però no sabia qui era…. només acabar la pel•lícula em vaig fer una pregunta: Qui era aquesta noia?
Amb uns títols de crèdits brillants comença una història senzilla d’una joveneta de 16 anys, molt intel•ligent i bona estudiant, conscient de que la seva vida és avorrida, amb ganes de viure món, de conèixer Paris, d’escoltar música de Juliette Greco i de ser quelcom més que una mare de família. El seu pare, un estricte britànic de classe mitja, només vol que la seva filla estudii molt per arribar a entrar a Oxford. Però un dia de pluja, tot canvia, quan un home que li dobla l’edat la recull a la parada d’autobús per què no vol que el seu violoncel es mulli. És llavors quan tot canvia radicalment , per què ell li pot donar la vida que desitja…
La directora danesa Lone Scherfig (que va dirigir Italiano para principiantes que personalment em va agradar molt), dirigeix una història senzilla, aparentment sense complicacions però amb una profunditat real com la mateixa vida. Tot és perfecte, la música, l’ambientació dels principis dels 60 en un Londres a punt de la revolució de l’alliberació de la dona, unes interpretacions meravelloses, des del primer actor fins el que té el paper més petit, uns pares estrictes però a la vegada tendres (Alfred Molina i Cara Seymour) , una mestra també estricta però que no vol que llenci el seu futur brillant (estupenda Olivia Williams), un petit però intens paper de Emma Thompson com a directora del col•legi per noies on va la protagonista (impressionants les tres trobades que tenen ella i Mulligan), una parella d’amics que l’obren a un món desconegut per ella, o David (Peter Sarsgaard,que en algun moment em va recordar a un Jack Lemmon jovenet), fent un paper d’home madur que li dóna la oportunitat a la protagonista de fer-li conèixer aquest món tan desitjat…. però per sobre de tots ells (sinó és poc!!) hi ha una jove pràcticament desconeguda, Carey Mulligan que amb la seva jove bellesa i un somriure que enamora a la càmera, només destil•la elegància, encant, senzillesa i un aspecte fràgil que recorda a Audrey Hepburn. Caldrà seguir-la de ben a prop perquè demostra tenir fusta de gran actriu, que és el que pot arribar a ser. Sens dubte és d’aquelles cintes que necessiten d’una segona visió per poder arribar a percebre tots els petits detalls que la composen!
Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?

Compartir

Interessant pel·lícula la de Kathryn Bigelow. ‘The hurt locker’ (”En territorio hostil”) formalment té una estructura narrativa més pròpia del cinema documental que no pas del cinema de ficció. No hi ha un fil conductor principal, sinó que el film ens narra vivències consecutives d’un grup de soldats nord-americans destinats a la guerra de l’Iraq.

Compartir

Precious és d’aquelles cintes, que malgrat la cruesa, et cauen bé. Ja sigui per la historia, ja sigui pels personatges, ja sigui per les penúries que els passa, que després d’una desgràcia i quan ja creus que no li pot passar res més , n’hi passa una altra…. i sembla que no poden ensortirse’n però que finalment ho fan…. doncs d’això tracta aquesta pel•lícula: Noia de 16 anys, grassoneta, negra, que viu al barri més marginal de Nova York (la ciutat on els somnis es fan realitat!) a Harlem, violada pel seu pare i mare de dues criatures, maltractada per la seva mare , tant física com psicològicament… podria seguir però no desesperem que hi ha un bri d’esperança en aquesta història… la seva assistent social (una més que creïble Maria Carey!) l’envia a una escola d’educació especial perquè veuen potencial en la xicota tot i que és analfabeta funcional…. i llavors es troba amb una mestra com la que ens agradaria tenir a tots, que l’anima a, primer a pujar-li la moral que ja no la té ni per terra i després a fer-li veure del que és capaç de fer….
Com he dit, és una pel•lícula que malgrat la cruesa, cau bé, perquè els personatges estan ben dibuixats i les actrius ( bones nominacions per la mare i la filla) estan perfectes en els seus papers, a més el guió es basa en un llibre de Sapphire; Push, i per tant la historia està molt bé.
Amb producció executiva de la deessa del món negra americà, Ophra Winfrey , la història però queda molt localitzada, per tot això que he dit abans i tu com a persona no americana pots tenir la capacitat de poder-te mantenir una mica al marge… tot i que aquestes mateixes situacions també es viuen a casa nostra, per desgràcia. Personalment em va agradar però ja hem vist moltes històries com aquestes.
La imaginació de la protagonista fa que s’evadeixi del seu món, i cal destacar l’escena que fan de Dos mujeres amb Sofia Loren, et fan treure un somriure en un ambient tan dramàtic.

Cometari  publicat a Parlem una mica de cinema?

Compartir

Si no hagués estat perquè em cridava l’atenció el que es deia d’aquesta pel·lícula sobre Colin Firth, a part de la nominació a l’Oscar i d’haver guanyat la Copa Volpi al millor actor, segurament no l’hauria anat a veure. Que un dissenyador de moda s’hagi passat a la direcció no em deia molt, però hi vaig anar.

A single man és un conjunt de seqüències d’anuncis de publicitat, molt ben rodats (si fossin anuncis), potser exageradament rodats, sobretot en els primeríssimis primers plans, amb una ambientació de principis dels 60 molt ben aconseguida, una música acurada i un vestuari, que és el millor de la pel·lícula si tenim en compte que el director és el dissenyador… amb uns secundaris, molt guapus, exageradament guapus ,però que no aporten gaire a la història si no es per figurar bellesa… i una història (basada en un llibre) que ens explica el drama i la soledat d’un home solter, madur i homosexual, professor universitari, que acaba de perdre la seva parella , de fa més de 15 anys en un accident de cotxe, que no sap com continuar vivint i que només té el suport d’una amiga d’infantesa, enamorada d’ell en silenci… n’hem vist moltes de pel·lícules i d’històries d’aquestes… que la fa diferent a les altres?…

Julianne Moore… està esplèndida, la maduresa que reflecteix el seu personatge és captivador i a l’hora trist i solitari, l’escena que tenen ells dos al sopar (una de les millors, sinó la que més) és de les millors que he vist en molt de temps…. i Colin Firth… el seu personatge ho és tot, no pots imaginar-te a un altre George Falconer si no és ell, la seva mirada , els seus gestos, com observa la vida a través de la finestra del labavo, com respon a la notícia de la mort de Jim (està sublim!!!), com parla amb la nena del davant de casa, al banc; com passeja per la universitat com si fos algú que ja no està allà, com observa a tots els homes que passen pel seu davant, com parla i com discuteix amb Charley (Moore)…. està tan ple de matisos cada una de totes les escenes de la pel·lícula en que hi surt ell (i és en pràcticament totes)… està tan perfecte, tan vulnerable, tan trist, tan solitari…. feia temps que una interpretació no em colpia tant com la d’ahir de Firth…. està tan increïblement meravellós…. La pel·lícula és ell!!!…

Només em falta veure el Jeff Bridges, (Clooney i Renner no tenen res a fer), Freeman fa una bona recreació del personatge de Mandela…. però és que Firth crea un personatge inoblidable.

Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?

Compartir

No he vist totes les pel•lícules de Miguel Albadalejo, però les que he vist m’han sorprès gratament : La primera noche de mi vida, Ataque verbal, Rencor (amb una més que correcte Lolita Flores) i sobre tot Manolito Gafotas. Menys Rencor, les altres tres ha treballat amb Adriana Ozores.
Nacidas para sufrir és la última col•laboració junts i el resultat no pot ser millor!
Vaig anar pensant que seria una comèdia romàntica, (això és el que posava el diari!!), però em vaig trobar amb una comèdia que no té res de romàntica … és molt àcida .
Nacidas para sufrir és sens dubte la millor estrena de la setmana, és una comèdia amb uns diàlegs molt frescos, amb una direcció que recorda a les millors comèdies de Berlanga, un guió molt ben estructurat i unes interpretacions d’un conjunt d’actrius que fan que la història resulti molt divertida però a la vegada amb un toc que et fa pensar molt.
Situada en la Espanya profunda la història de Flora, (magnífica Petra Martínez que ja ens va sorprendre a La soledad) una àvia egoista i què amb una actitud del tot sibil•lina maltracta a una pobra dona, sense estudis i una mica beneita que es diu Puri, interpretada per la meravellosa Adriana Ozores.
Totes les actrius estan molt bé (a part de Martínez, hi ha Mariola Fuentes , Malenia Alterio) però per sobre de totes sobresurt ella.. d’un personatge que podria resultar totalment ridícul Ozores aconsegueix que t’entendreixes totalment d’ella i que arribis a respectar-la.
Ja coneixeu la meva debilitat per aquesta actriu, i ahir la vaig tenir molt present. Al migdia veia una notícia a la tele sobre la presentació de la pel•lícula a la Berlinale i el reportatge mostrava a les dues actrius principals i al director passejant per la ciutat, Ozores anava fent fotos i amb tota la seva senzillesa explicava que estava molt contenta d’anar per primera vegada al Festival. A la nit a Taller en Canal plus, l’entrevistaven. Em vaig quedar absolutament bocabadada amb el què deia , senzilla i sincera anava explicant la seva vida professional, com havia influït la seva família, nissaga important de la història del cinema del nostre país , i la importància de la seva professió.
Adriana Ozores és una actriu que està a l’alçada de les millors actrius i si hagués nascut a Amèrica segur que s’haurien barallat per ella els millors directors d’allà. Ni Penelopes ni punyetes, Ozores és gran! I ho és perquè fa de la interpretació una acte tan senzill que és difícil superar-la.
La pel.lícula val molt la pena, no us la perdeu!!!
Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?

Compartir