Cinergia

La història que el director Jonathan Demme ens explica és aparentment senzilla: arrel del casament de la seva germana Rachel, Kym una jove amb un llarg historial de conflictivitat i addiccions torna a la casa familiar durant un cap de setmana per estar a la preparció i celebració de l’esdeveniment.

Però ja ho he dit, aparentment; perquè l’atmòsfera que va creant l’esplèndid guió de Jenny Lumet (filla del gran Sidney Lumet) és molt intens, ple de matissos i fora de tota convencionalitat. La pel.lícula examina d’una forma dura, seca i sense concesions les relacions familiars d’una aparent família benestant típica americana. I el que podria haver estat un drama lacrimògen o amb un “happy end” ridícul és converteix en un drama seriós i ple de detalls que vas descobrint amb la visió de la història. Has d’estar molt pendent perquè van passant moltes coses, i és d’aquelles cintes que et fan pensar molt més quan has sortit del cinema. La forma en què està rodada, tipus documental i càmera en mà , et donen la sensació de viure molt més íntimament el caos què està passant en aquella casa, i els contrastos de les situacions et fan estar molt pendent de la història: de sobte tens un moment de felicitat i de cop i volta el drama planeja per l’habitació.

Les escenes són dures però a la vegada tendres i sovint no semblen que hagin estat assajades sinó tot el contrari, sembla que Demme ha deixat les càmeres allà posades i deixa que els seus actors-personatges deixin anar tota la ràbia que porten dins. Aqui se li podria críticar a Demme , el fet de que potser allarga algunes de les escenes, la de l’assaig i la del casament.

És un drama familiar molt recent el que viuen tots els personatges principals i sembla que el casament de la germana gran hagi de ser el punt d’inflexió per a poder-se perdonar… però més lluny de la realitat, el dolor hi és, i no es pot perdonar. La intensitat de les interpretacions són esplèndides, començant pel pare, que és l’únic que vol la festa en pau (excel.lent moment el del rentavaixelles!!), la germana ,Rachel (Rosemary Dewitt), la que dóna títol la pel.lícula i la què hauria de ser la protagonista (fantàstiques totes les escenes amb Kym), s’estima a la seva germana, molt, però a la vegada també l’odia… Anne Hathaway amb un dels seus primers papers seriosos, està molt bé, francament bé, et creus el seu personatge en tot moment, aquesta germana totalment destrossada per la tragèdia, amb un caràcter cínic i rebel que posa el contrapunt trist a l’alegria que s’hauria de viure a la casa amb el casament de la seva germana , i que busca un perdó que no trobarà mai… I Debra Winger… meravellosa (i esplèndida maduresa!!) fent el paper de mare. Surt poc, molt poc, la vaig trobar molt a faltar en més moments però si analitzes una mica el seu drama és lògic que surti poc en escena, arrel del dolor que viu la família, ella mateixa ha decidit apartar-se’n, arriba tard als llocs i és la primera a marxar perquè voluntàriament ha decidit excloure’s de la família, ja no hi vol participar. La seva interpretació és plena de detalls, de mirades, de gestos, no necessita parlar perquè tota ella et demostra el dolor que pateix i sense que et digui res tu pateixes amb ella. És tendra amb una filla i dura amb l’altra , perquè no pot perdonar-la pel simple fet de que ella mateixa no es perdona. Hi ha una escena que resum la relació entre les filles i ella i és la de l’abraçada final, Rachel sap el que es fa però Kym i Abby saben que no hi ha res a fer…

Em quedo amb dues escenes més, evidentment amb Winger: l’abraçada que es fa amb el pare, després que s’hagi ja casat la filla; tendra, dolça i demanant-se perdó mutuament i la de quan Kym la va a veure a casa… impactant!

Excel.lent tornada de Debra Winger.