Cinergia

Feia temps que em rondava pel cap fer un comentari sobre d’Adriana Ozores.

Adriana Ozores és d’aquelles actrius d’ofici, lluny del glamour, la bellesa o els grans títols comercials. Sempre m’ha semblat una actriu grandíssima i si alguna vegada algú em pregunta per què, li dic que fa que l’actuació sigui senzilla…i no ho és!!! Sempre l’he admirada , crec que la vaig descobrir a El pájaro de la felicidad de Pilar Miró, pel.lícula que em va impactar molt (també hi vaig descobrir a Sampietro i Sánchez-Gijón) i des de llavors l’he anada seguint.

Va començar de molt joveneta i ho va fer a mans del seu oncle en Mariano Ozores, conegut per ser un dels directors més importants de la època de “les espanyolades” , neboda també de l’actor Antonio Ozores, i filla de José Luis Ozores que va morir sent ella molt petita i que el recordem sobre tot per títols com El tigre de Chamberlí o Recluta con niño.

Però tornem a l’Adriana. Té dues etapes ben diferenciades dins del món cinematogràfic: una primera en que va treballar molt amb “la família”, després es va voler allunyar i es va dedicar a fer teatre sent durant 9 anys actriu principal de la companyia d’Adolfo Marsillach. Després en aquesta segona etapa , ja a principis dels 90 torna amb força al cinema.

I és llavors quan tothom, tant la crítica com els espectadors ens rendim als seus peus i ens posem tots d’acord en què tot allò que fa és senzillament espectacular. I torno a dir que és una actriu que te la creus , que fa que qualsevol de les seves interpretacions siguin senzilles i tots els seus personatges tenen una tendresa que van calant dintre teu, ja sigui comèdia o drama, és igual, tots els seus personatges són vitals, punyents, divertits o tendres. Pel.lícules com La hora de los valientes (pel què va guanyar el Goya a l’actriu de repartiment), Manolito Gafotas, El palo, La vida de nadie (especialment espectacular en aquesta cinta!!), En la ciudad sin límites, La suerte dormida, Hector (aqui estava meravellosa!) , Heroína…. crec que les podríem anomenar totes les d’aquesta segona etapa.

És d’aquelles actrius, que és igual la pel.lícula que faci ni qui la dirigeixi, hi vaig de cap al cinema només pel plaer de veure-la a ella.

Moltes vegades m’ha passat pel cap que seria una bona successora de Thelma Ritter!!!!

Estic totalment d’acord amb allò que Cary Grant va dir d’ Ingrid Bergman: se li hauria de donar un premi cada any, fes el que fes. No hi esteu d’acord?

Kate Winslet és una actriu que s’ha de tenir en compte, molt!!!  Com a actriu britànica pertany a una sèrie d’actors amb un pedigree especial. La flema britànica està ben consolidada en el cinema i la Winslet és de les últimes generacions d’aquesta tipologia d’actors que saps que facin el que facin sempre ho faran amb molt bon ofici. Avui m’agradaria comentar les seves dues darreres pel.lícules, com a mínim les que jo he vist!!! Són papers tant diferents, que demostren una vegada més  el que jo ja sabia, i és que  és una grandíssima actriu.

REVOLUTIONARY ROAD

Tradicionalment les pel.lícules que acaben amb un final feliç sempre són que el noi es queda amb la noia. Què passa quan la pel.lícula comença amb un final feliç però a mida que va passant el metratge la crisi de la parella va influint cap a un final que ja saps que no acabarà bé??Aquest és el plantejament del llibre de Richard Yates i de la direcció de Sam Mendes, amb unes excel.lents interpretacions de Kate Winslet i Leonardo DiCaprio. El retrobament de la parella després d’una dècada d’haver interpretat Titanic ha entrat per la porta gran, més madurs com a actors, la química d’aquests dos actors és de les millors que he vist en anys… i es nota en la pel.lícula.

La història és dura, el matrimoni Wheeler, és la representació del matrimoni perfecte que viu en un barri perfecte a les afores de Nova York, ell, Frank, amb una feina en la qual pot promocionar i ella, April, la mare i esposa perfecta. Però no tot és bonic, April vol alguna cosa més, les seves aspiracions com a actriu han fracassat i ella vol complir el seu somni que a la vegada és el somni de tots dos: marxar a viure a Paris i ser lliures… però els convencionalimes de la època, el què dirà la gent i la relació de la parella farà que poc a poc es vagin separant i els porti cap una decadència matrimonial que no pot parar.

Kate Winslet està fantàstica, el seu paper era difícil, s’espera d’ella que sigui la dona meravellosa que sempre està a casa amb el dinar a taula i encarregada de l’educació dels fills però ella no en té prou, vol més i això l’està matant per dins, el seu paper, sense tenir res a veure, em va recordar moltíssim a la Julianne Moore de Las horas.

Kathy Bates, que també repeteix amb ells, està molt convincent fent de veïna que sembla que els fa costat però els critica perquè no enten que la parella pugui ser tan llibreral; contraposada a ella està el seu fill Michael Shannon (nominat com a secundari) que com què no està bé del cap se li pot permetre que digui la veritat que ningú vol dir i amb aquesta actitud fa que la parella es deteriori més!

Però crec que per sobre de tothom està DiCaprio, quin actoràs, i com ha crescut al llarg de la seva carrera. Té un parell d’escenes que són digne d’Oscar!!!! És incomprensible que no l’hagin ni tan sols nominat!!!!

THE READER

THE READER

Reconec que el personatge de Hanna (Kate Winslet), en un principi, quan vaig sortir del cinema em va deixar freda, no sabia si m’havia agradat o no, és un personatge obscur, no saps molt d’ella i tampoc es deixa conèixer, durant tota la història no et dóna prous elements per acabar-te de decidir si és una bona persona o no.

A mida que he anat pensant en ella me’n dono compte que cada vegada m’agrada més i que el paper que fa Winslet del seu personatge, obscur, profund i contingut és excepcional. La dualitat que s’estableix entre la relació dels dos personatges principals, els marcarà de per vida , sobre tot al noi. És el seu primer amor però per altre banda no pot evitar tenir un sentiment de culpa per allò que ella va fer. Qui no hagi vist la pel.lícula no entendrà del què parlo, però els qui l’heu vist si, és per això que no vull desvetllà res del guió , per què malgrat vaig encertar quin és el misteri que envolta a Hanna, la pel.lícula és tan intensa, i la història et fa pensar tant que porto una setmana donant-li voltes. Tots els dilemes morals que et planteja la història et fan pensar molt i és una de les poques vegades que una pel.lícula et fan reflexionar el perquè de l’actitud d’una persona envers allò que va fer. Michael, té la resposta però en canvi la pressió social no deixa que la doni, en canvi aquest fet, aquesta ambigüetat, farà que se’n penedeixi tota la seva vida i li marcarà la seva existència fet-lo una persona trista, silenciosa i amargada de per vida.

La història s’explica en tres espais de temps, un primer, la història d’amor un xic freda i repetitiva (aquest intercanvi de sexe per lectura), però efectiva per entendre quins són els sentiments, sobretot de Michael; una segona part la del judici, per a mi, la més interessant, on és aquí que es plantegen tots els dubtes del noi, on més es sent perdut i ni el recolzament del seu mestre (excel.lent i retrobat Bruno Ganz, que l’haurien pogut aprofitar més!!) poden ajudar-lo en una desició tant important. La tercera part és el retrobament, deliciosament explicat per Daldry, són per a mi els moment més tendres i bonics de la història i és aquí on més em va descolocar a mi la història perquè Michael sembla que vol intentar arreglar una cosa que és impossible d’arreglar, sembla que vol treure del seu cap tots els seus dimonis, però evidentment no ho aconsegueix.

Dues escenes em van impactar especialment: la visita a Lena Olin a Nova York, ell necessita dir-ho, necessita treure-ho però com ell mateix diu, no és al qui més li va fer mal…. i una segona , la última escena de la pel.lícula quan intenta començar a relatar la història a la seva filla, és llavors quan descansarà finalment???