Adriana Ozores: una actriu d’ofici

Feia temps que em rondava pel cap fer un comentari sobre d’Adriana Ozores.

Adriana Ozores és d’aquelles actrius d’ofici, lluny del glamour, la bellesa o els grans títols comercials. Sempre m’ha semblat una actriu grandíssima i si alguna vegada algú em pregunta per què, li dic que fa que l’actuació sigui senzilla…i no ho és!!! Sempre l’he admirada , crec que la vaig descobrir a El pájaro de la felicidad de Pilar Miró, pel.lícula que em va impactar molt (també hi vaig descobrir a Sampietro i Sánchez-Gijón) i des de llavors l’he anada seguint.

Va començar de molt joveneta i ho va fer a mans del seu oncle en Mariano Ozores, conegut per ser un dels directors més importants de la època de “les espanyolades” , neboda també de l’actor Antonio Ozores, i filla de José Luis Ozores que va morir sent ella molt petita i que el recordem sobre tot per títols com El tigre de Chamberlí o Recluta con niño.

Però tornem a l’Adriana. Té dues etapes ben diferenciades dins del món cinematogràfic: una primera en que va treballar molt amb “la família”, després es va voler allunyar i es va dedicar a fer teatre sent durant 9 anys actriu principal de la companyia d’Adolfo Marsillach. Després en aquesta segona etapa , ja a principis dels 90 torna amb força al cinema.

I és llavors quan tothom, tant la crítica com els espectadors ens rendim als seus peus i ens posem tots d’acord en què tot allò que fa és senzillament espectacular. I torno a dir que és una actriu que te la creus , que fa que qualsevol de les seves interpretacions siguin senzilles i tots els seus personatges tenen una tendresa que van calant dintre teu, ja sigui comèdia o drama, és igual, tots els seus personatges són vitals, punyents, divertits o tendres. Pel.lícules com La hora de los valientes (pel què va guanyar el Goya a l’actriu de repartiment), Manolito Gafotas, El palo, La vida de nadie (especialment espectacular en aquesta cinta!!), En la ciudad sin límites, La suerte dormida, Hector (aqui estava meravellosa!) , Heroína…. crec que les podríem anomenar totes les d’aquesta segona etapa.

És d’aquelles actrius, que és igual la pel.lícula que faci ni qui la dirigeixi, hi vaig de cap al cinema només pel plaer de veure-la a ella.

Moltes vegades m’ha passat pel cap que seria una bona successora de Thelma Ritter!!!!

Estic totalment d’acord amb allò que Cary Grant va dir d’ Ingrid Bergman: se li hauria de donar un premi cada any, fes el que fes. No hi esteu d’acord?