Cinergia

Acabo de recuperar Postales desde el filo, intens però fallit drama de Mike Nichols sobre la novel·la escrita per Carrie Fisher… si, si , la princesa Leia de La Guerra de las galaxias, que va escriure sobre la seva relació amb la seva mare, l’estupenda Debbie Reynolds. La Kathy de Cantando bajo la lluvia, està encara en actiu, una de les últimes aparicions In & Out fent de mare de Kevin Kline.

Ningú posa en dubte que Shirley MacLaine és una actriu de caràcter, sempre ho ha sigut i ara per ara segueix sent una de les grans, per això encara m’ha sobtat més (agradablement) tornar-la a veure amb un paper similar al que ja feia a La fuerza del cariño amb Debra Winger (una altra de les meves debilitats). Aquí fa de Debbie Reynolds, (errada meva, que no ho recordava!!!) fent de la mare de Carrie, interpretada per Meryl Streep!!!!

La pel·lícula, ja ho he dit abans no té cap interès, entre altres coses perquè el què explica Carrie Fisher ho han passat la majoria dels fills/actors de grans celebritats de Hollywood (i si no que preguntin a la filla de Joan Crawford, de Bette Davis, de Lana Turner o tants d’altres!) i no explica res de nou.

L’interès de la pel·lícula recau en veure a la parella protagonista un duel interpretatiu de titans entre MacLaine i Streep on en totes les seqüències en què surten elles dues (massa poques per al meu gust) fan pujar el nivell de la cinta al màxim nivell. La pel·lícula és totalment plana tot i que cal dir que el final amb la descàrrega d’adrenalina de la Streep cantant la cançó country millora una mica.

M’ha agradat recuperar-la, entre d’altres coses perquè ara per ara, cada vegada que veig i recupero una pel·lícula de la Streep em consolida més la meva teoria de que és una de les millors actrius de tots els temps (sinó la que més) i si a més està acompanyada d’excel·lents actors com Gene Hackman, Dennis Quaid, Richard Dreyfus i Annette Benning, que està molt joveneta, encara més.

Però repeteixo, Nicholls hauria pogut exprimir molt més el duel entre les dues actrius, com ja va fer James L. Brooks a La fuerza del cariño.

En fi, si un dia la passen per la televisió , esteu a casa avorrits i estirats al sofà amb la manteta, veieu-la , passa bé.

Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?

Malamadre serà un d’aquells personatges que es recordaran durant molt de temps, i és que el treball que fa Luis Tosar és implacable.

Tosar és un d’aquells actors camaleònics que sembla que sorgeixin del no-res i que amb una trajectòria professional molt interessant , arriba un moment en que es troben en un paper que segur serà recordat de per vida i això que ja quan va fer de marit de Laia Marull a Te doy mis ojos ja estava increïble.

Celda 211 té una bona construcció de guió. L’inici és molt interessant i he de reconèixer que enganxa tota la trama de la pel·lícula i això que és un tema que a mi no m’agrada gaire, el tema de presons. Suposo que com jo , heu pensat sobretot en Brubaker , la pel·lícula protagonitzada per Robert Redford. En aquesta cinta, un jove funcionari de presons, un correcte Alberto Ammann, decideix un dia abans d’incorporar-se al lloc de treball anar a la presó per veure com és i allà es trobarà immers en un motí que lidera Malamadre, un dels presos més perillosos. Els seus companys no el poden treure d’allà i haurà de convertir-se en un d’ells.

Daniel Monzón és un tipus curiós. Jo el recordo fa molts anys com a crític de cinema, i era de lo més pedant que havia sentit mai, és cert que entén de cinema, i molt, però em posava molt nerviosa quan el sentia parlar. Quan vaig descobrir que es passava a la direcció amb El corazón del guerrero amb Joel Joan (un altre dels meus actors preferits… sarcasme!), vaig pensar que ara hauria d’aguantar les crítiques dels crítics i estaria bé saber com ho encaixaria…

La seva filmografia, amb només quatre pel·lícules, ha demostrat ser un correcte director que m’ha sorprès, sobretot amb aquesta última cinta.

Però tornem a la pel·lícula i més concretament als personatges. Tots estan molt bé, sobretot en Tosar, però també hauríem de recordar la presència d’un Antonio Resines que fa tal paper que si te’l trobessis de cara li donaries un bon cop de puny, i Marta Etura que no tenint un extens paper el seu personatge és el desencadenant del final de la pel·lícula.

Celda 211 és una pel·lícula que està per sobre de la mitjana de les que tenim actualment en cartellera, una bona història, una bona direcció i una bona interpretació fan que decideixis finalment anar-la a veure.

Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?

Diuen que el temps ho cura tot, però no sempre és veritat. I aquesta pel·lícula és un clar exemple de que a vegades el temps encara pot fer més mal.

Katyn és la esgarrifadora història de la massacre comesa al bosc de Katyn, l’execució en massa, d’entre 15.000 i 22.000 militars polacs, molts d’ells oficials i presoners de guerra per part de l’exèrcit rus durant la primavera del 1940 a la Segona Guerra Mundial.

La descoberta de les foses comuns per part de l’exèrcit alemany va comportar una ruptura de les relacions entre els governs polac i rus i la massacre va ser utilitzada pels nazis per culpabilitzar al govern de Stalin.

No va ser fins als anys 90, (mig segle després!!!) que l’estat rus va reconèixer el fet.

Andrzej Wajda, un dels més importants i interessants directors de Polònia, ens recorda ara aquest fet, amb una cinta que va estar nominada als Oscars de l’any passat i on ens demostra amb el seu bon ofici no només el record d’un fet impactant com a part de la història del seu país sinó també com a part de la seva pròpia història, el seu pare va ser un dels oficials assassinats.

Amb una sòbria direcció, amb uns personatges molt continguts i unes més que correctes interpretacions, sense caure mai en el dramatisme, amb més d’unes seqüències que et fan glaçar la sang i escenes molt brillants que freguen el documental, el director arribar a un final, que malgrat ser conegut… o més aviat molt desconegut fins fa molt poc, ens faci reaccionar com si ens haguessin acabat de donar un cop de puny a l’estómac.

Com diu el meu amic blocaire jordicine, i recullo les seves paraules amb el seu permís: “ Un final, per a mi, dels més durs de la història. Crec que s’ha de veure només per què sigui per rebre una interessant classe d’història”. I estic totalment d’acord!.

comentari publicat a Parlem una mica de cinema?

Lasse Hallström ens té acostumats a una de freda i a una de calenta.

No és un director especialment interessant per a mi, però reconec que algunes de les seves pel·lícules m’han agradat força.

Querido intruso , la vaig trobar una comèdia deliciosa, impactant l’estrena de Leonardo Di Caprio a ¿A quién ama Gilbert Grape?, una més que interessant Atando cabos i tant Las normas de la casa de la sidra (amb un merescudíssim Oscar per Michael Caine) com Chocolat, em van semblar propostes molt bones.

Crec que va relliscar amb Algo de que hablar (malgrat una meravellosa Kyra Sedwick, que es menjava a la Roberts) o La gran estafa que em semblaven guions molt interessants però que no estaven gens ben resolts.

Ara amb aquesta empalagosa i nyonya història , en què torna a repetir amb Richard Gere, l’ha ben pifiat. I és que la direcció de la pel·lícula no s’aguanta per enlloc i això que la història, basada en un fet real , prometia molt!.

Ja sabeu que no puc evitar no veure una pel·lícula on surt un animaló, especialment un gos, i jo tota il·lusionada vaig anar al cinema a veure la història real de Hachiko un gos japonès de la raça Akita, una raça distingida i senyorial, que va viure als anys 20 i que quan el seu amo va morir , ell anava a esperar-lo a l’estació cada dia…el va sobreviure més de 10 anys. Com a recompensa a la seva fidelitat , aquest gos té un monument davant on esperava al seu amo a la ciutat japonesa.

La pel·lícula és un cant a l’amistat i a la fidelitat que els gossos tenen envers als seus amos, i en aquest sentit la cinta està bé, de fet el millor és el gos!!, perquè tant en Gere com la Joan Allen, que fa de la seva dona estan patètics.

Hallström es recrea en certes seqüències que es podria estalviar i deixa que la llàgrima fàcil sigui el fil conductor de la pel·lícula i això és quelcom que no aguanto dels directors, és poden explicar històries sensibles sense haver de fer plorar a l’espectador.

En fi, només pels qui us agraden els gossos, aquest és una monada!, i us la recomano que la veieu a casa, ben tapadets amb una manteta quan surti en dvd, ara no us gasteu els diners!

comentari publicat a parlem una mica de cinema?

Són dos directors ben diferents però amb peculiaritats similars. La més significativa és que tots dos no són gens comercials, tenen un públic molt específic, i tant en Gillian com en Jarmusch sinó entres en el seu món ,reconec que a vegades costa de digerir.

Però anem per parts per què he vist les darreres pel·lícules d’ambdós i les dues amb el seu estil diferent me’n agradat força.

LOS LÍMITES DEL CONTROL

Aquesta pel·lícula està ambientada en espectaculars i variats paisatges de l’Espanya actual, alguns són urbans i d’altres són paisatges desèrtics, i ens explica la història d’un misteriós personatge que va fent el viatge completament sol però que al llarg del camí anirà trobant a d’altres tan peculiars com ell. Anirà fent activitats totalment fora de la llei i amb un objectiu final que no descobrirà a ningú.

Jarmusch, que és un director a tenir molt en compte, demostra una vegada més una història estranya i hipnòtica i molt suggerent plena de personatges ambigus, com en totes les seves pel·lícules. La pel·lícula té un casting excepcional i molt variat: John Hurt, Bill Murray, Tilda Swinton,Hiam Abbas, Gabriel Garcia Bernal i Luis Tosar que acompanyena un inquietant Isaach De Bankolé.

EL IMAGINARIO DEL DOCTOR PARNASSUS

Terry Gilliam, t’ha d’agradar. Sinó, és un autor que pot carregar massa, el seu potencial imaginatiu és tan brutal que només es pot comparar amb el de Tim Burton, salvant totes les distàncies, és clar!.

A mi m’agrada i el poder de les seves imatges et fan entrar i et captiven de tal manera que durant una estona te’n oblides de tot. El imaginario del doctor Parnassus té a més el “morbo” de veure la última i inacabada actuació de Heath Ledger, que va morir sense poder donar el toc final al personatge de Tony, però que Gillian ha sabut resoldre molt bé amb tres amics de l’actor, Johnny Depp, Collin Farrell i Jude Law.

La pel·lícula, situada a la època actual ,ens explica la història d’un mag que té un show itinerant on el públic té la irresistible oportunitat d’escollir entre la llum o la tristesa de les seves pròpies emocions i tristeses.

És evident que el reclam de la cinta és en Ledger però no podem deixar de banda que el protagonista principal, el doctor està protagonitzat però un fantàstic Christopher Plummer, l’inoblidable pare Von Trapp de Sonrisas y lágrimas.

Tot un espectacle visual que si voleu veure no ho deixeu de fer-ho a la sala gran perquè a la televisió perdrà molt.

Apunt publicat a Parlem una mica de cinema?

Woody Allen és la cita obligada de cada any. És un dels pocs directors que segueixo assíduament, com Scorsese o Coppola (quan treballa) i m’agrada.

Últimament , les seves obres potser no eren tan “clàssiques” , però amb Si la cosa funciona, torna el Woody d’abans. De fet no sé on he llegit que aquest és un guió de fa trenta anys que ara decidit treure del calaix i rodar.

I és que amb Si la cosa funciona torna el Woody Allen més egocèntric,més egoista, més neuròtic a través d’un Larry David , que ja havia treballat amb ell i que aquí com a protagonista- alter ego funciona com el títol, funciona bé.

La història d’aquest científic, quasi Nobel suïcida i ara totalment amargat de la vida canvia una mica quan coneix a una joveneta (excel·lent Evan Rachel Wood) arribada del sud, que vol viure a Nova York i escapar-se de la vida rutinària de casa els pares: Ed Begley Jr (el Dr. Earlich del Saint Eligius) i la sempre meravellosa Patricia Clarkson… una de les meves debilitats actuals, i que repeteix amb Allen després de Vicky, Cristina, Barcelona.

I no només és un Allen clàssic pel personatge principal sinó perquè té elements de les pel·lícules d’abans, sobre tot en el guió… però a més la pel·lícula em va recordar en alguns moments, i sense tenir res a veure, amb un dels seus millors títols: La rosa púrpura del Cairo.

És evident que fer una pel·lícula cada any no ha de ser fàcil, i que és impossible que siguin totes grans històries… però Woody Allen és un gran director , i té el seu públic que espera any rere any anar a les sales per veure’l, sigui ell en persona o sigui el seu alter ego.

Jo hi vaig anar, i va haver-hi moments que m’ho vaig passar molt bé. No és una de les seves millors pel·lícules i té alts i baixos, però és un Allen, i sempre diré que es vegi una pel·lícula d’ell.