Ens ha deixat Jennifer Jones

Reconec que no sabia que encara visqués Jennifer Jones. Ahir va morir als 90 anys.

Actriu molt coneguda durant els quaranta – cinquanta de l’època daurada de Hollywood, sempre he pensat que Jones, si va fer les pel·lícules que va fer va ser pel simple fet de que es va casar amb el productor més important de l’època (i gaire bé de tots els temps!) David O. Selznick, que en el darrer comentari parlàvem d’ell per què va ser el productor de Lo que el viento se llevó, però no pas per què fos una actriu brillant, era força normaleta però va tenir la fortuna de poder treballar amb els grans directors del moment, Minnelli, Lubitch, Wyler Houston, de Sica…

I és clar, va poder treballar en grans pel·lícules com per exemple, Madame Bovary, La colina del adiós, empalagosa historia d’amor amb William Holden , que a mi em va encantar, i que té una música preciosa… o a Canción de Bernadette on feia de l’angelica noieta francesa que va veure a la verge, el paper que li va fer aconseguir el seu únic Oscar de les tres nominacions que va tenir. També va aparèixer en grans títols com Jenni amb Joseph Cotten o Adiós a las armas, la segona versió que va interpretar juntament amb Rock Hudson, o Estación Termini amb la qual va compartir pantalla amb un joveníssim Richard Breymer que anys més tard seria l’inoblidable Tony a West Side Story. Però segurament serà recordada per el seu paper de Perla Chavez, i la seva turmentosa relació amb Gregory Peck a la fantàstica Duelo al sol, i en la seva última aparició fent de parella de Fred Astaire a El coloso en llamas una de les últimes superproduccions de catàstrofes dels anys setanta.

Repassant la seva història, he descobert que al 1981 va comprar els drets de La fuerza del carinyo amb la intenció d’interpretar-la però finalment ho va fer la magnífica Shirley MacLaine.

Ha mort una de les últimes clàssiques que ens queden…En fi, la primera de tres?

Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?