Donde viven los monstruos

Spike Jonze és un d’aquells directors inclassificables com Wes Anderson. Són directors que tenen una filmografia peculiar i que no sempre és entesa per tothom. Són directors que fan el què volen, creuen en els seus projectes i així ho transmeten a l’espectador. L’altra cosa és que després agradin o convencin. A mi, personalment tant un com l’altre m’agraden, els trobo molt interessants i sempre vaig a veure allò que fa.

Concretament, Jonze que també ha fet de productor i d’actor en diverses pel·lícules i és autor de molts videoclips, és un director amb un curta filmografia però a la vegada intensa. Jo li he vist , quatre cintes, dues que no em van entusiasmar com són Adaptation (El ladrón de orquídeas), amb Meryl Streep, cinta que va obtenir bones crítiques però que a mi no em va convèncer i Tres reyes. En canvi sóc defensora absoluta de Cómo ser John Malkovich que, si he de reconèixer que és una història difícil d’entendre, la vaig trobar molt original.

Ara, ha tornat amb una història aparentment senzilla i per a nens. Però res més lluny de la realitat. Donde viven los monstruos es basa en un llibre molt conegut arreu del món, escrit i dibuixat als anys seixanta per Maurice Sendak. De la part literària, crec que en pot parlar molt millor que jo la meva companya blocaire Kweilan i a ella si vol, li deixo aquesta missió. De la part cinematogràfica, puc dir que en Jonze l’ha tornat a encertar de ple.

Torno a dir que aquesta no és una pel·lícula per a nens, però si que és una història que tracta sobre la infantesa, de la soledat i de la incomprensió que viu Max un nen amb una família desestructurada i que la seva única manera d’evadir-se de la realitat en què viu és fer un viatge imaginari a un país on viuen uns monstres , i en el qual ell serà el rei. En aquest viatge catàrtic , Max descobrirà la cruesa de la realitat en que viu i de que no sempre hem de fer allò que volem sinó que també hem d’escoltar i entendre als altres.

A mi, la pel·lícula a nivell de contingut em va interessar, crec que és un bon tema per reflexionar i pensar en la infantesa i en tot el que comporta. A nivell de forma, em va sembla una cinta visualment bonica, els personatges estan tractats d’una forma molt tendre i els “monstres” de la factoria d’en Jim Henson són… són realment preciosos, tenen una expressivitat, una sensibilitat, ja no només en els gestos sinó també en l’expressió de les seves cares, cada un d’ells tenen una personalitat pròpia, perquè els seus personatges ho requereixen i també perquè estan tan ben fets que a vegades t’oblides que són humans.

En Max Record que fa del protagonista és tota una troballa, nen sensible però a la vegada egoista reflecteix perfectament la infantesa i de com a vegades pot ser-ne de cruel , però també demostra que un cop es descobreix a si mateix, l’únic que vol és tornar amb la mare.

I és evident que qui sobresurt per sobre de tots és Catherine Keener, actriu que ja havia treballat amb el director i que com a bona actriu d’ofici que és només es deixa veure en treballs independents rebutjant papers massa comercials que poden fer desprestigiar la seva carrera. Aquí, fent de mare, la seves mirades i la seva tendresa cap al seu fill valen molta part de la cinta.

Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?