Cinergia

Anava amb molta il·lusió a veure Nine. M’encanten els musicals, és un dels meus gèneres preferits i aprofito qualsevol ocasió per anar al cinema per poder gaudir-ne en pantalla gran.

A més tenia l’antecedent de Chicago, un excel·lent musical dirigit pel mateix director, Rob Marshall i ara amb Nine els millors motius: un càsting envejable, una història molt atractiva pels cinèfils, el precedent d’una obra de teatre que havia triomfat a Broadway (Antonio Banderas de protagonista), uns escenaris naturals de Roma i uns escenaris ficticis, espectaculars en la “suposada” Cinecittá dels mítics estudis italians, una barreja de blanc i negre i color molt ben aconseguit…i per sobre de tot veure per primera vegada a Sophia Loren en pantalla gran!!!! (ho sé, ho sé, no tinc perdó!)… Ho tenia gaire bé tot….

Però …. com sempre dic… “sempre hi ha un però” , la pel·lícula li falta alguna cosa per arribar al nivell de l’antecessora, és un xic irregular i malgrat que el pes de la pel·lícula va a càrrec d’un excel·lent Daniel Day Lewis, amb un impactant accent italià (no he trobat gens a faltar Banderas) els números musicals semblen ficats una mica en pinces dins de la història, la pel·lícula és massa “teatral” (i no em queixo!) però el cinema és el cinema i el teatre és el teatre, amb això vull dir que són dos arts molt diferents i se n’ha de saber molt per a pel.licularitzar (existeix la paraula?) una obra de teatre. Rob Marshall ha de ser un increïble director de teatre, fa uns muntatges espectaculars, que si ja ho són en la pantalla, veure’ls en directe deu posar els pèls de punta…

De totes maneres, a mi em va agradar, no em va entusiasmar, però m’ho vaig passar bé malgrat el record de Chicago. La història de Guido Contini (alter ego de Federico Fellini) i el seu bloqueig que no el deixa treballar en la seva nova pel·lícula Itàlia, fa que tots els personatges que té al seu voltant passin per davant seu de maneres diferents: Judi Dench (meravellosa sastressa) que li fa una mica de veu de la consciència; Nicole Kidman (la seva musa i actriu a les seves pel·lícules), una mica “encorsetada” però demostrant una vegada més que té bona veu; Fergie, amb el numero més espectacular de la cinta malgrat ser una imitació del de la presó de Chicago, Penélope Cruz, molt s’ha dit del seu número, però que voleu que us digui, a mi em va deixar força indiferent; Kate Hudson (fent de reportera de la Vogue), i amb un número també impressionant que demostren la seva faceta de cantant i el recordatori que cada vegada s’ha sembla més a sa mare (Goldie Hawn), Sophia Loren…. que surt poquet però omple tant la pantalla , que jo ja en vaig tenir prou… i per sobre de totes elles una meravellosa i tendra Marion Cotillard (espero que amb nova nominació!!) fent de Giuletta Massina… era ella!!!!

És una bona ocasió per revisar 8 y medio.

Apunt compartit amb Parlem una mica de cinema?

Juno em va semblar una comèdia tràgica resultona que crec que amb el pas del temps, perdrà l’encant que va tenir en el seu moment; de Reitman , el director em va sorprendre molt més Gracias por fumar una crítica àcida sobre el món del tabac i que estava interpretat per Aaron Eackhart, molt més pletòric que a la recent Love Happens.

Ara, Jason Reitman ens sorprèn amb Up in the air, amb un absolut protagonista ,el cada vegada millor George Clooney, i dic millor no per lo guapo i atractiu que és, amb aquest aire gaire bé clònic de Cary Grant, sinó per què demostra ser un bon actor , capaç de riure’s d’ell mateix i protagonitzar una història que no té pas un final d’allò “feliç”…

Up in the air té un guió molt sòlid i ben estructurat que profunditza sobre la soledat, la inestabilitat de la feina, la incomunicació de les famílies o la dificultat per formar-les, temes prou importants i tots tractats en la mateixa cinta.

Està molt ben rodada, d’una forma intel·ligent i la presentació del personatge del Clooney és memorable on presenta a un home solitari que viu al cel entre avió i avió, viatjant d’estat en estat, anant a diferents empreses i acomiadant a la gent, sembla que no tingui escrúpols però al final de la pel·lícula gaire bé ens farà llàstima, i és que el seu personatge nota que li falta alguna cosa i encara canvia més quan apareixen dues dones que influiran en ell d’una forma molt diferent.

Les dues dones en qüestió són Anna Kendrick, (jove actriu que no conec de res però que la seguiré de prop perquè em va agradar molt), interpretant a la jove aprenenta de Clooney, intentant aguantar la pressió d’una feina molt dura i Vera Farmiga (que ja puc confirmar ara mateix que aquesta dona no m’agrada gens!! i segurament me’n portaré més d’una crítica) fent de l’alter ego de Clooney però en femení i amb sorpresa final.

De moment ja s’ha emportat el Globus d’or al Millor guió… segurament tindrà uns quantes nominacions a les estatuetes…i probablement també en guanyarà.

Comentari compartit amb Parlem una mica de cinema?

Tinc varies pel·lícules per comentar però ahir vaig veure La cinta blanca de Michael Haneke i encara estic en estat de shock.

La meva debilitat per aquest director austríac va en augment, tot i que anar a veure una pel·lícula seva és sinònim de passar-m’ho malament. Les seves històries no són gens fàcils de veure, gens… al contrari, són difícils, dures i fins i tot cruels i mai et deixen indiferents, pel·lícules com La pianista, El tiempo del lobo o Funny games són històries colpidores que t’arriben com un cop de puny enmig de l’estómac i que al cap d’una setmana encara et fa mal.

La cinta blanca no és l’excepció. La història d’un poble al nord d’Alemanya al 1913, i una sèrie d’aconteixements estranys que succeeixen fan que poc a poc, el caràcter de la població vagi canviant…

Haneke és un director molt intel·ligent, et passa a tu la pilota per què pensis què els ha passat als personatges, no t’ho explica tot, no saps que ha passat amb ells, ni on està l’inici de la maldat, fa que siguis tu com espectador qui hagi de decidir-ho i això angoixa molt més. Que la història passi prèvia a la Primera Guerra Mundial no és una casualitat, Haneke intenta explicar que una cadena de fets poden fer molt de mal i comportar fins i tot una guerra.

He llegit en diversos llocs que aquesta petita població i el què passa és la llavor del nazisme, no ho sé, però és plena de personatges autoritaris que tenen el poder i el coneixement i són els cruels i els dolents amb els seus; d’una societat endogàmica, classista, masclista… on la dona és un ésser totalment submís, que no pot fer res; on els rics són els què manen i els pobres no tenen res a fer, només poden perdre…

Amb un blanc i negre preciós i necessari, Haneke fa un homenatge a grans directors com Dreyer o Bergman, on la càmera unes vegades mòbil (on el director et fa participar de l’escena) i d’altres vegades, immòbil, on la càmera quieta,et fa esperar i llavors un so et fa imaginar què és el que està passant, fan que la teva angoixa vagi en augment i que alguns dels personatges, la degradació d’alguns d’ells , van fent que l’ànim de l’espectador és posi nerviós i odii als torturadors… llavors és quan penses que si, que la maldat existeix.

Però…. hi ha esperança? Potser si… encarnat en el nen que rescata, cuida i regala un ocellet al seu pare, però aquesta tendresa és prèvia, qui sap si quan se’n doni compte de com és la societat que l’envolta i sobre tot com és el seu pare, no farà seguir els passos dels seus germans…..

Hi ha escenes colpidores: la del riu quan el fill dels barons toca la flauta, cinc minuts de silenci que van augmentant poc a poc la teva desesperació i que en realitat vols fer el mateix que fan els personatges; la de la sortida del camperol quan se l’emporten, el discurs de la baronessa… en podria dir moltes més…

Sens dubte Haneke sap dirigir, sap explicar històries, et fa posar molt nerviós però també et fa reflexionar… no és una pel·lícula apta per tothom, ho reconec, però hauria de ser d’obligatòria visió.

Avui coincidim amb comentari amb el meu company de La llanterna màgica

Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?

Era difícil decidir quina seria la primera pel·lícula de l’any que volia comentar. N’he vist varies, que ja aniré posant poc a poc en el bloc, però al final decidir la primera, no ha suposat un esforç perquè la que vaig veure ahir va ser una grata sorpresa: El Erizo.

Sempre entro en contradicció amb mi mateixa quan vaig a veure una pel·lícula francesa, la meva primera reacció sempre és negativa, el cinema francès actual és molt peculiar, no hi ha terme mig, o m’agraden molt o les trobo insofriblement avorrides i d’un humor francès que només entenen ells. De la segona categoria ens trobaríem títols com, Bienvenidos al Norte o Los visitantes… en canvi de la primera: Séraphine o la meravellosa Hace mucho que te quiero entrarien en el tipus de cinema que a mi m’agrada, intimistes, sense pretensions i amb una història que entre directament en el món de les emocions…

El Erizo està en aquest a categoria, és la història d’una trobada inesperada entre alguns personatges que viuen en un bloc de pisos de la part rica de París. Una nena, Paloma d’ 11 anys, increïblement intel·ligent amb una missió; la portera de l’immoble, Renée (interpretada magistralment per la directora i actriu Josiane Balasko) molt discreta i solitària però que en realitat té una personalitat cultivada i l’arribada d’un nou veí, un japonès que trasbalsarà la vida dels dos personatges femenins.

Història basada en un llibre de Muriel Barbery, La elegancia del erizo, on la jove directora Mona Achache descriu a tres personatges solitaris però plens de personalitat i amb necessitat de trobar-se i de sentir-se escoltats. La relació que establiran tots tres serà totalment invisible al món que els envolta però en realitat els canviarà la vida.

Balasko, retrata un personatge discret, solitari i esquerp en aparença però tal com diu en un moment de la pel·lícula, Paloma, és com un eriçó , en realitat sota la capa de punxes hi ha una personalitat extremadament culta ,sensible i molt intel·ligent.

Molt recomanable.

Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?

Darrera cinta després de La duda, Julia y Julia, d’aquest any , l’altre dia vaig anar a la cita obligada de veure a la meravellosa Meryl Streep.

No es tan fácil és una comedieta, no gaire lleugera, per cert… de què es el que passaria si després de 10 anys de divorci, però amb una bona relació des de llavors, durant la graduació d’un dels teus tres fills t’enrotlles amb el teu ex-marit i tornes a començar una aventura amb ell.

La pel·lícula dirigida pe Nancy Meyers (¿En qué piensan la mujeres?, Holyday (aquesta em va agradar força) o Cuando menos te los esperas), és un seguit de seqüències un xic avorrides i algunes de totalment prescindibles, com són les de les amigues, que fan que la cinta, malgrat el contingut, no s’aguanti per enlloc.

Només hi ha una cosa interessant en aquesta pel·lícula i és Meryl Streep, i no… no és passió mitòmana, és que en aquest cas és la veritat , per què ni la pel·lícula ni els altres actors li fan un xic d’ombra a la magnífica actriu que aguanta ella soleta, en tots els planos de la pel·lícula, tot el llarg metratge de la cinta. I sort d’això!!

La història, podria haver donat molt més de si… de fet , és un tema interessant per la franja de públic que pot estar entre els 40 i els 50, i el que si que hi ha una cosa que se li pot agrair a Meyers és que el guió està pensat per actrius i actors d’aquesta edat, o més grans que poden no començar a tenir papers en el cinema, encara que tots els papers els pugui acaparar la Streep. De fet en la seva anterior pel·lícula amb la Keaton, aquest tema ja es plantejava i és una nova visió d’històries per al cinema que no és gaire freqüent de veure.

A part de la Streep, l’acompanyen en el repartiment un Alec Baldwin fent de ex-marit i nou amant d’ella, el pobre està tan encartronat física com interpretativament que el seu paper no és gens creïble, si hagués estat un altre actor potser la història hauria estat més suportable… El qui si que li fa una mica d’ombra és en Steve Martin, que s’aparta una mica dels seus papers més histriònics per aquí fer d’un arquitecte que també vol seduir a la protagonista. Els altres protagonistes, els fills i les amigues no li arriben ni a la sola de la sabata…

En fi no sempre pot fer grans pel·lícules… tot i que juntament amb Julia i Julia, també ha estat nominada per as Globus d’Or per aquesta interpretació.

Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?