La cinta blanca

Tinc varies pel·lícules per comentar però ahir vaig veure La cinta blanca de Michael Haneke i encara estic en estat de shock.

La meva debilitat per aquest director austríac va en augment, tot i que anar a veure una pel·lícula seva és sinònim de passar-m’ho malament. Les seves històries no són gens fàcils de veure, gens… al contrari, són difícils, dures i fins i tot cruels i mai et deixen indiferents, pel·lícules com La pianista, El tiempo del lobo o Funny games són històries colpidores que t’arriben com un cop de puny enmig de l’estómac i que al cap d’una setmana encara et fa mal.

La cinta blanca no és l’excepció. La història d’un poble al nord d’Alemanya al 1913, i una sèrie d’aconteixements estranys que succeeixen fan que poc a poc, el caràcter de la població vagi canviant…

Haneke és un director molt intel·ligent, et passa a tu la pilota per què pensis què els ha passat als personatges, no t’ho explica tot, no saps que ha passat amb ells, ni on està l’inici de la maldat, fa que siguis tu com espectador qui hagi de decidir-ho i això angoixa molt més. Que la història passi prèvia a la Primera Guerra Mundial no és una casualitat, Haneke intenta explicar que una cadena de fets poden fer molt de mal i comportar fins i tot una guerra.

He llegit en diversos llocs que aquesta petita població i el què passa és la llavor del nazisme, no ho sé, però és plena de personatges autoritaris que tenen el poder i el coneixement i són els cruels i els dolents amb els seus; d’una societat endogàmica, classista, masclista… on la dona és un ésser totalment submís, que no pot fer res; on els rics són els què manen i els pobres no tenen res a fer, només poden perdre…

Amb un blanc i negre preciós i necessari, Haneke fa un homenatge a grans directors com Dreyer o Bergman, on la càmera unes vegades mòbil (on el director et fa participar de l’escena) i d’altres vegades, immòbil, on la càmera quieta,et fa esperar i llavors un so et fa imaginar què és el que està passant, fan que la teva angoixa vagi en augment i que alguns dels personatges, la degradació d’alguns d’ells , van fent que l’ànim de l’espectador és posi nerviós i odii als torturadors… llavors és quan penses que si, que la maldat existeix.

Però…. hi ha esperança? Potser si… encarnat en el nen que rescata, cuida i regala un ocellet al seu pare, però aquesta tendresa és prèvia, qui sap si quan se’n doni compte de com és la societat que l’envolta i sobre tot com és el seu pare, no farà seguir els passos dels seus germans…..

Hi ha escenes colpidores: la del riu quan el fill dels barons toca la flauta, cinc minuts de silenci que van augmentant poc a poc la teva desesperació i que en realitat vols fer el mateix que fan els personatges; la de la sortida del camperol quan se l’emporten, el discurs de la baronessa… en podria dir moltes més…

Sens dubte Haneke sap dirigir, sap explicar històries, et fa posar molt nerviós però també et fa reflexionar… no és una pel·lícula apta per tothom, ho reconec, però hauria de ser d’obligatòria visió.

Avui coincidim amb comentari amb el meu company de La llanterna màgica

Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?