A single man

Si no hagués estat perquè em cridava l’atenció el que es deia d’aquesta pel·lícula sobre Colin Firth, a part de la nominació a l’Oscar i d’haver guanyat la Copa Volpi al millor actor, segurament no l’hauria anat a veure. Que un dissenyador de moda s’hagi passat a la direcció no em deia molt, però hi vaig anar.

A single man és un conjunt de seqüències d’anuncis de publicitat, molt ben rodats (si fossin anuncis), potser exageradament rodats, sobretot en els primeríssimis primers plans, amb una ambientació de principis dels 60 molt ben aconseguida, una música acurada i un vestuari, que és el millor de la pel·lícula si tenim en compte que el director és el dissenyador… amb uns secundaris, molt guapus, exageradament guapus ,però que no aporten gaire a la història si no es per figurar bellesa… i una història (basada en un llibre) que ens explica el drama i la soledat d’un home solter, madur i homosexual, professor universitari, que acaba de perdre la seva parella , de fa més de 15 anys en un accident de cotxe, que no sap com continuar vivint i que només té el suport d’una amiga d’infantesa, enamorada d’ell en silenci… n’hem vist moltes de pel·lícules i d’històries d’aquestes… que la fa diferent a les altres?…

Julianne Moore… està esplèndida, la maduresa que reflecteix el seu personatge és captivador i a l’hora trist i solitari, l’escena que tenen ells dos al sopar (una de les millors, sinó la que més) és de les millors que he vist en molt de temps…. i Colin Firth… el seu personatge ho és tot, no pots imaginar-te a un altre George Falconer si no és ell, la seva mirada , els seus gestos, com observa la vida a través de la finestra del labavo, com respon a la notícia de la mort de Jim (està sublim!!!), com parla amb la nena del davant de casa, al banc; com passeja per la universitat com si fos algú que ja no està allà, com observa a tots els homes que passen pel seu davant, com parla i com discuteix amb Charley (Moore)…. està tan ple de matisos cada una de totes les escenes de la pel·lícula en que hi surt ell (i és en pràcticament totes)… està tan perfecte, tan vulnerable, tan trist, tan solitari…. feia temps que una interpretació no em colpia tant com la d’ahir de Firth…. està tan increïblement meravellós…. La pel·lícula és ell!!!…

Només em falta veure el Jeff Bridges, (Clooney i Renner no tenen res a fer), Freeman fa una bona recreació del personatge de Mandela…. però és que Firth crea un personatge inoblidable.

Comentari publicat a Parlem una mica de cinema?