(Vota)
Loading ...
Sempre surts satisfet del cinema quan veus una bona pel•lícula, si està ben dirigida i si el que t’expliquen t’interessa. Havia escoltat bones crítiques de la nova pel•lícula de Roman Polanski (fa molt poc que he vist per primera vegada,Repulsión, i em va impactar força) i em vaig decidir a anar-la a veure.
No em va decepcionar en absolut, bon guió, bones interpretacions, una música que t’enganxa i amb un ritme que va creixent i que et va posant cada vegada més nerviosa i una direcció tan acurada que fa que la cinta et recordi constantment al més pur estil cinema clàssic.
La història està basada en una novel•la de Robert Harris, en la qual un escriptor que escriu biografies, és contractat per acabar les memòries del ex-primer ministre anglès Adam Lang (les males llengües diuen que basada en la figura de Toni Blair). El seu agent li assegura que està davant de la oportunitat de la seva vida. Però el projecte no va sortint com ell s’ho espera i a mesura que va indagant més sobre la vida del ministre més problemes va tenint, entre d’altres que el seu predecessor va morir en estranyes circumstàncies.
El ritme que va marcant Polanski en aquest thriller és lent i en comptagotes però necessari per anar creant una atmosfera angoixant, que no saps què passa i que ho vas descobrint a mida que ho descobreix el pobre escriptor que poc a poc es va trobant en una trama complexa i de la qual no sap con sortir-se’n.
Els actors estan més que correctes, Ewan McGregor, que porta tot el pes de la pel•lícula, està molt convincent, Pierce Brosnan, fent d’ ex- primer ministre, Kim Catrall, al més pur estil rossa Hitchcock i una estupenda Olivia Williams (que fa poc hem vist a An education) en un paper que costarà d’oblidar. John Belushi i un meravellós Elli Wallace tenen un petit paper dins la trama.
Polanski fa un clar homenatge a Hitchcock amb una barreja de pel•lícules com el personatge de James Stewart a El hombre que sabia demasiado o més clarament el personatge de Cary Grant a Con la muerte en los talones, sobre tot en aquesta casa de la platja on passa gran part de la pel•lícula i que em va recorda terriblement a la casa de James Mason.
Sobre tot fixeu-vos bé en l’inici i el final de la cinta… impactants!!!
Tinc una amiga, la Ruth, que sempre ha estat una enamorada del cinema japonès, bé, del cinema asiàtic en general. Jo era una completa desconeguda d’aquest cinema. Però vaig aprendre a conèixe’l amb ella. Directors com Ozu, Mizoguchi, Imamura, Naruse, o el més recent Kitano, van obrir en mi tot un món de possibilitats fins ara inexplorables. Però sobre tot el mestre Akira Kurosawa em va fer descobrir un tipus de cinema en majúscules. Ahir hauria fet 100 anys.
A vegades vas al cinema sense saber que vas a veure i surts amb la grata sorpresa de trobar-te amb una història que t’ha arribat a provocar emocions que inicialment no t’esperaves, ja és cert, allò que diuen que més val anar al cinema sense saber de què va la història, que és millor que no t’expliquin de què va i que siguis tu mateixa qui en treguis conclusions.
(Puntuació: +4, 1 vots)
A vegades ets molt conscient de què, quan vas al cinema, allò que vas a veure ja saps que serà una enredada. Però tot i sent conscient i vas…
