El mestre Kurosawa hauria fet 100 anys

Tinc una amiga, la Ruth, que sempre ha estat una enamorada del cinema japonès, bé, del cinema asiàtic en general. Jo era una completa desconeguda d’aquest cinema. Però vaig aprendre a conèixe’l amb ella. Directors com Ozu, Mizoguchi, Imamura, Naruse, o el més recent Kitano, van obrir en mi tot un món de possibilitats fins ara inexplorables. Però sobre tot el mestre Akira Kurosawa em va fer descobrir un tipus de cinema en majúscules. Ahir hauria fet 100 anys.
Jo crec que pràcticament tot el que li he vist són obres mestres, direcció magistral, personatges compromesos, uns blancs i negres preciosos que fan de les seves imatges una llum poc vista en cinema, grans espais (era un gran admirador del cinema de John Ford), la majestuositat de la posada en escena d’algunes de les seves pel•lícules i unes històries que et fan entendre una mica més la història nipona…em quedaria sobretot amb les històries de samurais i amb el seu actor més important Toshiro Mifune.

Durant una època em vaig empapar del cinema de Kurosawa i vaig veure: El ángel ebrio, Ikiru, Los siete samurais (de la qual després en van fer Los sietes magníficos), Trono de sangre, La fortaleza escondida, Yojimbo, Sanjuro, Kagemusha… (em falten Dersu Uzala i Ran… que aviat hi posaré remei perquè les tinc a casa!!). Però hi ha dues cintes que particularment em van impactar més: Los bajos fondos (cinta que vaig veure en l’excel•lent Festival de cinema asiàtic que feien a Mollet ) i Rashomon que he pogut recuperar en el cinefòrum fa molt poc!

Un director a descobrir i a revisar!
Per altra banda, ahir també celebrava anys Catherine Keener , una d’aquelles actrius de la que li desconeixem el nom quan la veiem en pantalla però que quan acaba la pel•lícula sempre creiem que és l’actriu que ens ha agradat més…
Keener sempre ha estat la musa del cinema independent americà , ha treballat amb directors com Tom DiCillo, Spike Jonze, Steven Soderbergh o Neil LaBute, tot i que ha anat fent alguna inclusió en el cinema més comercial.
És d’aquelles actrius tot terreny, que és igual el què faci per què sempre et convencerà, pot fer de dona amb una personalitat forta i a la següent fer un paper ingenu o extravagant. En el drama pot  fer-te plorar o en comèdia plorar però de riure. La seva carismàtica presència sempre impressiona.

Ha participat en cintes independents com: Vivir rodando, Caja de luz de luna, Amigos y vecinos, o en títols més comercials com: Una rubia muy dudosa, Un romance muy peligroso, La intérprete, Asesinato en 8 mm, An american crime (que estava espectacular) o Truman Capote…
Ara jo, sense cap mena de dubte, em quedo amb dos grans papers, a la recent Donde viven los monstruos i sobretot a Como ser John Malkovich, estava tremenda!
Aquesta sí que és una actriu a reivindicar!!!!