Al rojo vivo, trepindant amb un Cagney impactant

Ahir al cinefòrum que fem un cop al mes al Casal Cultural de Mollet varem veure la magnífica Al rojo vivo de Raoul Walsh.

Com sempre, a l’inici de la pel·lícula en Martí Porter (fill del mestre Miquel Porter Moix), ens va fer la introducció a la cinta, i ja t’entren ganes de veure-la només sentint el que et diu.

Ara comentarem la pel·lícula però quan va acabar i després de fer la xerrada , l’Enric, que és un cinèfil impressionant em va fer entendre quina és la diferència entre el cinema negre i les pel·lícules de lladres i serenos. El cinema negre es basa més en el detectiu, en el seu passat i la seva història i les pel·lícules de lladres i serenos no deixa de ser el pas a l’escenari urbà de les pel·lícules de pistolers i indis. Això no vol dir que Al rojo vivo estigui inclosa en el gènere de cinema negre.

James Cagney és d’aquells actors, que com Edward G Robinson, Bette Davis, Agnes Morahead,Jessica Tandy, Una O’Connor, Judith Anderson o tants d’altres, són lletjos , baixets o massa alts però que la seva interpretació està per sobre de tot físic, la càrrega dels seus personatges sempre donen una intensitat a la cinta que fins i tot el pitjor dels directors fan que dirigeixin una gran pel·lícula.

Evidentment no és el cas, Raoul Walsh era un dels gran de la seva època i la seva vida, va ser força paral·lela al treball cinematogràfic que va fer, pel·lícules d’aventures, de cinema negre…

James Cagney, fa una recreació perfecte d’un psicòpata del qual arribes fins i tot a simpatitzar amb ell. És capaç de matar a sang freda sense despentinar-se i a l’escena següent fer una abraçada a la seva mare de la manera més tendra.

Aquí els bons, els polícies són personatges totalment plans, sense suc, gens interessants, que lo únic que volen es recuperar els diners que ha robat la banda de Cody Jarret, sense preocupar-se de quants morts hi ha hagut a cada assalt (tot i que el policia infiltrat, Edmon O’Brien fa un excel·lent contrapunt però sense fer-li ombra). En canvi, Cagney amb un conjunt d’escenes memorables i el ritme trepidant que té la cinta fa que no perdis la tensió de la pel·lícula en cap moment, sobre tot a destacar tres escenes: quan mata al gàngster que hi ha al maleter del cotxe mentre està menjant una pota de pollastre, quan se’n dóna compte que O’Brien l’ha traït, llavors ja res importa i evidentment l’escena final , senzillament brutal!!!!

A destacar també els dos personatges femenins, Virgina Mayo, la femme fatal i dona del dolent que no és ni una Gilda ni una Veronica Lake, tot el contrari, ronca i es ven al millor postor,té menys escrúpols que qualsevol dels altres personatges… i la mare, una magnífica Margaret Wycherly, autèntic cervell de la banda, que subliminalment sempre manipula al seu fill perquè faci el que fa.

No m’estranya que sigui un film de referència per a directors com Martin Scorsese o Brian de Palma.

Imprescindible per a tots els que vulgueu veure bon cinema.