Jo contra el món

Divendres vàrem fer la penúltima sessió del Cine Fòrum a Mollet i vam passar un dels títols més importants del Free Cinema anglès: La soledad del corredor de fondo.

Dirigida per Tony Richardson (marit durant uns anys de Vanessa Redgrave), la cinta explica la història de Colin Smith (magníficament interpretat per Tony Courtenay), un noi de classe obrera que viu als voltants de Nottingham a principis dels 60. Un dia, roba en un forn i és enviat al reformatori, on ha de complir una condemna. Un cop allà, la seva manera de córrer atrau al director del centre, un esplèndid Michael Redgrave, i li veu les seves qualitats com a corredor de fons, comença a guanyar-se el favor del director i va guanyen llocs dins de la institució penitenciària. S’entrena per poder guanyar una cursa que s’ha de celebrar durant una competició amb un altre centre. Durant els entrenaments, i a través de flashbacks, va repassant la seva vida anterior , comença a veure quina és la seva situació actual i que ha de fer amb el seu futur.

Basada en la novel·la d’Alan Sillitoe, el qual també va realitzar el guió per a la gran pantalla i que Richardson va dirigir al 1962, un dels directors emergents dels documentals, i un dels noms més importants dins del moviment del cinema anglès, l’anomenat Free Cinema.

Una història que explica perfectament la rebel·lia juvenil de l’època, un jove que escull desafiar l’autoritat i que al final el que guanya és la seva pròpia autoestima. La pel·lícula col·loca als seus personatges en el seu entorn social i Richardson demostra el reflex de les bases de la societat britànica del moment.

Amb un final d’aquells que fan història, (he de reconèixer que havia vist la cinta feia molts anys i que no la recordava gaire , però del que si no me’n havia oblidat és del fotograma final, se m’havia quedat gravat a la memòria), la cinta no ha perdut gens de la seva força i tot i que hi ha moments que potser decau una mica, només una mica, la pel·lícula és pràcticament rodona.