Canino

Un tipus de cinema que m’interessa especialment des de fa temps és el que dirigeix Michael Haneke… cinema punyent, cru, sense cap contemplació , va directe com un cop de puny a l’estómac, no té pietat de l’espectador i no només això sinó que a més et deixa sempre amb el final obert en el qual ets tu qui has de treure les teves pròpies conclusions quan acabes de veure la pel·lícula.

Canino és d’aquest tipus de pel·lícules. El trasbals és tan fort quan acabés de veure la cinta que quan surts del cinema no reacciones fins que passa una bona estona, costa de pair.

La historia ja és estranya en el seu inici, et mostra a una família: una mare i els tres fills, ja adults, que viuen en una mansió a les afores d’una ciutat. El pare és l’únic que surt a l’exterior. Hi ha una tanca tan alta al voltant de la casa que no els permet ni sortir ni escapar-se. Estan sent educats i entrenats amb uns mètodes en què els pares creen un vocabulari totalment diferent, de manera que no hi ha cap influència exterior. Un exemple d’aquest lèxic és que quan veuen passar un avió creuen que és una joguina o que el mar és un tipus de cadira folrada de cuir…. No tenen noms però són cultes. La única persona amb nom és Christina, que treballa a la fàbrica del pare i que se li permet entrar a la casa només per satisfer les necessitats sexuals del fill. El dia que li regala una diadema a una de les filles comença el canvi…

És una pel·lícula en aparença senzilla de format però complexa en argument, pocs decorats, pocs personatges que són insensibles a qualsevol reacció, hi ha moments realment surrealistes (el ball de la filla) on demostren que no tenen sentiments ni emocions i la càmera els tracta de la mateixa manera, manca d’enquadrament de plànols, silenci (absència total de banda sonora),… no hi ha dramatisme però a la vegada el director crea tal atmosfera que et fa tancar els ulls de la pantalla perquè no vols veure el què passa…

El títol de la pel·lícula és un dels més encertats que he vist últimament però només pots entendre el seu significat si la veus.

Pel·lícula duríssima però altament recomanable, en Jordicine ja ho deia en els seu comentari, la recordarem tant com ho fem encara amb Déjame entrar.