Cap a la segona temporada de “Sons of Anarchy”

Comprendreu, doncs, que és una sèrie que m’està agradant molt. I m’agrada per uns quants motius.

En primer lloc, es tracta d’una sèrie amb personatges potentíssims. Construits de manera brillant, i interpretats de forma molt solvent. Gairebé tots els personatges, i n’hi ha molts, tenen un atractiu innegable. Fins i tot aquells que, objectivament, t’han de caure malament.

L’estructura dramàtica del guió és tremendament eficaç. Els girs són constants, i els moments de ganxo que t’impedeixen treure la vista de la pantalla són continuats.

Els temes tractats també són, per a mi, atractius. En la sèrie es tracten temes d’actualitat, temes de gran dramatisme social, però també temes de molt debat interior dels personatges. I això, en una sèrie on els protagonistes són una banda de “moteros”, no deixa de sorprendre.

L’estètica de la sèrie també és un dels seus pilars. Una estètica que barreja l’aridesa d’una ciutat del sud de l’Amèrica del Nord, la certa sensació de brutícia viril (deixeu-m’ho dir així) dels personatges, amb l’atractiu innegable de les motos i les carreteres on passa part de l’acció.

I la música, un element essencial més de la sèrie, que li fa adquirir una atmosfera rockera evident.

En definitiva, una molt bona sèrie. O, com a mínim, una molt bona primera temporada. Ara m’endinso a la segona.