De Gregory Peck a Julia Roberts o la devaluació d’un premi

Per donar-li el benefici del dubte vaig voler repassar, d’una banda, la filmografia de Julia Roberts i, de l’altra, el llistat de guardonats amb aquest premi honorífic.

El repàs de la filmografia de Roberts va servir per a confirmar el meu escepticisme. No crec que cap de les pel·lícules que ha interpretat fins ara passi a la història del cinema per qüestions cinematogràfiques. En tot cas, sí que hi passaran (el cas de “Pretty woman” és el més evident) per qüestions comercials, que no crec que siguin l’objecte d’un guardó honorífic com aquest.

El palmarès d’actors i actrius que han rebut aquest premi consolida, encara més, la teoria de la devaluació del guardó. Els noms dels vuit primers premiats (el premi es va instaurar l’any 1986), no deixen lloc a dubtes: Gregory Peck, Glenn Ford, Vittorio Gassman, Bette Davis, Claudette Colbert, Anthony Perkins, Lauren Bacall i Robert Mitchum. Res a veure amb Julia Roberts.

Cert és que en el seu origen aquest premi es va instaurar amb l’objectiu principal d’atraure estrelles al festival de cinema i, per tant, per donar-li una major projecció internacional. Però no és menys cert que, pels guardonats que he citat anteriorment, als principis es conjuntava el glamour de les estrelles premiades amb el seu indubtable valor com a actors o actrius. El cas de la Roberts, al meu entendre, és queda només amb el glamour i el negoci.

D’altra banda, potser ens hauriem de plantejar a quina edat algú mereix rebre un guardó honorífic per la seva carrera. Gregory Peck va rebre aquest premi als 70 anys. Glenn Ford als 71, Vittorio Gassman als 66, Bette Davis als 81, Claudette Colbert als 87, Anthony Perkins als 59, Lauren Bacall als 68, Robert Mitchum als 76. Més recentment, Liv Ullmann el va rebre als 69 anys i Max von Sydow als 77. Julia Roberts el rebrà als 43.

Que no es vegi aquest post com un escrit contra Julia Roberts (no em sembla una mala actriu, sinó una més entre les actrius que passaran per la història del cinema sense deixar una petjada especial per la seva interpretació). El que he escrit sobre la Roberts serveix igualment per Antonio Banderas, que va ser premiat amb aquest mateix guardó fa dos anys, o per Matt Dillon que el va rebre el 2006. Aquest post s’ha de veure com una mostra de l’escepticisme que, aquests darrers anys, m’està generant un dels premis principals d’un dels festivals de cinema de més prestigi mundial.