“Madres e hijas” de Rodrigo García

Ha dirigit pel·lícules com “Nueve vidas”, algun capítol de la sèrie “Los Soprano” i gairebé tota la primera temporada de la sèrie “In treatment”, una gran sèrie. De fet, “Madres e hijas” vindria a ser una espècie d’”In treatment” fet pel·lícula, però sense psicòleg pel mig.

Hi ha qui pot pensar que la trama d’aquesta pel·lícula és més pròpia d’una sèrie televisiva que d’un llargmetratge cinematogràfic. Hi ha qui pot pensar, i de fet així ho he llegit, que no és un film de pes. Jo no ho crec així. Es tracta d’una història coral, emotiva (potser amb moments de massa llàgrima fàcil), però ben resolta. I, certament, no és senzill resoldre bé una trama en la qual s’hi barregen tres històries diferents que acaben confluint en una de sola.

Es tracta d’una pel·lícula que busca més endinsar-se en el fons dels personatges (tots femenins), en les seves motivacions internes, en les seves contradiccions, que no pas en qüestions formals cinematogràfiques. És per això que, possiblement no ens trobem, des del punt de vista formal, davant d’una gran pel·lícula. Però sí que ens trobem, des del punt de vista del guió i de la història plantejada, davant d’un film molt més que acceptable (sobretot si tenim en compte que aquest any és un any en el qual les bones pel·lícules, lamentablement, escassegen força).