Vertigen cinematogràfic

Em proposo escriure avui sobre un truc de càmera. Allà per l’any 1958, el mestre del suspens Alfred Hitchcock va sorprendre als espectadors al incloure en la seva obra mestre “Vertigo”, un efecte que simulava amb gran encert el vertigen que patia el seu protagonista (James Stewart).

La tècnica en qüestió –batejada com vertigo shot, dolly zoom o zolly, entre d’altres noms-  s’aconsegueix allunyant o apropant la càmera al mateix temps que s’augmenta o es disminueix el zoom. Des de llavors, un bon grapat de directors han volgut retre homenatge al pioner i l’han emprat també en els seus treballs, ja sigui per tal de la plasmar la mateixa sensació de vertigen o per tal de buscar-ne noves significacions. Aquí van uns quants exemples:

“Poltergeist” (1982), de Tobe Hooper:

La sensació de vertigen no es produeix en aquest cas en un pla vertical, sinó horitzontal amb aquest passadís que sembla fer-se interminable.

“Goodfellas” (1990), de Martin Scorsese

Sorprenentment, Martin Scorsese utilitza el truc per tal de mostrar l’angoixa que sent un cada cop més paranoic Ray Liotta quan, en una reunió amb el gàngster Robert de Niro, sospita que aquest vol matar-lo.

“La haine” (1995), de Mathieu Kassovitz

En aquest cas resulta més difícil endevinar quina és la intenció del director. Personalment, crec que d’alguna manera el que intenta és plasmar l’avorriment i el cabreig vital del trio protagonista.