Tomás Alcoverro i el cinema àrab

Pensar en Tomás Alcoverro (Barcelona, 1940) és pensar en l’Orient Mitjà; en el Líban, on viu des de fa quaranta anys, i en els carrers de la capital, Beirut, que no va abandonar -a diferència d’altres companys-, ni quan la guerra ressonava amb més força que mai per les parets dels edificis.

Testimoni dels canvis, conflictes i revolucions en una de les zones més convulses del planeta, també ho és del seu dia a dia, de les seves costums i manifestacions culturals. I, és clar, també del cinema.

“La imatge del món àrab al cinema occidental és horrible”

Has dedicat diversos articles al cineasta egipci Youssef Chahine. Quin paper ha tingut el cinema en la teva formació sobre el món àrab? La veritat és que no m’ha servit de gaire. Abans de la revolució que va derrocar el rei Faruq I el 1952, el cinema egipci va viure una època molt interessant, amb pel·lícules que gaudien de molta llibertat de creació, amb un estil occidentalitzat i trets que podrien sorpendre com dones lleugeres de roba, però tot això va canviar amb l’arribada de Nasser al poder. Sí que és cert, però, que cineastes com Chahine van realitzar algunes pel·lícules de denúncia social.

Actualment, el cinema libanès està fent pel·lícules molt interessants. Tenen bona acollida, ja que arriben a través de França i es distribueixen per altres països.  Ara, el que està de moda són els serials de televisió, sobretot els que es retransmeten durant el Ramadà. La indústria turca és de les més importants.

Quines pel·lícules recomanes als cinèfils que es vulguin introduir al cinema àrab? Pel·lícules libaneses dels últims 7 o 8 anys. Quasi totes les pel·lícules del Líban tenen un rerefons de guerra, i el cinema libanès no pateix tanta censura com altres produccions de països àrabs. Si hagués de triar-ne alguna, destacaria Caramel, de Nadine Labaki.

En les teves cròniques et refereixes sovint a la sensualitat de ciutats, pasiatges i habitants de l’Orient Mitjà, sobretot de Beirut i dels seus carrers. Escriptors  com la libanesa Joumana Haddad han reivindicat l’erotisme de composicions literàries àrabs com a contrapunt al fonamentalisme islàmic. El cinema també s’ha contagiat d’aquesta sensualitat? Ara mateix, amb les revolucions àrabs, veurem quin tipus de pel·lícules es fan. De moment, les nascudes de l’onada de revoltes són molt entusiastes, ja que els àrabs senten que veritablement han trencat les cadenes. Ja veurem què succeïrà quan es presentin situacions en què abans s’aplicava la censura. Potser, a la llarga, sortiran pel·lícules que mostren decepcions.

Si ara es fés una pel·lícula sobre la guerra civil del Líban (1975-1990), de quin gènere seria? D’espionatge. Sense cap mena de dubte.

Has retratat centenars de paisatges, des del nord d’Àfrica fins a les monarquies petrolíferes. Quin és el millor escenari per a un film? El Líban. Hi ha el casino de Beirut, les platges, la CIA, Hezbolà, Israel… ho té tot.

La imatge que les produccions occidentals tenen dels països àrabs es correspon amb la realitat? En absolut. És horrible. És una imatge feta a Hollywood, totalment a l’americana. La gent està molt enfadada, ja que els presenten com a terroristes.

I la imatge d’occident al cinema àrab, com és? A vegades és exagerada. Es pensen que hi ha molts diners i llibertat sexual. Tot i que són conscients que ara mateix hi ha una crisi econòmica, la idea és la d’emigrar. Se’ls omple la boca quan parlen de “London” o “New York”.

Un lloc ideal a Beirut per gaudir del bon cinema? Vaig a unes sales que hi ha prop de casa meva. Tot i que a el Líban hi ha moltes més sales que en altres països àrabs, els cinemes petits han anat tancant i s’han obert complexos multicinemes. Les sales solen estar molt buides, però en una projecció d’un film sobre Labaki estava força ple.

Una pel·lícula actual que recomanis? The Artist.

Si es fés un biopic sobre la teva vida, qui t’agradaria que t’interpretés? Pobre de mi. No ho sé.