Extremely Loud, Extremely Clear: tan, tan a prop.

Director de curt recorregut, Stephen Daldry sap rendiblitzar les seves pel·lícules en quant a nominacions als Oscars. Amb Billy Elliot va aconseguir tres nominacions l’any 2000, el triple dos anys més tard amb Las Horas i amb El Lector, tot i no tenir tanta repercussió mediàtica, va aconseguir cinc nominacions. No està pas malament.
Aquest any té dues nominacions per Extremley Loud, Extremely Close que confirma al director britànic com un gran director d’actors i gran narrador d’històries.

Aquest cop, la història narra en l’aventura d’un nen de nou anys per esbrinar què obra la clau que troba del seu pare mort a l’atemptat de les torres bessones.
La línia de la cinta és dolorosa certament, però desprén un optimisme i unes ganes de viure que contagien a l’espectador, que tot i ser manipulat sense contemplacions en algunes escenes, afronta les imatges amb una sensació de morbo i esperança.
Els personatges són carismàtics, Sandra Bullock inclosa (no cal demanar-hi més).
La presència de Tom Hanks augmenta la credibilitat d’un pare com és: somiador i aventurer.

Però ni tan sols la enorme presència de Max Von Sydow aconsegueix enfosquir el treball tan intens com dolorós, tan emocionant com preocupant, com és el de Thomas Horn, un jove debutant que entra per la porta gran a les petites estrelles que il·luminen una pel·lícula.
Dit això, el seu visionat s’empassa força bé i somriu amb tendresa davant el melodrama però no fins al punt de posar-la al nivell de War Horse, The Artist, Hugo o Tree of Life com a millor pel·lícula de l’any.
La resta, sincerament, no haurien de ser-hi.