Sam Mendes: l’ombra d’Amèrica

És un director que escull meticulosament els treballs. Durant els últims tretze anys ha realitzat tan sols cinc pel·lícules, una mitja sino més curiosa i sorprenent. Encara més si tenim en comte que serà el nou director d’Skyfall, la nova entrega de James Bond.
Però Sam Mendes garanteix feina ben feta, de fet, no hi cap cinta seva que sigui dolenta.

Tot comença amb American Beauty, quan porta a la perfecció el magnífic guió d’Alan Ball i inicia brillantment la trilogia sobre Amèrica.
Poques coses noves es poden afegir sobre American Beauty, tan sols va tenir la sensibilitat suficient com per no espatllar la història i saber dirigir, i de quina manera, als actors, no en va prové del mòn teatral.

Tres anys més tard continua el seu tríptic sobre l’altra cara d’Amèrica amb l’adaptació de la novel·la gràfica Camino a la Perdición, la més brillant de tota la seva filmografia.
Al capdavant un Tom Hanks fantàstic, secundat per l’últim gran paper de Paul Newman, Daniel Craig i Jude Law.
Per aquells despistats, dir sense spoilers que retrata la fugida d’un pare amb el seu fill de la màfia.
Però el director aprofita cada una de les seqüències per donar-li a la cinta un punt de vista, no diferent però sí més personal, i amb la sensació de tenir més llibertat per posar el seu segell a les escenes.

Camino a la Perdición és una obra mestra que es reinventa a cada visionat i que naturalment no aconsegueix arribar a la seva alçada la seva propera pel·lícula, Jarhead, que tanca la seva visió sobre Amèrica.
Recordem, doncs: el retrat de la familia americana, despietat i cru, la relació paterno- filial amb el rera fons de la màfia, la persecució despesperada per un atzucac, i una guerra sobre la no presència bèl·lica com és Jarhead, una cinta reivindicable, on amb els últims minuts és capaç de desmuntar i desmitificar la presència militar americana.
Sam Mendes va dir que ja havia canviat el seu retrat sobre Amèrica, però costa separar Revolutionary Road d’aquesta visió. La cinta on es retroben els protagonistes de Titanic a una cinta intimista sobre la parella, els somnis perduts i els secrets que s’amaguen portes endins.

Destacar el treball actoral de cada un dels personatges. Leonardo Di Caprio, a vegades massa criticat però que és un actor de molta categoria i el que millor sap escollir els projectes en els que hi participa, nomès cal mirar enrera i observar amb quins director ha treballat i quins personatges diversos i arriscats ha escollit.
Aquí sap donar la rèplica a una sempre eficient Kate Winslet, la nova Meryl Streep, sino temps al temps.
Una cinta que mereix una reflexió intensa, resultat positiu per una cinta que tot i la temàtica no perd ni intensitat ni ritme.
Acostumat a projectes amb històries tancades, personatges ben definits, guions detallats i força rodons, falta saber què farà amb un personatge com James Bond amb el que se li exigirà més que amb qualsevol altra i que de ben segur rebrà tantes crítiques com les del bon jan de Marc Foster, incapaç de controlar la magnitut del personatge. Un nou repte per Sam Mendes, que de ben segur, per bé o per mal, no deixarà indiferent.