Ja són aquí! Com cada any ens acostem irremisiblement a la gala que, ens agradi o no, és la que marca amb més força el cinema i la que més ens farà parlar. No, no són els Gaudí. No li digueu a en Joel Joan, que quant s’enfada fa (més) por. Aquí teniu la llista oficial de nominats, per categoria, als Oscar 2012, amb comentaris d’un servidor.

Millor pel·lícula:
The Artist
Moneyball
Los descendientes
El Árbol de la vida
Medianoche en París
Criadas y señoras
La invención de Hugo
Extremely Loud & Incredibly Close
Caballo de batalla

No hi ha sorpreses. Jo ja em posicionaré, i vaticino que aquest és l’any de The Artist. Serà estrany si no guanya el premi a millor pel·lícula, tot i que El Árbol de la vida també ve forta. Per cert, diguem-ho ben alt, no per que en Jaume Rouras hi posés diners Medianoche en París és una pel·lícula catalana…

Millor director:
Alexander Payne - Los descendientes
Michel Hazanavicius - The Artist
Martin Scorsese - La invención de Hugo
Woody Allen - Medianoche en París
Terrence Malick - El árbol de la vida

També està entre en Hazanavicius i en Malick, segons la meva opinió.

Millor actor protagonista:
Jean Dujardin - The Artist
Gary Oldman - El Topo
George Clooney - Los descendientes
Brad Pitt - Moneyball
Demian Bichir - A Better Life

Tant Oldman com Clooney s’han reinventat aquest any en papers que els han valgut una nominació. Brad Pitt ha estat nominat com millor actor per Moneyball, però tenint en compte que està millor la seva interpretació a El Árbol de la Vida i no hi ha estat nominat, no crec que tingui masses possibilitats. Seria estrany que amb nominacions d’aquest pes s’endugués l’Oscar el protagonista de The Artist, però mai se sap.

Millor actriu protagonista:
Meryl Streep - La dama de hierro
Viola Davis - Criadas y señoras
Michelle Williams - My Week With Marilyn
Glenn Close - Albert Nobbs
Rooney Mara - Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres

Aquest està cantat per a Meryl Streep. Ja està.

Millor actor secundari:
Christopher Plummer - Beginners
Kenneth Branagh - My Week With Marilyn
Nick Nolte - Warrior
Jonah Hill - Moneyball
Max Von Sydow - Extremely Loud and Incredibly Close

Millor actriu secundària:
Berenice Bejo - The Artist
Jessica Chastain - Criadas y señoras
Melissa McCarthy - La boda de mi mejor amiga
Janet McTeer - Albert Nobbs
Octavia Spencer - Criadas y señoras

Aquí també he d’apostar per The Artist. Em sembla molt curiós que Criadas y señoras s’hagi endut doble nominació en aquesta categoria. No hi havia ningú més? Rosie Huntington per Transformers 3? Ha ha ha, ai mare meva que em moro…

Millor guió original:
Michel Hazanavicius - The Artist
Kristen Wiig & Annie Mumolo - La boda de mi mejor amiga
J.C. Chandor - Margin Call
Woody Allen - Medianoche en París
Asghar Farhadi - Nader y Simin, una separación

Aquí haurem de veure si The Artist o Nader y Simin s’endú la estatueta. Em sembla força insòlit també que una pel·lícula nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa estigui nominada en altres apartats, i ja se sap que on hi ha fum, quelcom crema…

Millor guió adaptat:
Alexander Payne, Nat Faxon & Jim Rash - Los descendientes
John Logan - La invención de Hugo
Aaron Sorkin & Steven Zaillian - Moneyball
George Clooney - Los idus de marzo
Peter Straughan & Bridget O’Connor - El Topo

Aquí jo veig clarament a El Topo. Sincerament no crec que la resta li puguin fer ombra i tindre possibilitats serioses d’endur-se l’estatueta en aquesta categoria.

Millor llargmetratge d’animació:
Une vie de chat
Chico y Rita
Kung Fu Panda 2
El gato con botas
Rango

Com ens embotiran a la secció de cultura de tots els Telenotícies d’aquí a la gala, aquí hi trobem la segona presència catalana a la cerimònia, Chico y Rita. Que sent sincers amb nosaltres mateixos, no té res a pelar davant de Rango i Une vie de chat. Em sembla molt aclaridor que un tipus que dibuixa gossos de perfil i fa escultures de gambes gegants hagi fet una pel·lícula d’animació dirigida per un borni.

Millor pel·lícula de parla no anglesa:
Bullhead (Bèlgica)
Monsieur Lazhar (Canadà)
Nader y Simin, una separación (Iran)
Footnote (Israel)
In Darkness (Polònia)

Nader y Simin té tots els números per a endur-se el premi. Resulta estrany que Pina d’en Wim Wenders hagi estat moguda a Millor documental, però suposo que així podem fer content a tothom.

Millor fotografia:
The Artist
Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres
La invención de Hugo
El árbol de la vida
Caballo de batalla

Aquest el pot guanyar molt fàcilment The Artist, però Millennium també té possibilitats, ja es veurà.

Millor Documental:
Pina
Hell and Back Again
If A Tree Falls: The Story of the Earth Liberation Front
Paradise Lost 3
Undefeated

Aquí Pina té tots els números. No tots els dies en Wim Wenders fa un documental sobre la vida d’una de les coreògrafes de dansa moderna més importants de la història, i no tots els dies la Acadèmia té una oportunitat de congraciar-se amb els seus amics del gremi de la dansa.

Millor curtmetratge documental:
The Barber of Birmingham: Foot Soldier of the Civil Rights Movement
God Is the Bigger Elvis
Incident in New Baghdad
Saving Face
The Tsunami and the Cherry Blossom

Millor curtmetratge d’animació:
Dimanche/Sunday
The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore
La Luna
A Morning Stroll
Wild Life

Millor curtmetratge d’imatge real:
Pentecost
Raju
The Shore
Time Freak
Tuba Atlantic

Millors efectes especials:
Harry Potter y las Reliquias de la Muerte: segunda parte
La invención de Hugo
Real Steel
Rise of the Planet of the Apes
Transformers 3: El lado oscuro de la Luna

Aquí o bé li donaran l’Oscar de consolació a Harry Potter o a la preqüel·la de El Planeta de los simios. Sincerament espero que Transformers 3 s’en vagi amb les mans buides de la gala, perque no es mereix ni el meu despreci. Vull que em tornin aquelles dues hores de la meva vida.

Millor direcció artística:
The Artist
Harry Potter y las Reliquias de la Muerte: segunda parte
La invención de Hugo
Medianoche en París
Caballo de batalla

Una altra aposta segura per The Artist.

Millor disseny de vestuari:
Anonymous
The Artist
La invención de Hugo
Jane Eyre
W.E.

Millor maquillatge:
Albert Nobbs
Harry Potter y las Reliquias de la Muerte: segunda parte
La dama de hierro

Premi força segur per a La dama de hierro. Si la Acadèmia veiés un episodi del Polònia es tornarien bojos, amb l’afició que tenen als actors transformats en polítics.

Millor muntatge:
The Artist
Los descendientes
Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres
La invención de Hugo
Moneyball

Millor mescla de so:
Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres
Moneyball
La invención de Hugo
Transformers 3: El lado oscuro de la Luna
Caballo de batalla

Millor edició de so:
Drive
Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres
La invención de Hugo
Transformers 3: El lado oscuro de la Luna
Caballo de batalla

La única presència de Drive a la gala. Injust, injust.

Millor banda sonora:
John Williams - Tintin
Ludovic Bource - The Artist
Howard Shore - La invención de Hugo
Alberto Iglesias - El Topo
John Williams - Caballo de batalla

Jo crec que en Williams ja abusa. Aviam si Shore té premi, que des del seu treball a El Senyor dels Anells el pobre home no alça el cap.

Millor cançó original:
“Man or Muppet” de The Muppets
“Real in Rio” de Rio

Em costa molt creure que entre totes les pel·lícules de l’any, haguem de triar cançó original entre un lloro i un ninot. En fi, els camins de la Acadèmia són inescrutables…

Com ho veieu vosaltres? Voleu senyalar algun oblit? Fer el vostre pronòstic? Tot això ho podeu fer als comentaris!

Tal com vaig prometre (o amenaçar) el dilluns, aquí teniu la segona part de la llista de pel·lícules que s’estrenaran aquest 2012 i que cal destacar per un motiu o un altre. En la primera part ja varem parlar de grans estrenes que vindran com The Dark Knight Rises o El Hòbbit, però no patiu que encara queden plats forts per a mastegar una mica:

Brave

La factoria Pixar torna, amb una proposta que com sempre vé carregada de carisma des del primer moment. Amb la directora de El Príncipe de Egipto i un dels artistes de El Gigante de Hierro (una autèntica obra mestra, per qui no la conegui) al capdavant, la història de Brave ens trasllada a un regne mític on una princesa es rebelarà contra el seu destí… Sí, ja ho hem vist a altres llocs això, però vinga, és Pixar! Us imagineu una història com aquesta però ben portada, amb personatges interessants i sense que t’emboteixin moralines coll avall a cop de cançó? Pixar mai decepciona (Cars no compta).

Warm Bodies

Us dona males vibracions la imatge? Us recorda, potser, a un abort de franquícia que mai hauria de haver vist la llum del dia? Doncs agafeu-vos fort, que quant crèiem que ens trauríem de sobre a les fans de Crepúsculo, el paranormal romance torna a atacar amb un argument que sembla tret d’una mala nit de borratxera de Corín Tellado i George Romero: Un zombi amb cor i ànima s’enamora d’una noia i lluita contra els seus instints per a estimar-la i estar amb ella mentre fugen de super-zombis que mengen zombis i humans. Jo no sé si plorar o riure. O estomacar a algú. Probablement aquesta última seria la millor opció. El segon gran PER QUÈ de l’any.

Judge Dredd

Anglaterra aposta per ressucitar a un heroi que Sylvester Stallone es va encarregar de matar ben mort en la pel·lícula del mateix nom que va protagonitzar el 95. Esperem que aquesta nova visita a la realitat absolutament distòpica, punk i irreverent de Mega-City One conservi una mica de l’esperit crític de l’original, que és més actual que mai en el clima actual de liberalisme rampant i retallades socials en el que ens ha tocat (mal)viure.

Chronicle

Una proposta sobre tres adol·lescents que obtenen superpoders i la manera en que decideixen emprar-los. Seguint les passes de la excel·lent Misfits, però deixant enrere la comèdia, és la primera pel·lícula en format cinema del seu director, Josh Trank, que sembla haver pres apunts d’en J.J. Abrams en la seva manera de dirigir i de treballar amb narratives que entronquen amb l’ús de la tecnologia pels joves en la època Facebook (molta càmera subjectiva, un estil proper i força verité que defuig bandes sonores dramàtiques i recursos estilístics artificiosos). Interessant, interessant.

John Carter of Mars

Una adaptació de la novel·la clàssica de Edgar Rice Burroughs, creador de icones com Tarzan. Tindrem una adaptació digna de passar a la memòria popular d’avui? Disney hi ha posat una bona pila de diners al darrere, o sigui que ja veurem…

The Raven

Una ficció sobre la vida de Edgar Allan Poe, que en la pel·lícula és cridat per a ajudar a investigar una sèrie de misterioses morts que segueixen els patrons dels seus relats. Dirigida per James McTeigue, protegit dels Wachowsky i que ja va dirigir V de Vendetta i va ser el primer director auxiliar a Matrix, la pel·lícula compta amb noms coneguts com John Cusack (un dels -injustament- grans oblidats de Hollywood) i Brendan Gleeson, i tot i que a mi em sembla visualment una barreja entre Sleepy Hollow i les noves pel·lícules de Sherlock Holmes, s’haurà de veure si aquest exercici de meta-ficció acaba resultant tant interessant com sembla.

The dictator

Sacha Baron Cohen s’atreveix amb Gadaffi i altres dictadors àrabs -tard- en aquesta cinta, que tot i que reprén el registre de l’actor que ja vàrem veure a Borat, pot ser una de les comèdies de l’any. No os perdeu les escenes filmades a Sevilla…

The Pirates! band of misfits

Estudi Aardman! Animació stop-motion! Què feu que no esteu anant a comprar entrades anticipades encara?

Crepúsculo: Amanecer parte 2

Mireu-ho per la banda positiva. Pel menys s’acaba! Però ja vèiem més a dalt que la cosa deixa seqüeles…

Snow White and the Huntsman

Hollywood està curta d’idees i els contes populars són la seva nova font d’inspiració. Podria ser pitjor, podrien inspirar-se en jocs de taula. Espera…

De totes maneres, no té mala pinta, però ja veurem si acaba sent una història èpica d’empoderament de la dona o cau en els tòpics més clàssics com una reina que sembla dir que totes les dones són perilloses en llocs de poder i una blancaneus eternament necessitada d’ajuda del caçador. Ja que ens posem a revisar contes clàssics, podríem fer-ho sense consultar a Intereconomía pels guions, no?

Kill Bin Laden

La Roqueta parlava ahir de Kathryn Bigelow, i de la seva cinta sobre la caça de Bin Laden. Esperem que la cinta sigui capaç de repetir els encerts de The Hurt Locker, ja se sap que als americans això de tocar conflictes propers els incomoda…

Frankenweenie

Tim Burton fa un remake del seu propi curt de 1984. Suposo que el fet de que no tingués música de Danny Elfman i no hi sortissin ni la Elena Bonham Carter ni la Winona Ryder ni en Johnny Depp li produia un trauma. En Burton té el seu propi estil, però no creieu que ja està una mica encasellat?

I així tanco la llista de films pel 2012… Creieu que me n’he deixat alguna? Sou fans de l’Edward o com es digui l’altre i creieu que la meva opinió sobre Crepúsculo és blasfèmia pura? Sigui com sigui, deixeu-nos els vostres comentaris!

En aquest món en el que vivim, les coses es planifiquen amb temps. Una de les conseqüències d’aquesta costum endimoniada és que sabem ja ara en bona part quines seran les estrenes de l’any que comença. L’altra és que hi ha una colla de gent que diu que el món s’acaba, però personalment jo crec que als mayas se’ls va acabar la pedra per a fer calendaris i el becari que els feia va pensar “Ja porto tres mil calendaris fets avui i aquestes pràctiques no estan remunerades, o sigui que el calendari del 2013 el farà Quetzalcoatl”. Per a començar la setmana amb bon peu, que ja sabem que els dilluns fan mal, aquí teniu la primera part d’una llista d’algunes de les pel·lícules que vindran que més em criden l’atenció aquest 2012. La (inevitable) conclusió, el dimecres.

The Expendables 2

Si seguiu aquest web (cosa que desinteressadament os aconsello que feu si no ho feu ja) haureu llegit la meva llista de plaers culpables del 2011. The Expendables 2 té molts números per estar al capdavant de la llista del 2012. Willis, Schwarzenegger, Stallone i Van Damme a una mateixa pel·lícula? I també en Chuck Norris? La seqüela d’una que ja va ser frenèticament divertida? Shut up and take my money.

Men in Black 3

Personalment tinc una aversió bastant gran a en Will Smith (no m’estireu de la llengua que no paro), i crec que la franquícia dels homes de negre ja està molt gastada, però tenen el seu públic i de ben segur que tindrà una bona taquilla. A part, res millor que viatges en el temps per a donar un aire fresc a una saga…

World War Z

El llibre és probablement una de les millors ficcions dels darrers temps, una sèrie de (falses) entrevistes a (teòrics) supervivents d’un (hipotètic) apocal·lipsi zombi (aquestes coses s’han de deixar clares, tu), escrit pel fill d’un cineasta que ens ha donat coses tant grans com El jovencito Frankenstein. De moment en sabem poca cosa, com que en Brad Pitt la protagonitzarà i que s’han cambiat diverses coses respecte al llibre original… Ai com patirem…

Django Unchained

En Tarantino se’n va de vacances a Almería per a fer un remake personal d’un spaghetti western clàssic. Ja veurem si és un exercici de genialitat, o un pufo insuportable. Espero, desitjo i prego que sigui la primera.

The Raid

Recordeu quant Ong Bak va trastocar totes les nostres expectatives i va donar una alenada d’aire fresc al cinema d’acció? Doncs ens en anem de Tailàndia a Indonèsia i afegim armes de foc, sabres i un crescendo imparable a la mescla. A Sitges ja va arrasar, i ara li toca escombrar les sales comercials.

James Bond: Skyfall

La nova entrada de la saga James Bond segueix amb Daniel Craig al capdavant, amb una pel·lícula que en principi es centrarà en la seva relació amb la seva cap, “M”, interpretada per Judi Dench. Craig va estar genial a Casino Royale, però la franquícia Bond està perdent l’interès del públic. Veurem si aconsegueixen revifar-la.

Amazing Spiderman

La saga Spiderman es reinicia, amb més institut, més amor adol·lescent i amb un director que pel que es veu al tràiler, s’ho va passar molt bé jugant al Mirror’s Edge. Un dels grans PERQUÈ de l’any…

Prometheus

Ridley Scott torna a l’univers Alien amb una prequel·la que està cridada a convertir-se en una de les grans estrenes de l’any. Molta gent té moltes esperances posades en aquesta pel·lícula… Esperem que Scott, amb l’ajuda de Lindelof, Rapace, Fassbender, Theron i Elba respongui a aquestes esperances amb un film per a recordar.

The Hobbit

Ja em vaig desfer en elogis cap a El Hobbit fa uns dies. Podeu llegir-ho aquí.

The Avengers

El creador de Buffy Cazavampiros escriu i dirigeix una pel·lícula amb els millors i més coneguts herois de la factoria Marvel. No es pot ser més freak. Jo penso anar el dia de l’estrena.

The Dark Knight Rises

Christopher Nolan es disposa a tancar la seva trilogia dedicada a Batman amb un capítol que no deixarà indiferent a ningú. De moment ja hi han hagut queixes de que al Bane de Tom Hardy no se l’entén quant parla. Sincerament, amb una pel·lícula amb Christian Bale, Michael Caine, Morgan Freeman i el director i tres actors de una obra mestra com és Inception (Nolan, Hardy, Marion Cotillard i Joseph Gordon-Levitt) a mi em preocupa ben poc. El més probable és que la vegi més d’una vegada o sigui que si no l’entenc a la primera ja m’hi fixaré.

Red Dawn

Hollywood un dia es va llevar atrevit i es va dir “faré un remake de una pel·lícula força xenòfoba sobre comunistes que envaeixen Estats Units”. Després es va dir “potser en comptes de posar a Xina de dolents com volíem fer, hi posarem a Korea del Nord, que no li cau bé a ningú excepte a aquell tarragoní estrany“. Amb el terrabastall de la mort de Kim-Jong-Il i la mala maror que es respira amb l’arribada del seu fill al poder, ja veurem si aquesta pel·lícula s’acaba estrenant o es queda al calaix.

La Mujer de negro

Daniel Radcliffe intenta distanciar-se d’un mag que ens sona a tots plegats amb una pel·lícula de terror victorià. Ja veurem si li surt bé la jugada o acaba guanyant-se la vida signant autògrafs a gent estranya amb túniques de coloraines a convencions de fans d’en Harry Potter.

Us espero dimecres amb la resta de la llista! Quines són les vostres pel·lícules més anticipades per aquest 2012? Expliqueu-nos-ho als comentaris!

Aquest any els menors d’edat ja no poden optar a guanyar un Goya.
Després de l’aclaparadora victòria dels petits de la catalana “Pa Negre” l’acadèmia va decidir no incloure més als més joves a optar per un premi com aquest.

De tots els nens guanyadors per un Goya, alguns han continuat amb la seva faceta cinematogràfica.
D’altres ja viuen a l’anonimat més absolut.
Però la quëstió és fins a quin punt és perjudicial o favorable per un nen tenir un reconeixement de tanta magnitud.

Des de l’any 1995 els Goya van incloure la candidatura a actor revelació. Des d’aleshores sis nens han guanyat el Goya.

Andoni Erburu, guanyador per “Secretos del Corazón”, és l’únic que no ha continuat amb la seva faceta d’actor, a esperes del que facin amb les seves vides professionals els ja mencionats de “Pa Negre”.

Ivana Baquero, premiada per “El Laberinto del Fauno” ha intervingut a més en la internacional “The New Daughter”(2009) amb Kevin Costner.

La merescuda guanyadora Nerea Camacho per “Camino” ha intervigut en la nostàlgica “Herois” de Pau Freixa i a la recent “La Chispa de la Vida” d’Àlex de la Iglesia. Rodant “Tengo ganas de ti” interpreta petits papers a “Tres metros sobre el cielo” i a la sèrie televisiva “Los Protegidos”.

Possiblement el que ha treballat una carrera més variada, completa i arriscada és Juan José Ballesta, guanyador per “El Bola”. L’actor sembla mantenir el cap al seu lloc i els peus a terra.

La prohibició de no nominar menors de 16 anys potser és massa paternalista però es ben cert que ajuda a potenciar les carreres professionals de molts.
Existeixen cintes on els nens són sotmesos a una pressió gens habitual a una producció de por, tensió o en altres casos d’una exigència dramàtica que s’hauria de pulir.
Alguns diuen que és massa per un nen petit, altres defensen que el seu entorn és sempre qui té la última paraula.

En tot cas, la prohibicó dels Goya no s’aplica a altres premis com els Oscar, però és clar, als Estats Units, és un altre món.

Els finalistes als Goya d’enguany arriben amb sorpreses, però a la vegada no deixen de ser una confirmació del que molts ja ens esperàvem. El retorn d’Almodóvar a la Academia i al cinema espanyol es veu recompensat amb la major quantitat de nominacions: setze possibilitats d’estàtua per a La piel que habito, que passa per davant de  No habrá paz para los malvados i la que ha estat, per a mi, la major alegria del cinema de casa aquest any, Eva. Acompanyeu-nos per a un comentari dels nominats en els Goya d’enguany!

Millor pel·lícula

• La piel que habito, de Pedro Almodóvar.
• No habrá paz para los malvados, d’Enrique Urbizu.
• La voz domida, de Benito Zambrano.
• Blackthorn, de Mateo Gil.

Com dèiem al principi de l’article, no hi ha sorpreses. La Acadèmia aposta per un director consagrat (segur que si aquest any nominen Almodóvar, el proper any Garci traurà pel·lícula), una pel·lícula de cinema negre seguint la tirada de Celda 211, i l’enèsim drama de la guerra civil. La nota dissonant la dóna un western amb Eduardo Noriega que té més punts per a ser recordat perque hi sortia el Jaime de Juego de Tronos que una altra cosa. M’estranyaria molt que el premi recaigués en La voz dormida o Blackthorn, i trobo a faltar a la llista de finalistes a Eva, que és un exercici de cinema de gènere impecable. Em sembla curiós també que Álex de la Iglesia estigui desaparegut en combat amb la seva La chispa de la vida, que té un parell de nominacions en categories menors. Suposo que dir les coses clares i no jugar a fer la gara-gara als polítics té el seu preu.

Millor direcció

• Pedro Almodóvar, per La piel que habito.
• Benito Zambrano, per La voz dormida.
• Enrique Urbizu, per No habrá paz para los malvados.
• Mateo Gil, por Blackthorn.

Si heu llegit el pàrraf anterior, ja sabeu tot el que tinc a dir sobre el tema.

Millor director novell

• Paula Ortiz, per De tu ventana a la mía.
• Kike Maíllo, per Eva.
• Paco Arango, per Maktub.
• Eduardo Chapero-Jackson, per Verbo.

Aquí les coses ja estan més interessants. Jo aposto clarament per Kike Maíllo (com a defensor del cinema de gènere, no puc evitar donar tot el meu suport a Eva), però també pot ser que Chapero-Jackson doni la sorpresa amb Verbo, que personalment em sembla el resultat d’un empatx de Matrix, Inception, tota una pila de tòpics sobre la adolescència i un parell d’ampolles de calimotxo de garrafa.

Millor guió original

• Miguel Barros, per Blackthorn.
• Martí Roca, Sergi Belbel, Cristina Clemente i Aintza Serra, per Eva.
• Woody Allen, per Midnight in Paris.
• Enrique Urbizu i Michel Gaztambide, per No habrá paz para los malvados.

Ei nens! Mireu, com que Mediapro i TV3 posen dinerons a la pel·lícula d’en Woody Allen, tenim una excusa per a nominar-lo i que molt educadament ens digui que no vindrà a la gala i que sincerament tant li fa! Bromes a banda, tenint en compte que el guió de Eva no és un dels seus punts forts (resulta força previsible i els diàlegs son massa artificiosos segons en quin punt del film), No habrá paz para los malvados té tots els números per a endur-se aquest Goya.

Millor guió adaptat

• Ángel de la Cruz, Ignacio Ferreras, Paco Roca i Rosanna Cecchini, per Arrugas.
• Iciar Bollain, per Katmandú.
• Pedro Almodóvar, per La piel que habito.
• Benito Zambrano e Ignacio del Moral, per La voz dormida.

Veig aquestes nominacions més com una oportunitat de donar un premi “de consolació” a qui no guanyi en les categories de millor direcció i pel·lícula que una altra cosa. Ja veureu com si Almodóvar no s’endu els dos primers, s’endurà aquest.

Millor interpretació masculina

• Daniel Brühl, per Eva.
• Antonio Banderas, per La piel que habito.
• Luis Tosar, per Mientras duermes.
• José Coronado, per No habrá paz para los malvados.

Veig moltes possibilitats de premi tant per a en Daniel Brühl com per a en José Coronado. A en Luis Tosar ja li han donat el Goya a millor interpretació masculina altres vegades, i l’Antonio Banderas és un actor bastant desafecte del cinema espanyol. En Daniel Brühl està més que correcte a Eva, però el guió és fred i costa empatitzar amb el personatge. Amb tot, crec que l’antiheroi Santos Trinidad d’en Coronado té moltes possibilitats de ser el premiat.

Millor interpretació femenina

• Verónica Echegui, per Katmandú: un espejo en el cielo.
• Elena Anaya, per La piel que habito.
• Inma Cuesta, per La voz dormida.
• Salma Hayek, per La chispa de la vida.

Les actrius pàtries ho tenen difícil aquest any, més que res perque no hi ha hagut cap paper femení destacable, més enllà de l’escrit per Almodóvar. Veig difícil que s’endugui aquest premi algú que no sigui Elena Anaya, però potser Verónica Echegui dóna la sorpresa. És broma.

Millor interpretació masculina de repartiment

• Juan Diego, per 23-F: la película.
• Lluís Homar, per Eva.
• Juanjo Artero, per No habrá paz para los malvados.
• Raúl Arévalo, per Primos.

Crec que resulten destacables tant el paper de Lluís Homar a Eva, que converteix en un personatge interessant el que un altre actor hauria pogut convertir en un contrapunt còmic innecessari, com el de Raúl Arévalo a Primos. Seria força curiós que el robot d’Eva guanyés el premi, però amb tot és la inusualitat del paper el que representa uns dels majors mèrits de la interpretació de Homar, tot i que fins i tot el propi actor no sabia ben bé com prendre’s que l’hagin nominat per fer un paper de robot que intenta ser humà sense arribar ben bé a ser-ho.

Millor actor revelació

• José Mota, per La chispa de la vida.
• Jan Cornet, per La piel que habito.
• Adrián Lastra, per Primos.
• Marc Clotet, per La voz dormida.

Potser una de les desilusions dels nomenaments dels finalistes d’aquest any, especialment pels més bandarres, és que Paquirrín no opti al premi pel seu paper a Torrente 4. Sincerament, a mi tant me fa, i espero que recaigui o bé en José Mota, un dels actors amb més vis comica del país, o en Lastra, excel·lent a Primos.

Millor actriu revelació

• María León, per La voz dormida.
• Blanca Suárez, per La piel que habito.
• Michelle Jener, per No tengas miedo.
• Alba García, per Verbo.

La invasió de cares boniques de les sèries de televisió forma probablement la categoria amb menys interès de tota la gala. Ho sento, però és com ho veig. Realment, en comparació amb les premiades altres anys, com Maria Comas a Pa Negre o Nerea Camacho a Camino, em sembla una selecció fluixa. D’altra banda, que Claudia Vega no estigui nominada pel seu paper a Eva és un atemptat.

Millor direcció artística

• Juan Pedro de Gaspar, per Blackthorn.
• Laia Colet, per Eva.
• Antxón Gómez, per La piel que habito.
• Antón Laguna, per No habrá paz para los malvados.

Ja sé que em faig pesat, però si això no ho guanya Eva serà per a llogar-hi cadires. La cinta catalana és el perfecte exemple de com fer ciència ficció sense caure en tòpics kitsch i amb un bon gust impecable.

Millors efectes especials

• Arturo Balseiro i Lluís Castells, per Eva.
• Raúl Romanillos i David Heras, per Intruders.
• Reyes Abades i Eduardo Díaz, per La piel que habito.
• Raúl Romanillos i Chema Remacha, per No habrá paz para los malvados.

Una altra que si hi ha justícia hauria de ser per Eva. Com a apunt curiós, Santiago Segura comentava textualment al seu Twitter que si Torrente 4 no ha estat nominada “En la próxima compro cuatro petardos en una tienda de frutos secos je je Los académicos no apreciaran la diferencia”.

Millor pel·lícula europea

• Jane Eyre.
• Melancolía.
• The artist.
• Un dios salvaje.

Una oportunitat per a veure si la Academia es puja al carro de The Artist, premia la visió particular de Lars Von Trier a Melancolia o és més clàssica i premia a Jane Eyre. Veig difícil que ho guanyi Un dios salvaje, i personalment crec que premiaran a The Artist com una manera de celebrar el cinema i la seva història.

I aquests són els meus comentaris i pronòstics per al Goya d’aquest any. Com que sou lectors perspicaços os haureu adonat que manquen categories a l’anàlisi. Podeu consultar la llista completa de finalistes aquí: http://premiosgoya.academiadecine.com/finalistas/ , mentre em maleïu per no haver comentat el disseny de vestuari exquisidament retro-futurista de Eva. No, i ara, no ho dic amb gens d’ironia.

És de ben sabut que sense un bon antagonista, no hi ha bona pel·lícula. Alguns dels actors més coneguts de Hollywood ens ho confirmen amb una iniciativa ben interessant: s’han posat al servei del director Alex Prager per a una sèrie de microcurts en els que recreen alguns dels villans més icònics del cinema contemporani.

Brad Pitt, George Clooney, Rooney Mara (que darrerament és a tot arreu), Ryan Gosling, Gary Oldman, i participen en aquest projecte anomenat “Touch of Evil”, que podríem traduir aproximadament per “La Carícia del Mal”, nom que és una referència a una de les obres mestres d’Orson Welles.

Alguns dels curts són francament inquietants, com el de Brad Pitt encarnant a Henry Spencer, de Eraserhead, o un Oldman que una vegada més demostra que és un actor camaleònic encarnant el titella de Magic. Cadascun dels actors ha triat el personatge al que volia interpretar, amb algunes eleccions interessants com Rooney Mara encarnant l’Alex de La Naranja Mecánica. Inserim algunes imatges del projecte, però personalment os recomano que visiteu la gal·leria de vídeos del New York Times per a veure’ls tots. I aquí deixo una guia per a identificar cadascun dels personatges.

Al tercer lliurament de Mestres del cameo, és el torn de Tropic Thunder, pel·lícula protagonitzada per Ben Stiller, Jack Black i Robert Downey Junior. El més interessant d’aquesta paròdia del cine bèl·lic aparentment “catxonda, gamberra, i prou” és que perfila un retrat àcid de la indústria de Hollywood a través de, precisament, la participació de nombroses cares conegudes de l’star system.

Part del bonrotllisme que desprèn Tropic Thunder és degut a la sensació que es tracta d’una pel·lícula feta per un grup d’amics, amb un Ben Stiller director, productor i guionista al capdavant.

Tobey Maguire (Spiderman) apareix en l’últim dels tràilers falsos, en un suposat film que, vés per on, recorda la història homosexual més famosa dels últims anys, Brokeback Mountain. Seguint la mateixa estela, Jack Black protagonitza un altre tràiler que podria ser l’aperitiu d’una versió blanca de la família d’Eddie Murphy a El profesor chiflado, mentre que la peça de Ben Stiller podria passar per l’últim film d’algun dels grans de l’acció, com Schwarzenegger, Van Damme o Vin Diesel.

Ja dins de la història, l’espectador es pot entretenir buscant a Tyra Banks, Nick Nolte, Matthew McConaughey, John Voight (una pista: fixeu-vos en la seva acompanyant), Jennifer Love Hewitt, Alicia Silverstone, l’ex cantant dels N*SYNC, Lance Bass, o Jason Bateman (Cómo acabar con tu jefe i Up in the air). Menció a part mereixen aquells que, mentre visionaven el film per primer cop, van reconèixer Tom Cruise.

Com ja succeeix als tràilers falsos, la pel·lícula conté referències a alguns dels vicis de la indústria cinematrogràfica, com és el cas de la predilecció de l’Acadèmia per guardonar a interpretacions de persones amb dificultats mentals que tenen habilitats especials, ” però mai retardats totals”.

Una altra de les referències més reiterades és l’al·lusió als actors de mètode, personificats en Kirk Làzarus (Robert Downey Junior), un actor australià amb una vinculació tan forta amb els seus personatges, que se sotmet a una intervenció quirúrgica per alterar-se la pigmentació de la pell i interpretar a un militar negre. La interpretació de Downey Junior va ser tan convincent, que fins i tot va estar nominat a l’Òscar com a millor actor secundari.

Si bé el primer lliurament de Mestres del cameo recollia les aparcicions de directors i creadors en algunes de les seves obres, Quentin Trantino mereix un capítol a part. Actor i director, no només s’ha deixat veure en els seus propis films, sinó també en d’altres dirigits i produïts per col·legues.

1. Com a director

Mr Brown era el nom de l’atracador que Tarantino interpretava en la seva opera prima: Reservoir Dogs. El director també va interpretar rols menors a Pulp Fiction i a les dues entregues de Grindhouse, Planet Terror i Death Proof. En els dos únics films on no se’l veu físicament és a Kill Bill i  a Jackie Brown, on posa veu a una màquina. En el cas de Malditos Bastardos, la seva aparició és tan fugaç, que ni tan sols se’l cita en els títols de crèdit. Tarantino també és present a lobra coral Foour Rooms, on dirigeix un dels curts, The Man from Hollywood. És precisament en aquest capítol on apareix.

2. Com a actor

Moltes de les seves aparicions a la gran pantalla es deuen a la seva amistat amb directors com Robert Rodríguez. Les col·laboracions de Tarantino a les pel·lícules de Rodríguez han oscil·lat entre els rols principals, com en el cas d’Abierto Hasta el Amanecer, fins a d’altres de menors, com és el cas de la ja citada Planet Terror  o Desperado.  Lluny de les col·laboracions amb Rodríguez, també s’ha deixat veure a Little Nicky, dirigida per Steven Brill, on dóna vida a un capellà d’allò més peculiar.

El rostre dur del director nord-americà no només s’ha passejat pel celuloide. Entre els anys 2002 i 2004, va participar en diversos capítols de la sèrie de televisió Alias. Tot i així, el més curiós de tot, és que la presència de Tarantino no només es cenyeix a les cintes irreverents o d’acció. En el següent link a un dels vídeos de la mítica Las chicas de oro, ull al minut 4.40 del vídeo i, més concretament, a un dels “Elvis” de la segona fila.

Ava Gardner era una dona preciosa, no en va la van qualificar de l’animal més bell del món, no la dona si no d’entre totes les criatures que existeixen, era la més bella. No sé qui va donar a conèixer aquesta afirmació, però sens dubte jo estic d’acord amb ell o amb ella.

Però Gardner a més era una bona actriu, una actriu de professió encara que per culpa del seu físic, (o no!), predominava més la seva bellesa que la seva actuació. De vegades i sense tenir gens que veure la una amb l’altra em recorda molt a la manera de ser de Greta Gràcia, de fet no estaven interessades en la fama, i de vegades ni a actuar, eren noies de camp, una de Carolina del Nord i l’altra d’Estocolm, i la fama els va sobrepassar a les dues, de diferent forma , per descomptat….

Ava no era de les actrius que particularment m’agradessin més però haig de reconèixer que la seva bellesa atrau com un imant.

Fa anys vaig tenir l’oportunitat de poder veure La comtessa descalça en pantalla gran, i després de tants anys encara tinc gravada en la meva retina l’escena del vaixell, quan estan tots observant-la i ella, en la proa, es tapa amb la tovallola però ho pensa millor i desafiant-los a tots la hi lleva i s’estira al terra, impressionant!!! i veure-ho en cinema és més que espectacular!!!.

Sóc cinèfila , ho reconec però a més la meva mitomanía em perd i quan veig un llibre sobre biografies d’actors o actrius me’l compro. Fa un temps em vaig comprar un llibre de Marcos Ordoñez que es diu Beure’s la vida: els anys de Ava Gardner a Espanya. Interessantíssima lectura i altament recomanable per conèixer els anys en què Ava es “va escapar” a Espanya i on les males llengües, les llegendes urbanes o potser simplement la veritat, deien que literalment tancava els bars de la capital. Atrapada per ella mateixa, per la seva fama i per tots el que l’embolicava, Ava no va tenir una vida feliç , però a nosaltres, afortunadament ens queden les seves pel·lícules i la seva bellesa en elles.

Per cert si alguna vegada aneu a Tossa de Mar, un petit poble de la Costa Brava, on es va rodar Pandora y el holandes errante, hi ha una bella estàtua dedicada a ella.

Ara Isaki Lacuesta, l’última producció del qual havia estat Els condemnats, ha dirigit amb la producció de TCM Classics un excel·lent documental sobre Ava: La nit que no acaba, en la qual fa referència al llibre d’Ordoñez que abans he comentat.

Vaig estar amb la boca oberta des del primer moment del metratge, amb les veus d’Ariadna Gil i Charo López representat a una Ava jove i una altra més madura, i comença amb l’arribada d’Ava per primera vegada a Espanya, de fet era la primera vegada que sortia dels Estats Units.

En les seves memòries ella deia: “De totes les condemnades pel·lícules que vaig fer, Pandora sigui potser la menys famosa i no obstant això gairebé res m’ha influït tant. Aquesta pel·lícula va canviar la meva vida“. Per a ella estar a Espanya va ser la seva vàlvula d’escapament a una societat i a uns estudis que la tenien presonera.

En La nit que no acaba segueix el rastre d’Ava, una vida eixelebrada , exagerada i plena de flamenc, toros i alcohol. A través d’entrevistes i imatges de l’època, la pel·lícula recorda les seves relacions amb els toreros Mario Cabré i Luís Miguel Dominguín, en la cinta Lucía Bose confessa que Ava li va dir que ella es casaria amb el torero perquè seria la mare dels seus fills. A més hi ha l’entrevista interessant del seu doble a la platja, i de Silvia Marsó, quan molt joveneta, gairebé debutant li va demanar consell quan van treballar juntes en Harem, l’última pel·lícula en la qual va treballar al nostre país.

Torno a dir: molt recomanable!!!

La meva companya Troyana a Zinéfilas feia una reflexió molt encertada sobre dues pel·lícules de diferents èpoques però amb moltes coses en comú malgrat els anys de diferència. I és que l’amistat és un tema universal i intemporal, recurrent al cinema, i tant Los amigos de Peter com a Pequeñas mentiras sin importancia tracten sobre el tema. Us recomano que el llegiu.

Quan jo vaig llegir-lo encara no l’havia vista però una amiga de la feina me l’havia recomanat , sabent que m’agrada molt el cinema em deia que s’havia enamorat de Marion Cotillard i que a partir de llavors volia veure-ho absolutament tot d’ella, jo mig somrient li vaig dir que Cotillard a part de ser una de les actrius més importants del cinema francès, havia guanyat l’Oscar fent…. bé millor SENT Edith Piaf a La via en rose , ja havia fet una bona carrera a Hollywood.

Però centrem-nos en la pel·lícula.

Pequeñas mentiras sin importancia està dirigida per Guillaume Canet que és l’actual parella de la Cotillard i que ha estat un gran èxit a França. Tot i que no sóc gran seguidora de les pel·lícules franceses, fins i tot puc dir que em carreguen una mica, he de dir que vaig sortir encantada de veure aquesta pel·lícula.

Amb un inici impactant, un travelling d’uns quants minuts, ens endinsa en una historia plena de petites mentides que conviuen entre un grup d’amics que decideixen malgrat que un d’ells acaba de tenir un accident, de fer les vacances programades que fan cada any: marxar al complex a la platja que té un d’ells i que comparteixen un cop l’any tots junts.

A partir d’aquí, la relació entre ells, sota la mirada de la normalitat l’espectador va descobrint que no tot és sinceritat entre aquesta colla d’amics que roden la quarantena, ans al contrari, les petites mentides entre ells és present.

Les complicades relacions entre les persones,la soledat compartida, la frustració, l’egoisme, la tristesa, són temes que aporten a aquesta història una bona dosis de drama. Amb un final previsible, probablement el què més falla que fa que sigui una mica “sensiblero”, però no se li pot treure la qualitat de la cinta, on la magnífica interpretació de cada un dels actors és molt bona, sobresortint per sobre de tots ells la excepcional Cotillard, que en qualsevol plano que surt eclipsa, sense voler, a tots els seus companys.

És una pel·lícula coral, molt agradable de veure, malgrat el metratge, un pèl llarg per mi.