Cinergia

PARTIR

Vaig tenir la gran sort de poder compartir la visió d’aquesta pel·lícula amb el mateix Sergi López, un home encantador, proper, divertit , i gens “divo” , que explicava anècdotes sense parar de xerrar no només sobre la cinta que acabàvem de veure sinó també sobre la seva carrera en general. La història quasi malaltissa d’una passió desenfrenada entre un obrer i una dona d’alta societat , no acaba d’arribar i jo diria que en certs moments és una mica difícil de creure, però és de bona visió. La meravellosa (en pantalla, segons López) Kristin Scott Thomas interpreta a aquesta dona que embogeix per l’amor del català.

UNA HORA MÁS EN CANARIAS

Sempre he trobat encantador a Quim Gutiérrez, és d’aquells actors que cau bé i que a més fa bé la seva feina, i sempre he reivindicat el cinema espanyol, es fan coses molt interessants i cal anar-les a veure. Aquesta comèdia de David Serrano es deixa veure força bé, sense esperar-te gran cosa, té moments divertits en què vaig riure molt. Típica comèdia d’enredos en el què un noi ha de disputar-se l’amor entre tres noies, i tots els seus problemes els ha de resoldre a les illes. El millor: les dues veteranes: Isabel Ordaz i la sempre efectiva Kiti Manver.

MAMUT

Amb una estructura de guió molt similar a Babel, Lukas Moodison, ens explica quina pot ser la connexió entre diversos personatges a través de diverses parts del mon. Amb una més que interessant interpretació de Gabriel Garcia Bernal i la cada vegada més agradable Michelle Williams, composen un matrimoni que malgrat la seva estupenda família, els seus treballs respectius no els deixen disfrutar d’ella, una sèrie de circumstàncies que els passa, els farà reflexionar sobre la vida, la parella i la seva pròpia família.

Sovint ens equivoquem en la vida, fem coses de les quals ens penedim un cop fetes, però a vegades s’han de fer encara que no ens agradin… és el que em va passar ara fa un parell de cap de setmanes, un dissabte en el qual vaig fer un duet històric… Com que sé que aquest humil blog el llegeix poca gent, m’he atrevit a dir que vaig anar a veure i rebre tots els càstigs que em mereixi… sense protestar….

LOS MERCENARIOS

Històric (i patètic) càsting amb totes les velles glòries del cinema de cops de puny: Silvester Stallone, Jason Staham, Mickey Rourke, Jet Li, Arnold Schwarzenegger, Dolph Lungren, Bruce Willis, Eric Roberts…. apoteòsic… només faltaven en Jean-Claude Van Damme (que no va sortir a la pel·lícula perquè no volia perdre en una baralla contra Jet Li…. pobre!!!!) i l’Steven Siegel. Si haguessin estat tots, realment no hauria suportat tanta emoció!!!!

Què puc dir??? no tinc prou paraules ni espai suficient per poder descriure el què vaig sentir un cop va acabar la cinta… estava tan enganxada a la cadira que el meu pobre cul no va reaccionar a sortir pitant de la sala… a part de ser una pel·lícula d’allò més dolenta, sense cap tipus de guió i algunes frases memorables, estil la que diu en Rourke sobre una noia (no me la feu repetir perquè no ho aguantaria!!!), la cinta és un anar i venir de cops de puny, bombes, trets, camaraderia que realment fa replantejar-te el cel.luloide…

Us he de confessar que per a mi va ser tota una experiència…

SALT

Per si no en tenia prou sortint d’una sala vaig entrar a l’altre (de guatemala a guatepeor!!!!) i em vaig trobar amb una “Lara Croft” a lo russa que em posava els pèls de punta…. jo ja entenc que els actors han de fer papers d’aquests per pagar-se el castell (això és verídic, ho va comentar una vegada en Jeremy Irons),però que ens facin pagar 6 euros per veure’ls en coses així….

No vaig sortir plorant del cinema perquè la gent no em mirés però era per fer-ho eh???

Ho sé, he entomat el mea culpa…. i de les experiències se n’aprèn… no ho tornaré a fer… ho prometo….

Ara ja estic preparada per rebre les crítiques….

En un post recent us comentava que pel·lícules com “Nothing personal” reflecteixen el tipus de cinema que, actualment, més m’atrau. Vaig anar a veure “Le regufe” (traduïda aquí com “El meu refugi” o “Mi refugio”) amb el pressentiment que em trobaria davant d’una pel·lícula d’aquest estil. I, en part, és així. O, com a mínim, crec que el director d’aquesta pel·lícula així ho vol. Però el resultat no és reeixit.

Memento és una pel·lícula que em va atrapar, és tan rara que vaig trigar una bona estona a reaccionar i a intentar entendre el complexe guió que m’estaven explicant en pantalla, però em va entusiasmar per lo original de la història, la vaig veure al cinema en el seu moment i sempre m’he quedat amb les ganes de repetir-la…. potser ho faré.

Des de llavors vaig pensar que Christopher Nolan era un director a seguir… i les seves següents pel·lícules no em van defraudar gens, Insomnia era també complexe i estranya, The prestige, essent una història molt diferent no s’apartava de la originalitat dels seus treballs anteriors, i els dos Batmans que porta dirigits, el feien l’autèntic successor d’un Tim Burton que havia deixat en mans de Joel Schumacher la seqüela i que val a dir, ha estat la pitjor de totes, amb diferència.

Però Nolan amb Batman begins i sobre tot amb El caballero oscuro, ens va presentar un personatge molt més psicològic que no pas d’acció sortit dels còmics i que van fer del personatge quelcom molt interessant.

Ara ha tornat amb Inception (Origen), abans de veure-la vaig intentar llegir el menys possible però era evident que el poc que vaig sentir la feien una pel·lícula encara més original que les altres de la seva filmografia... i és veritat, d’original n’és una estona, no tant el tractament sobre els somnis però si en la forma d’explicar-nos la història i en alguna posada en escena de certes seqüències de la pel·lícula. No explicaré gaire de què va , el personatge principal, interpretat per un cada vegada més correcte Leonardo diCaprio, interpreta a un famós lladre de somnis que en el seu últim encàrrec, abans de “jubilar-se” li proposen el contrari que ha fet durant tot la seva carrera: introduir un somni…

Ja he dit que el guió és molt interessant, les interpretacions molt correctes, apart de l’esmentat DiCaprio, estan Joseph Gordon-Levitt (500 dias juntos, em va costar reconèixer!), Ken Watanabe, Ellen Page , (fugint una mica del paper de Juno) i una esplèndida Marion Cotillard que no sé per què ara cada pel·lícula que fa li han de posar de fons La vie en rose de l’Edith Piaf; una música que feia temps que no em posava en tensió i que s’adiu perfectament amb el clímax de la història i unes seqüències, algunes d’elles molt originals… gràcies sobre tot a uns impecables efectes especials (però no ens enganyem eh? Que ja havia fet d’una manera del tot artesanal Stanley Donen en aquella meravellosa pel·lícula Royal Wedding on Fred Astaire ballava a través de tota l’habitació- esplèndidament explicat per Fanny Brice-, potser Nolan s’hi ha inspirat en aquesta seqüència?).

De totes maneres, potser em sobra una mica de metratge, massa moments de cops de puny, de tirotejos, de càmera lenta ….no li trec l’interès eh? Em segueix semblant una molt bona cinta d’acció.

Aquests dies de tornada de vacances m’estic posant al dia dels blocs que segueixo habitualment, i per primera vegada estic d’acord amb tots els que han estat escrivint sobre aquesta meravellosa pel·lícula.

La última producció de Pixar és un encert en tots els aspectes, després de Wall-E o d’Up, el llistó era massa alt per a poder igualar-ho però una vegada més ho han fet…. on estarà el seu punt més alt??? no ho sé, però el què està clar és que els que sortim guanyant som nosaltres, els espectadors, perquè gaudim d’una història tan tendre que és capaç de que surtis del cinema amb un somriure d’orella a orella i a la vegada amb una llàgrima que et cau per la galta.

Toy Story 3 ens presenta a Andy, el nen que ja s’ha fet jove i que està a punt d’anar a la universitat, arreglant la seva habitació i amb la mare que li diu que farà amb les seves joguines… a partir d’aquí es crea un estat de pànic entre tots els personatges que ens han acompanyat durant les dues primeres parts… alguns creuen que la solució perfecte és anar a una llar d’infants on allà seran feliços, Woody però creu que la seva obligació és seguir amb el seu amo….

La història està molt ben treballada, té moments de tot, drama, comèdia, acció fins i tot algun moment de thriller… té un ritme trepidant i la darrera mitja hora diria que és gairebé perfecte, els personatges són entranyables i quan surts del cinema només tens ganes de tornar a casa per intentar recuperar les joguines que encara et queden i jugar amb elles.

L’excusa sempre és acompanyar als nens al cinema a veure les pel·lícules infantils... però no ens enganyem, pel·lícules com aquestes estan fetes per a què els adults les puguem disfrutar i tornem a recordar la nostra infantesa. (I una recomanació, val molt la pena veure-la en 3 dimensions)

“Vaya película más mala, en mi vida había visto una película tan mala” ha dit la dona que tenia al darrera quan encara es veien els títols de crèdit del final de “The girlfriend experience”. I això ho ha dit mentre jo encara tenia un somriure a la cara del que he gaudit amb la darrera pel·lícula de Steven Soderbergh.

Rachid Bouchareb és un director franco-algerià que, amb “London River”, toca un tema ben candent actualment: la relació entre les diferents religions que cohabiten actualment al món occidental. I ho fa a través de la història d’una dona anglesa protestant i un home africà musulmà que busquen els seus fills respectius després dels atemptats que es van produir al metro i als autobusos de Londres l’any 2005.

Una molt bona presentació inicial de la situació (una de les primeres escenes en la que es veu el personatge musulmà dintre d’una petita església cristiana ja indica cap on anirà el film), una bona presentació del to (els diàlegs tarden en arribar), i una bona presentació dels personatges (vida quotidiana, silencis…), donen pas a una trama que, tot i estar predestinada d’entrada a un desenllaç fàcil d’imaginar, manté l’interès durant tot el metratge de la pel·lícula.

El tema tractat, l’escenografia austera i una molt bona interpretació dels dos personatges protagonistes, donen un grau d’emotivitat que no sobrepassa mai la línia del sensacionalisme i la llàgrima fàcil en què aquest tipus de pel·lícules poden caure.

Així doncs, molt recomanable.

Igual que quan vaig fer el post de “Nothing personal” vaig comentar que aquella pel·lícula és un exemple del cinema que més m’interessa actualment, ara he de començar dient que “Inception” forma part d’un gènere cinematogràfic que no és el que més m’interessa ni m’agrada.

Dit això, crec que la darrera pel·lícula de Christopher Nolan és un espectacle, en el sentit més literal de la paraula. I això ni és bo, ni és dolent. El torrent d’imatges, els efectes visuals, el so, són espectaculars. Això és indubtable.

De totes maneres a mi, personalment, la pel·lícula em coixeja força.

Crec que, d’entrada, té un plantejament interessant. Tot i que els arguments amb salts temporals o, com és el cas, amb salts d’espais reals a espais virtuals, no són ja originals, l’inici del film de Nolan a mi em va semblar atractiu. Ara bé, vaig sortir amb la sensació que a la pel·lícula li sobraven ben bé 45 dels 150 minuts de metratge (cosa que, per cert, ja em va passar amb “El caballero oscuro”, del mateix director).

Per on em coixeja, no ho sé ben bé. Però sí que assenyalaria algun dubte concret:

- D’entrada, en general, em generen dubtes els guions amb múltiples línies temporals. En aquest cas no són línies temporals, sinó que són línies que fan referència a la realitat o als somnis. El tram final de la pel·lícula arriba a barrejar crec que fins cinc espais diferents. Sempre he cregut que tal nivell de complexitat pot amagar, en realitat, dèficits de l’estructura del guió. No sé si és el cas.

- Una altra qüestió que em vaig plantejar en sortir del cinema és si aquesta pel·lícula s’aguantaria sense les persecucions, explosions, sense edificis que cauen o ciutats que es dobleguen. És a dir, sense eles efectes especials, la pel·lícula tindria interès?

- I també vaig sortir amb la sensació que els personatges no estaven prou explotats del tot. I ha un “heroi” clar, però que no evoluciona massa durant la pel·lícula. I, en realitat, no hi ha cap “anti-heroi” definit. Això, unit a que la resta de personatges tampoc acaben de destacar en excés, a mi em va provocar tenir una distància excessiva amb la pel·lícula.

Acabo de llegir a la revista Cahiers du Cinema una crítica no massa bona de “Nothing personal” de la directora polonesa Urszula Antoniak. Diu, en aquesta revista, Carlos Reviriego, que aquest film “lastra un cierto hermetismo, un tono monocorde y previsible. Con todos sus esfuerzos, no logra encontrar la forma de romper la cáscara y salir a la vida”.