“Los Descendientes” ha estat nominada als Oscar com a millor pel.lícula, director i actor per un George Clooney que es debat entre el futur i el passat, retrat a primer pla sobre el costumbrisme de l’ésser humà tal i com Alexander Payne ja ens va ensenyar a “A Propósito de Schmidt” i “Entre Copas” i que aquí accentua amb una producte pla, senzill i avorrit.
M’explico.

Els personatges, que mai tenen prou profunditat, deixen d’importar a mesura que avança la història i perjudica un guió que no s’atreveix a entrar del tot allunyant l’espectador, com no feien produccions similars com les de Wes Anderson, que tot i marcar una forta línea de separació, els personatges reben una forta profunditat que a ”Los Descendientes” no tenen.
Abans que em tireu tomàquets tot el meu recolzament a les pel.lícules on l’ésser humà es mostra vulnerable, on s’equivoca i les coses no li surten bé, on s’intueix el cantó més trist de la vida, però si ho fan, que hi entrin del tot.

George Clooney ho fa molt bé, es mostra contingut i fred com to de la pel·lícula però crec que ho ha fet tan bé o millor a “Buenas Noches y Buena Suerte” o aquell biopic oblidat i brillant dirigit pel propi actor “Confesiones de una mente peligrosa”. 
De fet, les interpretacions, en general, són totes bones, deixant Alexander Payne com a un gran director d’actors, i que si passem per alt que va escriure el guió de “Os declaro marido y marido” podriem dir que valdria la pena seguir. Diuen que de tot s’apren.
Segurament vaig a contracorrent però algú més té la mateixa sensació?

La cinta dirigida pel quasi novell Guy Moshe fa constant homenatge al famós art japonès amb uns escenaris i il·luminació que s’apropa més al llenguatge teatral que al cinematogràfic i aprofitant les ventatges de les càmeres per accentuar unes escenes de lluita visualment notables.
Es pot veure en definitiva un western revolucionat de voltes.

Josh Harnet continúa sent un actor sense caràcter, Woody Harrelson cada cop s’ho passa millor escollint les pel·lícules amb les que hi participa, molta atenció al desconegut Gackt , les soses aparicions de Demi Moore i un sempre imponent Ron Perlman componen el cartell d’aquesta producció inusual on s’imposa el roba escenes Kevin McKidd.

Assenyalar defectes al guió i al ritme, a vegades pausat, quan d’inici imposen un ritme alt desvirtua un resultat curiós i que cumpleix l’objectiu de divertir-se sense més.

EL MILLOR: l’atractiu visual
EL PITJOR: Josh Harnett

Luc Besson sembla que hagi perdut la passió per dirigir. Molt més present en la producció els últims anys, el director francés només s’ha atrevit a posar-se darrera de les càmeres amb la triologia
infantil d’Arthur (“Arthur y los Minimoys”, “Arthur y la venganza de Maltazard” i ”Arthur y la Guerra de los Mundos”) i amb la ben distreta adapatació del còmic amb “Adele y el misterio de la momia”;
però ha perdut l’audàcia amb la que afrontava els seus films. Encarregat de projectes ben diferents com la esbojarrada “El Quinto Elemento” o la encara inèdita “The Lady”, Luc Besson va filmar l’any 1994 una de les seves pel·lícules més rodones: Léon.

                                 - Léon, crec que m’estic enamorant de tu

L’assassí professional és un personatge abandonat, aïllat de la societat, amant dels musicals i les plantes, un refuig peculiar i acollidor per una nena, Matilda, que busca rebenja de l’assassinat de la seva família i troba en Léon un somni platònic per aconseguir el seu objectiu.

La relació que s’estableix entre ells avança perillosament per camins fàcils de malinterpretar, tractat això sí, desde una perspectiva més innocent, convertint-se un assassí en la solució física per Matilda, cega pel dolor però alliberada per la possibilitat de canviar de vida.

Al muntatge del director, mai estrenat a Espanya, es poden trobar escenes inèdites que es van quedar fora de la versió original probablement per motius de ritme però que accentuen l’amor platònic de la nena.

                                        – La vida és així de dura o només quan ets un nen?

                                        – Sempre és dura.

Les escenes están rodades d’una manera excel·lent, els moviments de càmera es sincronitzen amb l’acció i conjuntament amb la música de Eric Serra conformen una coreografia brillant amb plànols sovint semblants als enquadraments extremats provinents del món del còmic.

Amb un guió que defineix personatges i presenta escenes sense la necessitat de gaire paraules, porta la història a un atzucac.“Léon” és en definitiva una pel·lícula que sent directa no li sobra cap imatge o paraula.

Amb un Jean Reno més moderat, un Gary Oldman pletòric i una jove Natalie Portman, que en més d’una ocasió ha manifestat que amb un bon guió tornaria a interpretar a Matilda, “Léon” no perd qualitat amb els anys sino que a més continua reiniciant-se i oferint coses noves que avui en dia són difícils de trobar.

“Criadas y Señoras” encaixa perdectament al que agrada als membres de l’Acadèmia, així que tal i com es rumoreja, és possible que entri a la recta final per la carrera als Óscars de Hollywood.
Amb unes actrius magistrals i un guió directe, la pel·lícula ens mostra un veïnat dels anys 60 on comença una petita revolució.

Basada en el llibre homònim, “The Help” retrata una jove i rica aspirant a periodista que entrevista a aquelles criades negres i treballadores, tan habituals a l’época que, més enllà de cuinar i rentar, cuiden i eduquen als més petits de la casa però, en canvi, els hi és prohibit, entre d’altres coses, fer servir el mateix bany.

En aquestes petites però grans contradiccions circula la pel·lícula mantenint un ritme prou tens per una cinta d’aquest tipus on cauen fàcilment en el dramatisme.
La llàgrima arriba perquè ens mostra la injustícia i el classisme sense cap mena de cura però deixant sempre un espai suficient per un somriure focalitzat sempre als personatges, ben definits i interpretats, amb els que s’hi connecta ràpidament i facilita feina a l’espectador per entrar a un història que enganxa amb només vint minuts.

S’ha de dir, tot i així, que “The Help” sembla conduïda pel llibre enlloc per un guió cinematogràfic a un terreny en el que la pel·lícula no s’hi compromet prou, no s’atreveix a incidir en els temes que toca (racisme, classes socials, injustícia) convertint-se en un producte pla i llis, sense cap relleu, però sent capaç d’entrar fàcilment a l’emoció i al llagrimal.

Ja sabeu de què us parlo. Hi ha pel·lícules amb les que sabem que no ens ho hauríem de passar bé, que sabem que són dolentes. Tot i així ens diverteixen i ens fan passar una estona molt millor del que podríem justificar davant dels nostres amics cinèfils. Malgrat ser uns gourmets del cel·luloide, de tant en tant sentim aquella necessitat de embossar el nostre cervell amb un kebab greixós de explosions, acudits dolents, pits i culs. Així, us deixo aquí el meu top personal del pitjor fast-food cinematogràfic del darrer any, el rànquing d’aquelles pel·lícules que cada cop que et rius amb elles penses “què estic fent amb la meva vida?”. Les millors pel·lícules per a veure i que ningú més sàpiga que les has vist, els plaers culpables del bon cinèfil que de tant en tant es capbussa en el trash més abjecte.

5· Transformers 3: El lado oscuro de la luna

Michael Bay. És el nom impronunciable del maligne, la personificació de tot el que és insuportable del cinema comercial. A priori, Transformers 3 sembla un exemple perfecte de plaer culpable: té acció, robots gegants, més acció, més robots gegants i models de llenceria femenina lleugeres de roba. Llavors la veus. La trama és inexistent, a la pel·lícula li sobra hora i mitja de comèdia mal entesa, la protagonista femenina és tan expressiva com una paret pintada eixugant-se, les escenes d’acció estan rodades amb un ritme pèssim, en Shia LaBeouf està lamentable com sempre i quant creies que en John Malkovich no podia caure més baix que amb els anuncis de la Nespresso, t’equivocaves de mig a mig. De debò, és infumable, Michael Bay ha perpetrat un dels pitjors exercicis de cinema de la història, només es salven un parell d’escenes d’acció mig entretingudes. I el fet de que no hi hagi acudits sobre genitals robòtics com a la segona. El meu consell: amb el tràiler ja en tindreu prou. Per a estómacs forts i ments pertorbades.

4· Super

Tot en aquesta pel·lícula està passat de voltes. Super (rodada el 2010 però estrenada el 2011, ara no ens posem primmirats) és un exercici de bogeria total, una comèdia desbocada on hi cap el món dels superherois, el món cristià radical dels Estats Units, la irreverència més absoluta i fins i tot en Kevin Bacon. Però es clar, què et pots esperar d’un director responsable de La Plaga, el guió de El amanecer de los muertos i una sèrie de pornografia per tots els públics (aquí no poso enllaç, busqueu-vos la vida a google)? Una oportunitat per a gaudir del costat més absurd de actrius com Ellen Page (després de veure Super no la tornareu a veure igual mai més) i Liv Tyler, i de veure que els superherois poden donar-li coses millors que Thor al cinema. Ideal per a fer un díptic casolà amb Kick-Ass. “Shut up, crime”.

3· Sucker Punch

Cabarets! Números de ball sexi! Samurais gegants! Dracs! Robots! Zombis nazis a vapor (juro per la meva vida que no és broma)! Cinc minuts de videoclip per a iniciar la pel·lícula! Crèdits finals que deixen les escenes de musical de Chicago a l’alçada del betum! El director de 300 i Watchmen ens ha regalat aquest any dues hores d’una pel·lícula amb el millor eslògan possible: “No estaràs preparat”. El que queda clar també és que Zack Snyder tampoc estava preparat per a fer la seva primera pel·lícula amb guió propi, en un film que té un disseny de producció increïble però una trama i unes actuacions que fan que en comparació la història de Super Mario Bros. sembli l’Ulysses de Joyce. Això sí, on Transformers 3 és una estafa cinematogràfica, Sucker Punch dóna tot el que promet: les escenes d’acció comparteixen el gust per la coreografia i la violència extrema de 300, en una pel·lícula que és un pur exercici de pornografia de la violència on l’argument només serveix per a portar a senyoretes de bon veure d’una escena d’acció impossiblement espectacular a la següent. No li digueu a ningú però jo l’he vista dos cops al cinema i me l’han regalat en DVD.

2· X-men First Class

Sincerament, crec que X-men First Class hauria d’estar en un rànquing de les millors pel·lícules de l’any, però espero que se’m doni la llicència de posar-la aquí entenent que per a la majoria de públic entès les pel·lícules de superherois són com el tiet franquista de la família: tothom sap que hi és però ningú vol parlar-ne. El que havia de ser en principi un spin-off amb poc pressupost va acabar resultant probablement el millor exponent de la franquícia mutant al cinema. La posada en escena que recrea amb esforç i bons resultats els anys seixanta més glamurosos, l’exercici d’història alternativa del guió, la química entre Fassbender i McAvoy (en Fassbender serà un dels grans noms del cinema els propers anys, ja em donarà el temps la raó) i un respecte bastant més rigorós de l’habitual pel material original fan que aquesta sigui una de les millors, sinó la millor, pel·lícula que ha sortit de la factoria Marvel. No la deixeu perdre sota cap pretext, us sorprendrà gratament.

1· Conan el bárbaro

Jo vaig plorar amb aquesta pel·lícula. Vaig plorar de riure, i em vaig emocionar. Amb un pressupost negligible que fa que en els seus millors sigui un homenatge afectuós a la sèrie B de culte i en els pitjors una mala ressaca d’un episodi de televisió de Xena: la princesa guerrera, Conan és probablement la pel·lícula amb la que millor m’ho he passat aquest any. Malgrat que no és òbviament un exemple de cinema “de prestigi”, aquest Conan és una mostra perfecta de que el cinema segueix podent oferir entreteniment justificat en el propi entreteniment. La pel·lícula ens ofereix un Jason Momoa en estat de gràcia (i amb més diàlegs que a Juego de Tronos) que encarna un Conan molt més proper a l’esperit original del personatge (aventurer, irreverent, intel·ligent però antisocial) de Robert E. Howard que la muntanya inexpressiva de músculs que va ser Arnold Schwarzenegger en el mateix paper. Un carmelet intranscendent però que passa bé, i millor acompanyat d’uns quants amics i unes crispetes, que tot i els forats de guió i les ruïnes de cartró pedra ofereix un espectacle que no sent en cap moment la necessitat de justificar-se davant de l’espectador: cinema de consum i d’entreteniment sense vergonyes. Si després de veure Film socialisme i El árbol de la vida os sentiu massa atacats per la trascendentalitat i teniu una necessitat irrefrenable de comprar-vos unes ulleres de pasta encara que hi veieu perfectament, poseu-la i disposeu-vos a gaudir d’una pel·lícula a la que li importen tres naps el que s’esperi d’ella, amb frases tant memorables com “mato, menjo, estimo, i això em complau”. A mi, certament, també em complau.

Amb què heu gaudit vosaltres aquest 2011? Espero les vostres respostes i confessions als comentaris!

“Drive” es defineix per si sola en la persecució del començament i de pas, desmunta tota idea d’acció desenfrenada
que un espectador pot esperar d’un home amb les mans al volant.
És una persecució silenciosa, sense explosions, més basada en la
cautela enlloc de la velocitat. En la pausa i la discreció. Estar aturat per accelar.

La pel·lícula dirigida per Nicolas Winding Refn 
és un refregit de les cintes dels anys 60 i 70.
Un home contra el món està massa vist, és cert,fins i tot, fa mandra.
“Drive” ens mostra la vida d’un mecànic que, a més, és especialista de cotxes i que, de tant en tant, s’ocupa de fer algun treball al marge de la llei.
Però sempre ha d’haver-hi una noia, és clar, de la qual s’enamora profundament.

És aquí on més grinyola el guió. Mai s’acaba de percebre l’amor entre ells, potser és falta de química entre els actors,  i la cinta insiteix massa minuts en enfocar la història amb la seva relació.

Tot i així, la pel·lícula està dirigida d’una manera impecable, la estètica es
tan detallista converteix els escenaris, i indumentària en icones desde l’instant que les veus.
Ryan Gosling confecciona un paper difícil, ser un home dur,
un Steve McQueen, però semblar vulnerable i tendre.
Segur que feia molts anys que cap escuradents no li esqueia tan bé a un actor.
Carey Mulligan, capaç de transmetre sense diàleg, Ron Perlman (Hellboy) i Brian Cranston (de la televisiva Breaking Bad) són les cares més visibles
d’aquesta pel·lícula sorprenentment silenciosa però on les imatges i la tensió
estan perfectament acompanyades per una brillant banda sonora.
A “Drive” li costa arrencar (perdoneu l’acudit) però aquelles
produccions a les que fa constantment homenatge també tenen escenes
que no porten enlloc, silencis que es fan esgotadors, on la falta d’acció
pot posar nerviós a l’espectador.
Però arriba un moment en què tot accelera i aleshores entens que
per arribar a tanta velocitat primer s’ha d’anar a poc a poc.

Són necessaries pel·lícules com “Un Dios Salvaje”. Enmig de les cintes d’acció, terror i bogeria per les aventures, quan la cartellera s’omple de cinema destinat als més petits, és obligatori aturar-se de tant en tant una estona i gaudir de la explosió verbal dirigida per Roman Polanski.

Basada en una obra teatral de Yasmina Reza, aquí també co-guionista,
ens explica la crueltat i el civilitzat estat salvatge de l’ésser humà
a través de dos matrimonis ben diferents, units per la ocasió per la
baralla dels seus respectius fills on els enfrontaments dilèctics,
cada cop més amb més tensió, són lligats de forma brillant i amb un
ritme tan alt que costa desviar els ulls de la pantalla.
Les interpretacions dels únics quatre personatges de la pel·lícula són més
que notables.
Es nota que el text agrada als actors, a “Un Dios Salvaje” hi han moltes
coses a dir i a escoltar, una cinta que mereix ser reflexionada i, si és
possible, revisionada.
Però tampoc hi ha per tant.

Tot i ser una bona pel·lícula “Un Dios Salvaje” no mereix ser entre les
cinc millors de l’any. Kate Winslet i Jodi Foster estan magnífiques, Christopher Waltz, insuperable. Més discret John C.Reilly en un paper amb menys pes.

Possiblement siguin elles les nominades als Oscars, ja ho estan als Globus D’Or,
però d’aquí a ser una de les millors de l’any ja no.
Les adaptacions teatrals són complicades. La feina del director és mínima,
sense espair per crear i imprimir el teu propi segell, tan sols enquadrar i ser prou
intel·ligent com per donar importància a les mirades creuades que sovint es perden
a l’escenari.
Polanski s’ensurt prou bé amb l’encàrrec i deixa amb safata unes probables nominacions i
molts premis per recollir.

S’ha d’admetre que és tan injust com normal que pel·lícules
d’acció històriques es comparin amb 300.
Tampoc li fa justícia a “Immortals” que la frase “De los productores de 300″
tingui gairebé tanta importància com el títol i deixi a segon pla al seu director Tarsem Singh. Dit això, “Immortals” té molt més a perdre que a guanyar.

Seguim la història de Teseo, que dirigit per Zeus s’enfronta al rei Hiperión (Mickey Rourke), on no hi ha masses escenes de lluita, que hi han i molt ben rodades, millor que moltes altres, però qui esperi acció desenfrenada i épiques batalles que deixi de menjar crispetes.
El director indi té un talent enorme per rodar escenes visualment fantàstiques.
Desde “The Cell” a “Immortals” han passat 11 anys, masses per un director amb tant potencial.

No es pot assenyalar “Immortals” com una obra mestra però està per sobre de moltes
altres del gènere com per exemmple el decepcionant remake de “Furia de Titanes”.
Possiblement la cinta protagonitzada per Henry Cavill (el proper Superman a “Man Of Steel”), Freida Pinto (“Slumdog Millionire”) o el reaparegut Stephen Dorff hagin apropat al director a aconseguir un ventall més ampli de projectes, i tan de bo siguin tan
meravellosos com “The Fall ( El Sueño de Alejandría)”,
cinta obligatòria pels amants de la fantasía, els somnis, els contes i
la imaginació.

Fa molt de temps Jean-Pierre Jeunet era un director
molt més inquiet que la majoria dels seus companys francesos.
Apuntava a una manera diferent, creant un univers i
estètica pròpia amb un llenguatge visual únic.
Amb Marc Caro va dirigir les brillants “Delicatessen” i
“La Ciudad de los Niños perdidos” i, tot i que Caro
va acompanyar a Jeunet en la seva aventura (i decepcionant)
aventura americana amb una nova entrega de “Alien” com
a director del departament d’art, la filmografía
del francès ha deixat de ser arriscada i inquietant.
Possiblement “Amelie”, que continúa sent una cinta
sobrevalorada però efectiva i tècnicament notable, li va donar
la esperança necessària per seguir dirigint.
Però la realitat és que desde “La Ciudad de los Niños Perdidos”
no ha rodat cap pel·lícula que estigui a la mateixa alçada.
Per tota la seva força visual, el disseny de decorats i vestuari,
la fantàstica i inquietant partitura del gran Angelo Badalamenti,
la història d’un home que roba els somnis als nens i que envelleix
perque no pot somiar, no ha tingut l’éxit que mereix.
Tots aquests detalls condensats en els brillants primers minuts de pel·lícula,
que aprofitant la nostra temàtica nadalenca podeu gaudir a continuació.

He de confessar, abans de res, que Lars Von Trier em costa
d’empassar però reconec les seves virtuts.
Les seves històries són arriscades en el seu plantejament
i desenvolupament, un terreny on l’espectador pot establir una
emoció extrema, per bé i per mal, perque són projectes conduïts al límit.
Desde “Rompiendo las Olas” (1996) a la apocalíptica “Melancolia”
el director danès s’ha convertit és un dels directors més destacats del panorama actual.
“Melancolia” explicada en dues parts narra la història de dues germanes i
com s’enfronten a la por de maneres diferents.

En la primera, Kristen Dunst (aquí més actriu que mai) és el centre de les
mirades on tots els personatges treuen el millor i el pitjor de sí.
L’actriu, molt ben rodejada d’actors com John Hurt, Charlotte Rampling o
Kiefer Shuterland (com costa separar-lo del seu Jack Bauer televisiu!),
aconsegueix transmetre el que dicta la història.
La segona part, més centrada en la seva germana
(la sempre entregada Charlotte Gainsbourg),
sent molt més visual aconsegueix la mateixa tensió que la primera part
convertint així la pel·lícula en una excel·lent treball en tots els sentits.

Dit això, “Melancolia” em deixa a mitges tal i com ja
em passa sempre amb Lars Von Trier.
M’agrada la seva posada en escena, els guions, tan inquietants
com potents, el sempre brillant treball de càsting
però és acabar la pel·lícula i tenir la sensació
que volies veure més.
Potser és això el que fa que el director sigui tan gran.
No et deixa indiferent.