Cinergia

Ahir vam projectar al Cine Forum de Mollet Rashomon.

D’ell havia vist: El ángel ebrio, Vivir, Los siete samurais, Bajos fondos , Trono de sangre, Yojimbo, Sanjuro, potser me’n deixo alguna però el que si confesso és que no havia vist aquesta representativa cinta del mestre Kurosawa.

Després, amb el debat, van sortir molts temes perquè certament que la història malgrat centrar-se en el Segle XII, és un pel·lícula intemporal i que la podríem emmarcar en qualsevol època, fins i tot l’actual.

La història de guió, és ben senzilla, però el què fa que la cinta es transformi en una obra mestra i en un dels referents del cinema mundial és la forma en què està explicada a través de flashbacks aquesta història.

Basada en dos contes escrits per Ryuosuke Akutagawa al 1915. El primer es titula La porta de Rasho, de la que un dels protagonistes principals és la porta de Rashomon, un temple en runes, i on es crea l’atmosfera de discussió moral de la història i la segona es titula En el bosc, en la que explica la història de la dona violada i del marit assassinat. La originalitat de la pel·lícula és com descriu el crim a través dels diferents testimonis.

Kurosawa va trigar molt a poder rodar la cinta per què no tenia diners i li costava molt de trobar-los , a més feia molt poc que havia acabat la Segona Guerra Mundial, (la pel·lícula és del 1950) i el Japó estava sotmes a una pobresa i a una falta de valors morals que queden perfectament reflectits en la cinta, sobre tot el director pretén demostrar una pessimista visió de la condició humana, provocadora d’un món ple de desconfiança i egoisme, en constant redempció, tot i que el final sembla que obre una porta a l’esperança, metàfora final preciosa del peregrí marxant amb el nen i deixant enrrera la porta en runes d’un temple que significa el passat.

La fotografia en blanc i negre de Kazuo Miyagawa és una joia, (és una de les primeres cintes que es van rodar amb llum natural i a on s’utilitzen molts miralls), igual que la banda sonora de Fumio Hayasaka i les genials interpretacions (encara que ara per a nosaltres; hi ha alguna escena que pot ser forçada sobre tot a nivell d’actuació) de tot el repartiment, en especial de l’afligit llenyataire, així com els del trio de protagonistes de la història explicada dels que sobresurt l’actor fetitxe del mestre Kurosawa: el gran Toshiro Mifone amb una interpretació i un ventall impressionant d’emocions i expressions excepcionals, fan d’aquesta cinta una autèntica obra mestra. La sensació amb la que surts un cop veus la pel·lícula és que ningú està descartat de culpa.

Una excel·lent pel·lícula que vaig disfrutar molt , que segur tornaré veure i d’obligada visió!!

He de reconèixer que no conec molt la filmografia de Don Luis. És un bon director, jo gaire bé m’atreviria a dir que és un dels grans de la història del cinema però a mi no m’havia atret mai.

L’altre dia vaig anar a veure ” El último guión” dirigida per Javier Espada i Gaizka Urresti, i narrada pel seu fill gran Juan Luis Buñuel i el seu amic i col.laborador durant els seus últims 20 anys de vida, Jean Claude Carrière.

El documental em va semblar molt original, per què a través del fill i de l’amic de Buñuel, ens van explicant tota la vida i pràcticament tota la filmografia de don Luis. I em va semblar realment interessant . Sobre tot per un motiu : i és que em van fer conèixer a un autor que a mi mai m’havia interessat i que pel contrari vaig trobar del tot apassionant.

Quan vaig sortir del cinema, vaig començar a reflexionar en les pel.lícules que havia vist d’ell. He de reconèixer avergonyida, que n’he vist poques (tot i que ara tinc ganes de veure-les totes!), però que tot pensant , les que havia vist tenien un criteri comú: i és que cap d’elles m’havia deixat indiferent. Per alguna cosa serà no?

Él: la recordo vagament però em va impressionar molt.

Un perro andaluz: on les formigues que sortien de la mà i l’ull tallat per un ganivet no em van deixar dormir durant molt de temps, malgrat que vaig saber que era un ull de vaca…

Los olvidados: la última escena era tan crua que no creia que fos possible que es pogués rodar un moment així

Las hurdes: que vaig tenir la oportunitat de veure-la (per sorpresa inesperada) al museu Reina Sofia de Madrid. Una còpia nova amb la narració profunda del gran amic del director: Paco Rabal, van fer que la visió de Las Hurdes, fos per a mi , d’un impacte brutal!.

M’he posat feina i he decidit que he de localitzar més filmografia del gran director de Calanda i si no totes, veure la gran majoria de la seva filmografia. Espero aconseguir-ho.

Són 27 minuts però valen la pena!