La meva passió del cinema ve de lluny, de molt lluny. Però si he de situar un dels primers records que tinc a l’entorn del Setè Art, me’n vaig a fa… molts anys. A Cerdanyola. Una sessió doble de molt bon cinema que s’oferia al Casal Parroquial. Ja us dic, fa molts anys. Potser jo en tenia cinc o sis. No ho sé.
Les dues pel·lícules que passaven aquell dia (segurament un dissabte) eren “El golpe” i “Sopa de ganso”. Així que us podeu imaginar que la meva mitificació cinematogràfica s’inicia amb personatges com Paul Newman i els germans Marx, amb Groucho Marx al capdavant.
Precisament ahir va fer 33 anys de la mort de Groucho. Aquest geni de la comèdia. Inimitable i insubstituïble. Us deixo, per a què en gaudiu, un fragment de “Sopa de ganso”.
En la darrera edició del Cine Fòrum a Mollet d’aquest any varem passar el musical Hair de Milos Forman… he de confessar que jo no l’havia vist però coneixia perfectament la banda sonora per què a part de ser excel·lent, la meva amiga Amparo m’havia deixat el cd i a qui li dedico aquest comentari.
Anava amb una mica de mandra perquè em pensava que em trobaria amb un musical una mica “caspós” vull, dir passat de moda, però res més lluny de tot això. Hair és un musical molt vigent malgrat ser de l’any 1979.
Hair va néixer als escenaris de Broadway i ens explica la història de Claude un noi d’Oklahoma que arriba a Nova York per allistar-se a l’exercit i marxar a lluitar al Vietnam i de Berger (magníficament interpretat per un jove Treat Williams) que és el cap d’una colla de hippies, que Claude es troba en mig del Central Park, reivindicant l’amor lliure i la pau en contra de la guerra. El cabell llarg és el símbol de rebutj contra la societat.
Claude passa un temps amb el grup i coneixerà a Sheila (una altra jove Beverly d’Angelo), una noia de família molt rica que contraposa al grup de “marginats” hippies però amb els quals també s’unirà.
Amb un final tremendament impactant, les quasi bé 2 hores de metratge passant de manera fluida, sobre tot per què el total de 23 cançons, a quina millor, et fan passar tot el metratge cantant i ballant. Forman, dissenya un estructura de guió àgil i sense temps d’avorrir-te, amb unes coreografies magistrals i uns números musicals que realment et queden a la retina durant molts dies.
No sabria quina de les cançons destacar, n’hi ha tantes!!! potser les més conegudes com Aquarius, Manchester, Let’s the sunshine, brutal!!!!! per mi un dels més visuals i més espectaculars de números és el que us deixo a sota I got life, on Treat Williams balla per sobre de la taula perfectament parada de la casa rica i a on tots els seus col·legues s’afanyen a anar treien els plats…. impressionant!!!
Si no l’heu vista!!! mal fet, com jo!! són deures d’estiu! No us la perdeu per què us ho passareu francament molt bé!
Hi ha fets o moments a la vida que els recordes especialment. Jo recordo perfectament (deuria tenir 12 anys), quan una companya d’escola em va explicar que la nit anterior (no entenc, encara ara com els seus pares li van deixar veure) havia vist una pel·lícula que no l’havia deixat dormir, i és que el seu final l’havia espantat tant que l’havia trasbalsat. Ella, que la tenia tan present, me la va explicar fil per randa i llavors vaig ser jo qui va quedar profundament tocada i no vaig poder dormir en una setmana. El fet de que una actriu girés una cadira on suposadament hi havia asseguda la mare de Norman Bates , i que el que és trobés fos una mòmia… quan hi penso ara i després de tants anys encara em deixa en estat de xoc.
I no ho dic en broma, les pel·lícules de Hitchcock tenen aquell aire de misteri i de suspens que , ja sigui pels moviments de càmera, ja sigui per la història, per la posició dels personatges o per la música, que em fan posar nerviosa, molt nerviosa. De fet, sempre he pensat i ho segueixo afirmant, que per a mi, una de les pel·lícules més terrorífiques de la història del cinema és Los pájaros, aquell so, els ocells, la pobra Tippi Hedren dins de la cabina mentre totes les gavines intenten picar-la…. el que us dic , ho escric i se’m posen els pèls de punta!!!
Però tornem a Psicosis, hi ha moltes anècdotes sobre la pel·lícula i he anat buscant-les, aquí us deixo unes quantes:
la Paramount es va escandalitzar quan va llegir el guió: on s’havia vist una escena d’un assassinat a una dutxa…
la seva primera opció va ser Cary Grant, però cobrava massa, i Hitchcock va haver de finançar ell la pel·lícula, no el podia pagar. L’alternativa: un jove Anthony Perkins, que va dir sí sense ni llegir-se el guió…. va ser el paper per qual se’l recordarà de per vida
escena de la dutxa: 48 segons i 78 plans , espectacular … és una escena que diuen va ser ideada i rodada per Saul Bass , el que va fer els títols de crèdit, un geni
es va utilitzar xocolata desfeta per simular la sang de Leigh, aprofitant el meravellós blanc i negre de la cinta
tot una innovació el fet de matar a la seva protagonista (Janet Leight) a principis de la història,
la banda sonora de Bernard Hermann és una de les més claustrofòbiques que s’han escrit mai
Alfred Hitchcock surt als 4 minuts d’iniciar-se el llargmetratge
Hitchcock va prohibir als seus protagonistes i equip de rodatge que diguessin res de la història mentre estaven rodant
Una pel·lícula a recordar i a poder ser veure-la en pantalla gran. Jo no garanteixo veure-la al cinema… no vull tornar a passar-me una setmana sense dormir.
El divendres varem fer la darrera sessió del Cine Fòrum a Mollet. Hem acabat la segona temporada i cada vegada va venint més gent. Sembla que es va consolidant, cosa que m’alegra molt!
La pel·lícula va ser El rio de Jean Renoir, jo no l’havia vist però m’havien dit que era una pel·lícula extremadament bonica. No recordo qui m’ho va dir però no és va equivocar, fins i tot puc dir que es va quedar curt.
D’una bellesa extraordinària El rio parla del final de la infantesa i el trànsit cap a la maduresa, del primer amor, de temes quotidians, de la mort , de la bellesa dels paisatges, de la diferència de cultures…en definitiva de la vida i tota la pel·lícula passa com el riu, flueix amb una delicadesa meravellosa.
D’implacable direcció , Renoir (fill del magistral pintor francès) roda a la Índia , en escenaris naturals una història amb actors majoritàriament no professionals, d’una forma gairebé documental. El què podria ser una història mediocre i fins i tot avorrida la converteix en una història nostàlgica i evocadora, com si fos un conte. El seu llenguatge cinematogràfic , el seu muntatge, amb la càmera gaire bé estàtica , es mou molt poquet, contribueixen a fer que la pel·lícula passi a poc a poc, com el riu, d’una manera calmada però amb una intensitat impressionant (recolzada per una música magistral i uns colors que et fan venir unes ganes terribles de veure aquells paisatges).
La història està narrada en primera persona per Harriet (Patricia Walters, la seva primera i única pel·lícula), una adolescent en el moment de conèixer el seu primer amor en la persona d’un soldat americà que arriba a la casa del seu veí però amb la tendresa de viure encara part de la seva infantesa, meravellosa l’escena que viu amb l’estel i el capità…
Com a curiositat, explicar que un florista reconegut de Los Angeles Kenneth McEldowney, que tenia també agències immobiliaires va queixar-se a la seva dona llavors publicista de la Metro de la ínfima qualitat dels títols d’aquella època. La seva dona li va respondre: “si creus que ho saps fer millor, fes-ho tu mateix”. Va deixar els negocis del 1947 al 1951 per treballar en el projecte de El río. Va ser-ne el productor, la pel·lícula va estar 34 setmanes en cartell i va ser votada com una de les 10 millors pel·lícules de l’any. Li va respondre a la seva dona: “Ho he fet, t’he demostrat que tenia raó”. Ja no va produir cap altra més pel·lícula.
Carta de una desconocida del 1948 és una pel•lícula de Max Ophüls a la qual li tinc molt de carinyo, ja no per la història en si, sinó perquè trobo que és una de les històries més tristes però a la vegada més boniques que he vist mai al cinema.
La història d’una joveneta interpretada per Joan Fontaine que s’enamora bojament del seu nou veí, un prestigiós concertista de piano , Louis Jordan, que viu obsessionada per un amor no correspost. El pianista finalment accedirà a viure uns dies amb la noia, però ell marxarà oblidant-la i deixant-la embarassada. Ella li explica la seva història a través d’una deliciosa però a la vegada trista carta.
Aquest cap de setmana he anat a veure Lola Montes, la última pel•lícula dirigida per aquest director alemany. És una versió restaurada fotograma a fotograma digitalment per la Cinemateca Francesa, i és l’únic que va realitzar en color, colors vius en el que cada pla sembla un quadre. Una autèntica meravella.
La pel•lícula ens explica la història de Lola Montes (Martine Carol) una cortesana (personatge real) que va ser coneguda per tota Europa durant el S XIX i que va ser amant d’importants homes de l’època com Franz Liszt o el rei Lluís I de Baviera. Però ara, Lola Montes s’ha convertit en l’atracció d’un circ de Nova Orleans, on un mestre de cerimònies (fantàstic Peter Ustinov, inoblidable Neron) , explica la seva escandalosa vida al públic mentre ella va realitzant números acrobàtics.
Amb un narració cinematogràfica espectacular Ophüls, mitjançant travellings laterals (i algun de circular), que donen a entendre la fluïdesa del pas de la vida de Montes, ens va explicant la seva història a través de flashbacks que ens centren en la trama. L’estil narratiu de la direcció em va recordar molt a la de Carta de una desconocida, escenaris molt carregats,gairebé barrocs, on cada una de les seqüències és un autèntica meravella visual. N’hi ha moltes però el símil que fa de la seva ascendent pujada fins al cim del circ amb la de la seva arribada a la cort de Lluís de Baviera és senzillament magistral!, i el seu final, també.
Aquest cap de setmana només he vist autèntiques joies del cinema… Obres mestres que no es poden deixar de veure!
Ahir al cinefòrum que fem un cop al mes al Casal Cultural de Mollet varem veure la magnífica Al rojo vivo de Raoul Walsh.
Com sempre, a l’inici de la pel·lícula en Martí Porter (fill del mestre Miquel Porter Moix), ens va fer la introducció a la cinta, i ja t’entren ganes de veure-la només sentint el que et diu.
Ara comentarem la pel·lícula però quan va acabar i després de fer la xerrada , l’Enric, que és un cinèfil impressionant em va fer entendre quina és la diferència entre el cinema negre i les pel·lícules de lladres i serenos. El cinema negre es basa més en el detectiu, en el seu passat i la seva història i les pel·lícules de lladres i serenos no deixa de ser el pas a l’escenari urbà de les pel·lícules de pistolers i indis. Això no vol dir que Al rojo vivo estigui inclosa en el gènere de cinema negre.
James Cagney és d’aquells actors, que com Edward G Robinson, Bette Davis, Agnes Morahead,Jessica Tandy, Una O’Connor, Judith Anderson o tants d’altres, són lletjos , baixets o massa alts però que la seva interpretació està per sobre de tot físic, la càrrega dels seus personatges sempre donen una intensitat a la cinta que fins i tot el pitjor dels directors fan que dirigeixin una gran pel·lícula.
Evidentment no és el cas, Raoul Walsh era un dels gran de la seva època i la seva vida, va ser força paral·lela al treball cinematogràfic que va fer, pel·lícules d’aventures, de cinema negre…
James Cagney, fa una recreació perfecte d’un psicòpata del qual arribes fins i tot a simpatitzar amb ell. És capaç de matar a sang freda sense despentinar-se i a l’escena següent fer una abraçada a la seva mare de la manera més tendra.
Aquí els bons, els polícies són personatges totalment plans, sense suc, gens interessants, que lo únic que volen es recuperar els diners que ha robat la banda de Cody Jarret, sense preocupar-se de quants morts hi ha hagut a cada assalt (tot i que el policia infiltrat, Edmon O’Brien fa un excel·lent contrapunt però sense fer-li ombra). En canvi, Cagney amb un conjunt d’escenes memorables i el ritme trepidant que té la cinta fa que no perdis la tensió de la pel·lícula en cap moment, sobre tot a destacar tres escenes: quan mata al gàngster que hi ha al maleter del cotxe mentre està menjant una pota de pollastre, quan se’n dóna compte que O’Brien l’ha traït, llavors ja res importa i evidentment l’escena final , senzillament brutal!!!!
A destacar també els dos personatges femenins, Virgina Mayo, la femme fatal i dona del dolent que no és ni una Gilda ni una Veronica Lake, tot el contrari, ronca i es ven al millor postor,té menys escrúpols que qualsevol dels altres personatges… i la mare, una magnífica Margaret Wycherly, autèntic cervell de la banda, que subliminalment sempre manipula al seu fill perquè faci el que fa.
No m’estranya que sigui un film de referència per a directors com Martin Scorsese o Brian de Palma.
Imprescindible per a tots els que vulgueu veure bon cinema.
Des del 17 de febrer fins el 13 de juny al Caixa Fòrum de Barcelona fan l’exposició dedicada a Federico Fellini: El circ de les il•lusions.
Jo ja hi he anat, però hi tornaré per passar-m’hi més estona i per poder parar-me en detalls que una primera vegada sempre et perds, és una exposició que només es centra en les imatges, i explora l’univers fellinià, inclou més de quatre-centes obres i presenta moltes de les obsessions de Fellini i quines són les seves fons d’inspiració com a matèria del seu profund procés creatiu. En una paraula: imatge; ja sigui dibuixada o en moviment…
Aprofito de fer aquest comentari perquè ja feia dies que el volia fer-ho però amb els Oscars, i que encara tinc moltes pel•lícules a comentar, encara no ho havia fet. I és que ahir a la tarda vaig veure Las noches de Cabiria. Una autèntica meravella. No la recordava, l’havia vist de petita… en ella es mostren moltes de les obsessions de Fellini, (i que es poden veure en l’exposició).
Cabiria, (interpretada magistralment per Giuletta Masina) és prostituta i exerceix en els barris més pobres d’una Roma en constant evolució i plena de problemes socials, i somia en trobar l’amor verdader que l’aparti del carrer. La seva bondat i una certa ingenuïtat la converteixen en una víctima constant d’homes que s’aprofiten d’ella, que la roben i que la peguen. Però Cabiria és positiva per naturalesa i sempre té esperança. Sembla que tot canviarà quan coneix a un comptable que vol casar-se amb ella.
Fellini ens proporciona una obra magistralment dirigida, amb unes imatges tendres però a la vegada dures, sobre tot aquella mirada final de Masina , (vídeo de sota) amb una llàgrima estil arlequí, demostrant que se’n riu del personatge però que se l’estima profundament; i amb una banda sonora de Nino Rota espectacular. Masina, interpreta a un personatge tendre i ingenu, que ja en les primeres seqüències de la pel•lícula t’enamora, somrius amb ella, vibres amb ella i pateixes amb ella…. l’expressivitat de la seva cara , la manera de moure el cos, la gràcia dels seus moviments, fan que la seva evolució del personatge sigui insuperable!
Quina sort he tingut de poder-la recuperar!
Podríem dir que Lo que el viento se llevó és una de les pel·lícules mítiques de la història juntament amb Casablanca o Ciudadano Kane??? Jo diria que sí. Potser n’hi ha d’altres segur, però Lo que el viento se llevó té tots els ingredients per ser-ho.
Basada en la novel·la del mateix nom escrita per Margaret Mitchell, on l’autora va copsar els seus coneixements sobre la guerra de Succesió americana barrejant la seva pròpia experiència amb turmentoses relacions d’una parella d’Atlanta, que s’ha convertit en una obra mestra de la literatura universal.
Però centrem-nos en la pel·lícula. Ja des dels inicis de la superproducció la pel·lícula tenia tots els ingredients per arribar a ser mítica. Aquí us deixo algunes curiositats:
El productor David O’Selznick va comprar els drets de la novel·la a l’any 36. La pel·lícula no es va estrenar fins el 15 de desembre del 1939. Ahir va fer 70 anys.
Moltíssimes actrius de l’època van voler ser Scarlett O’hara, algunes van fer veritables ximpleries per aconseguir el paper. Algun exemple: Joan Bennet, Bette Davis , Katherine Hepburn, Joan Crawford, Lana Turner, Susan Hayward. La qui va estar més a prop d’aconseguir el paper va ser Paulette Goddard, però la seva relació amb Charles Chaplin la van allunyar del projecte. El germà de O’Selznick, Marion, li va dir un dia: “He trobat la teva Scarlett!” i li va presentar a una jove anglesa anomenada Vivien Leigh. Algú veu alguna altra actriu en el paper? Jo no. (Hi ha un documental tan extens com la pel·lícula en el què es veuen moltes tomes de les proves que es van fer aquestes grans actrius)
La cinta va guanyar 10 Oscars dels 15 als quals estava nominada. Hattie McDaniel va ser la primera actriu de color en aconseguir l’estatueta
Tres directors van estar implicats en el rodatge de la pel·lícula: Sam Wood, Victor Fleming (que és l’únic que va sortir en els crèdits) i George Cukor que havia de ser l’oficial però que les males llengües diuen que Clark Gable el va fer fora per què era gai
El famós incendi d’Atlanta, va ser la primera escena que es va rodar sense encara tenir a Vivien Leigh de protagonista, (les escenes eren rodades per substitutes) i els decorats que es van cremar eren d’altres pel·lícules entre les quals hi havia King Kong.
Clark Gable sempre va dir que el personatge que més odiava de la seva carrera era el de Rhett Butler
Joan Fontaine va dir quan li van fer el casting per a fer de Melania que aquell era un paper que li aniria molt bé a la “bleda” de la seva germana (sempre s’han odiat), el director li va fer cas i ha estat el paper més important en la carrera de Olivia de Havilland
La filla de Gable i Leigh havia de ser una joveníssima Liz Taylor però el seu pare no va voler
En el pla seqüència dels ferits a l’estació, hi ha més de 250.000 figurants, evidentment la gran majoria són ninots, només els de les primeres files són actors reals…
En fi, podríem dir moltes més coses però com va dir la Scarlett: “Ya pensaré en ello mañana”.
Tots tenim una pel·lícula que ens ha marcat. Per a mi, sense cap mena de dubte és aquesta.
Podria passar-me hores parlant de Eva al desnudo, qui em coneix sap que quan l’anomeno ja pot marxar perquè no puc parar. M’agraden els drames com a gènere i aquesta pel·lícula és una excel·lent mostra d’interpretacions i de guió, ple de frases punyents i que han passat a la història del cinema com és el cas de “Abróchense los cinturones que esta noche habrá tormenta”.
Fa poc que la vaig tornar a recuperar. Una amiga meva, no l’havia vist encara i després de la bronca inicial la vaig fer venir a casa per fer-li una sessió completa de All about Eve. Fa uns anys em vaig comprar l’excel·lent llibre de Sam Staggs: Desnudando a Eva. Staggs fa una “despullada” i mai més ben dit, sobre tota la història ; començant per qui va escriure la història en que es va basar el relat de Mary Orr, fins a totes les peripècies del rodatge o la distribució final de la cinta.
La història de Eva al desnudo té infinitats d’anècdotes que estan descrites esplèndidament en aquest llibre. I tot i que avui no parlaré de la pel·lícula si que m’agradaria explicar-vos diferents anècdotes que surten en el llibre i que no surten a la cinta. N’hi ha tantes que en podríem fer tres comentaris seguits… però escolliré les que més recordo i que poden ser curioses.
* Joseph Leo Mankiewicz, va trucar a Bette Davis, en aquella època, una actriu en decadència per oferir-li el paper que seria, el de la seva vida (de fet havia posat un anunci als diaris per anunciar “els seus serveis”)
* Thelma Ritter i Marilyn Monroe treballarien juntes en aquesta pel·lícula (una de les primeres de la Monroe) i en la darrera de la sex-symbol (la magnífica The Misfits)
* La narració inicial de la història, escrita per Mary Orr, era tan sols de 3 pàgines i va estar publicada en un diari
* Celeste Holm i Bette Davis les dues amigues íntimes de la cinta , en realitat no es podien veure (cosa força “habitual” amb les parelles cinematogràfiques de la Davis)
* El premi Sarah Siddons, el que li donen a Anne Baxter a l’inici de la pel·lícula, després va ser un premi real que es donava al teatre i en la seva tercera edició el va guanyar Bette Davis!!!
* La pel·lícula va estar nominada amb 14 estatuetes aconseguint-ne al final 6 (pel·lícula, director, actor secundari, George Sanders (brutal!!), guió adaptat, so,vestuari per Edith Head, la persona que més Oscars ha aconseguit)
* Thelma Ritter , la gran actriu secundària de la història, es menja literalment a tots els seus companys menys la Davis que és amb qui té els diàlegs més espectaculars de la pel·lícula, això és apunt meu!!!
I podria seguir…
Si no l’heu vist encara… és de visió obligatòria.
El conegut plànolseqüènciaes possiblement un dels recursos mes espectaculars i elaborats als qual pot recórrer un director per ensenyar-nos una determinada acció a la pantalla. El requisit primordial per portar-lo a terme es no tallar mai el plànol i desplaçar la càmera a traves de l’escena i entre els personatges creant un autentic quadre en moviment. Aquest recurs implica la dificultat de que el director ha de quadrar a tots els actors i figurants per que vagin entrant i sortint del plànol en qüestió per on passa la càmera. El resultat sempre es espectacular.
A l’any 1948, el mestre Hitchcock va roda la pel-licula “La Soga” en un únicplànolseqüència per burlar-se de les critiques que deien que utilitzava massa plànols curts per crear tensió a les seves pel-licules. No obstant, a la pel-licula podem veure com la càmera s’acosta sovint a les esquenes dels protagonistes fins quedar la imatge en negre, moment el qual el director s’encarregava de canviar el rotllo de cinta, ja que a aquella època no hi havia cintes on capiguessin pel-licules senceres. Encara ser un “fals” únicplànolseqüència , “La Soga” es la primera pel-licula que es roda únicament utilitzant aquest recurs.
Em puc estar hores explicant en que consisteix aquest recurs, però lo millor que puc fer per ensenyar lo que es un bon plànolseqüència es posant una mostra. Amb tots vosaltres, el mestre Tarantino i la seva increible Kill Bill Vol.1.
(Puntuació: +2, 1 vots)
Loading ...
(Vota)
