I l’emoció enllaça, gairebé immediatament, amb el rostre de Giulietta Masina. Gelsomina. Segurament el rostre amb una major bellesa innocent de la història del cinema.

Contrasta amb la duresa de Zampanó, Anthony Quinn.

Fellini ens transporta a través d’una mena de road-movie tragicòmica que, com totes les tragicomèdies, és molt més tràgica que còmica. I és que les situacions poden ser còmiques, però les realitats, externes i internes, són tràgiques.

Tragèdia pura. Barroquisme pur. Exageració clàssica. Cinema italià majúscul.

De què va això? Doncs de recuperar les sessions dobles de cinema i, a més, amb les més mítiques obres del cinema dels anys 70 i 80. Durant aquesta temporada, al cinema Urgell de Barcelona ja s’hi han vist pel·lícules com Aliens, Desafio total, Encuentros en la tercera fase, Terminator, Indiana Jones, La Cosa, Robocop, Tiburón… I tot això, acompanyat d’anuncis de l’època i d’alguna que altra sorpresa. Em diuen, per exemple, que en la darrera sessió i va aparèixer per sorpresa el compositor de la mítica música de Mooooooovie record…

Atenció a la propera sessió: Clint Eastwood, amb Harry el sucio, i Robert de Niro, amb Taxi Driver.

I el dia 30 de juny… ET i Regreso al Futuro!

Jo hi aniré. I tu?

Si us agrada el cinema de gàngsters, “El enemigo de público” és una d’aquelles pel·lícules que heu de veure sí o sí. Tot i no ser l’obra fundacional del gènere –els experts tendeixen a considerar “La ley del hampa” (1927), de Josef von Sternberg, com a tal-, el cert és que el film de William Wellman mostra una maduresa sorprenent per a la seva época i conté molts dels elements que caracteritzaràn tot el cinema de gàngsters posterior. Títols com “Scarface, el terror del hampa” (1932), “Ángeles con caras sucias” (1938) o “Los violentos años veinte” (1939), entre d’altres, beuen d’ella en gran part.

Com és habitual, la cinta narra la trajectòria vital de Tom Power –interpretat magistralment per un dels rostres habituals del gènere: el gran James Cagney-; això és, els seus inicis com a lladregot al Chicago de principis de segle XX, el seu ràpid ascens en el món del crim gràcies al contraban d’alcohol durant la famosa Llei Seca i la seva caiguda final, executat per una banda rival. Entre mig, la tensa relació amb el seu germà –ferit a la I Guerra Mundial i el qual tracta, sense èxit, de dur-lo pel bon camí-, la peculiar relació –un tant infantil- amb la seva mare o el seu romanç amb Jean Harlow.

La interpretació de James Cagney bé mereix un apartat a part. Des de la seva breu aparició als títols de crèdit ja veiem que ens trobem davant d’un actor expcepcional, amb un carisma i un magnetisme especials. Tot i no ser un home especialment atractiu o fort –més aviat el contrari-, James Cagney es menja la pantalla i en més d’una ocasió aconsegueix donar por amb la seva convincent interpretació d’un gàngster neuròtic i maquiavèlic que no dubta en assassinar a sang freda –fins i tot a un cavall de carreres-. La seva característica forma d’abufetejar, el seu somriure irònic i pervers, així com la famosa escena en la qual esprem una aranja a la cara de la seva parella (Mae Clarke), entre d’altres, ja formen part indissoluble de la Història del cinema.

Ahir vaig decidir recórrer a Luis Buñuel. Reconec que, tot i ser un dels grans del cinema és, per a mi, relativament desconenut. Que jo recordi, de Buñuel fins ahir només havia vist “Abismos de pasión”, “El gran calavera” i “Tristana”. Ahir hi vaig hi vaig afegir la pel·lícula “Él” de 1953. I em va servir per a reafirmar-me en el que deia al principi: quan un és clàssic, és per alguna cosa. O per moltes coses. Entre d’altres, com afirmava abans, per tenir la capacitat de retroalimentar-se amb el que han aportat altres clàssics.

Veient “Él”, em va ser, per exemple, impossible dissociar Buñuel i Hitchcock. Em pregunto si sense “Rebecca” de Hitchcock, “Él” hagués tingut l’ambientació que té. I em pregunto si sense “Él” de Buñuel, “Vértigo” de Hitchcock hagués estat el que va ser. Les escenes que us enllaço a continuació, per exemple, tenen una relació evident. I no són escenes qualssevol. No. Són dues de les escenes centrals d’”Él” i de “Vértigo”. Que, alhora, són dues de les pel·lícules centrals de la cinematografia dels dos directors.

És evident, doncs, que per a ser un gran cineasta no n’hi ha prou amb tenir grans idees, amb fer grans aportacions, sinó que també es necessita la humilitat de reconèixer les aportacions fetes per altres i, alhora, l’habilitat i la capacitat de transformar-les sense empitjorar-les. I això Buñuel i Hitchcock ho van saber fer. Per això, Buñuel i Hitchcock són dos dels grans clàssics de la història del cinema.

Deu ni do la setmana que portem, s’estan trencant totes les estadístiques, abans dic que no n’hi dos sense tres i en cauen uns quants!.

En fi, ahir ens arribava la notícia de la mort de Tony Curtis i aquesta mort especialment per a mi ha estat de les més sentides. Admiro tot el què estigui relacionat amb el món del cinema, i una mort sempre sobte, ja sigui de directors, muntadors, especialistes o qualsevol altre persona de l’àmbit cinematogràfic però com a mitòmana reconeguda que sóc, la mort d’una actor o actriu sempre em colpeix molt més.

Tony Curtis era un dels grans, era un dels últims que queda d’aquell Hollywood clàssic que jo tan admiro i que m’ha fet passar tants bons moments, Tony Curtis havia compartit escenes amb tots aquells que a mi m’han fet estimar el cinema.

En Tony Curtis no era només una cara bonica, era un gran actor, dels clàssics, podia fer-te riure i al moment fer-te plorar, és una d’aquelles virtuts que només tenen els grans actors, que fan de l’actuació la cosa més senzilla del món. Etern galan, es va casar 6 vegades però el seu casament amb Janet Leigh (Psicosis, Sed de mal), va causar sensació en el seu moment, d’aquell matrimoni va néixer Jamie Lee Curtis, que sense tenir el talent dels seus pares ha heretat el gen de la comèdia.

Recordo una vegada estan a Londres que vaig anar als grans magatzems Harrods, allà hi havia una exposició de pintures d’ell, i recordo que em va impactar força.

Seria impossible parlar de tota la seva filmografia, amb més de 100 títols i treballant amb els més grans però si que m’agradaria comentar que va treballar en gairebé tots els gèneres i personalment destacaria aquestes: El gran Houdini, on va treballar en Leigh (treballarien junts en diverses ocasions), Espartaco i Los vikingos amb Kirk Douglas (un dels últims que encara queden vius), Winchester 73 amb James Stewart, Trapecio amb Gina Lollobrigida i Burt Lancaster, Boeing Boeing on feia tornar boja a Thelma Ritter, es va posar a la pell de El estrangulador de Boston, va treballar també amb Natalie Wood a La picara soltera i a la meravellosa La carrera del siglo on també compartia cartell amb el genial Jack Lemmon. Amb ell va protagonitzar una de les millors comèdies de tots els temps: Con faldas y a lo loco, on cada escena és perfecte!!!

No ho he pogut evitar us deixo el vídeo, (una mica llarg però és que us hauria posat la pel·lícula sencera!!!) d’entre d’altres escenes l’arribada de Marilyn a l’estació… inoblidable!

Les dues pel·lícules que passaven aquell dia (segurament un dissabte) eren “El golpe” i “Sopa de ganso”. Així que us podeu imaginar que la meva mitificació cinematogràfica s’inicia amb personatges com Paul Newman i els germans Marx, amb Groucho Marx al capdavant.

Precisament ahir va fer 33 anys de la mort de Groucho. Aquest geni de la comèdia. Inimitable i insubstituïble. Us deixo, per a què en gaudiu, un fragment de “Sopa de ganso”.

En la darrera edició del Cine Fòrum a Mollet d’aquest any varem passar el musical Hair de Milos Forman… he de confessar que jo no l’havia vist però coneixia perfectament la banda sonora per què a part de ser excel·lent, la meva amiga Amparo m’havia deixat el cd i a qui li dedico aquest comentari.

Anava amb una mica de mandra perquè em pensava que em trobaria amb un musical una mica “caspós” vull, dir passat de moda, però res més lluny de tot això. Hair és un musical molt vigent malgrat ser de l’any 1979.

Hair va néixer als escenaris de Broadway i ens explica la història de Claude un noi d’Oklahoma que arriba a Nova York per allistar-se a l’exercit i marxar a lluitar al Vietnam i de Berger (magníficament interpretat per un jove Treat Williams) que és el cap d’una colla de hippies, que Claude es troba en mig del Central Park, reivindicant l’amor lliure i la pau en contra de la guerra. El cabell llarg és el símbol de rebutj contra la societat.

Claude passa un temps amb el grup i coneixerà a Sheila (una altra jove Beverly d’Angelo), una noia de família molt rica que contraposa al grup de “marginats” hippies però amb els quals també s’unirà.

Amb un final tremendament impactant, les quasi bé 2 hores de metratge passant de manera fluida, sobre tot per què el total de 23 cançons, a quina millor, et fan passar tot el metratge cantant i ballant. Forman, dissenya un estructura de guió àgil i sense temps d’avorrir-te, amb unes coreografies magistrals i uns números musicals que realment et queden a la retina durant molts dies.

No sabria quina de les cançons destacar, n’hi ha tantes!!! potser les més conegudes com Aquarius, Manchester, Let’s the sunshine, brutal!!!!! per mi un dels més visuals i més espectaculars de números és el que us deixo a sota I got life, on Treat Williams balla per sobre de la taula perfectament parada de la casa rica i a on tots els seus col·legues s’afanyen a anar treien els plats…. impressionant!!!

Si no l’heu vista!!! mal fet, com jo!! són deures d’estiu! No us la perdeu per què us ho passareu francament molt bé!

El divendres varem fer la darrera sessió del Cine Fòrum a Mollet. Hem acabat la segona temporada i cada vegada va venint més gent. Sembla que es va consolidant, cosa que m’alegra molt!

La pel·lícula va ser El rio de Jean Renoir, jo no l’havia vist però m’havien dit que era una pel·lícula extremadament bonica. No recordo qui m’ho va dir però no és va equivocar, fins i tot puc dir que es va quedar curt.

D’una bellesa extraordinària El rio parla del final de la infantesa i el trànsit cap a la maduresa, del primer amor, de temes quotidians, de la mort , de la bellesa dels paisatges, de la diferència de cultures…en definitiva de la vida i tota la pel·lícula passa com el riu, flueix amb una delicadesa meravellosa.

D’implacable direcció , Renoir (fill del magistral pintor francès) roda a la Índia , en escenaris naturals una història amb actors majoritàriament no professionals, d’una forma gairebé documental. El què podria ser una història mediocre i fins i tot avorrida la converteix en una història nostàlgica i evocadora, com si fos un conte. El seu llenguatge cinematogràfic , el seu muntatge, amb la càmera gaire bé estàtica , es mou molt poquet, contribueixen a fer que la pel·lícula passi a poc a poc, com el riu, d’una manera calmada però amb una intensitat impressionant (recolzada per una música magistral i uns colors que et fan venir unes ganes terribles de veure aquells paisatges).

La història està narrada en primera persona per Harriet (Patricia Walters, la seva primera i única pel·lícula), una adolescent en el moment de conèixer el seu primer amor en la persona d’un soldat americà que arriba a la casa del seu veí però amb la tendresa de viure encara part de la seva infantesa, meravellosa l’escena que viu amb l’estel i el capità…

Com a curiositat, explicar que un florista reconegut de Los Angeles Kenneth McEldowney, que tenia també agències immobiliaires va queixar-se a la seva dona llavors publicista de la Metro de la ínfima qualitat dels títols d’aquella època. La seva dona li va respondre: “si creus que ho saps fer millor, fes-ho tu mateix”. Va deixar els negocis del 1947 al 1951 per treballar en el projecte de El río. Va ser-ne el productor, la pel·lícula va estar 34 setmanes en cartell i va ser votada com una de les 10 millors pel·lícules de l’any. Li va respondre a la seva dona: “Ho he fet, t’he demostrat que tenia raó”. Ja no va produir cap altra més pel·lícula.

INDISPENSABLE