Fa molt de temps Jean-Pierre Jeunet era un director
molt més inquiet que la majoria dels seus companys francesos.
Apuntava a una manera diferent, creant un univers i
estètica pròpia amb un llenguatge visual únic.
Amb Marc Caro va dirigir les brillants “Delicatessen” i
“La Ciudad de los Niños perdidos” i, tot i que Caro
va acompanyar a Jeunet en la seva aventura (i decepcionant)
aventura americana amb una nova entrega de “Alien” com
a director del departament d’art, la filmografía
del francès ha deixat de ser arriscada i inquietant.
Possiblement “Amelie”, que continúa sent una cinta
sobrevalorada però efectiva i tècnicament notable, li va donar
la esperança necessària per seguir dirigint.
Però la realitat és que desde “La Ciudad de los Niños Perdidos”
no ha rodat cap pel·lícula que estigui a la mateixa alçada.
Per tota la seva força visual, el disseny de decorats i vestuari,
la fantàstica i inquietant partitura del gran Angelo Badalamenti,
la història d’un home que roba els somnis als nens i que envelleix
perque no pot somiar, no ha tingut l’éxit que mereix.
Tots aquests detalls condensats en els brillants primers minuts de pel·lícula,
que aprofitant la nostra temàtica nadalenca podeu gaudir a continuació.

Todd Haynes, director d’aquella meravella glam que és “Velvet Goldmine” va posar-se darrera del difícil projecte d’“I’m Not There”, film homenatge a Bob Dylan on guiats per Richard Gere, assistim a una escena on sentim el cantant de la excel.lent banda My Morning Jacket amb Calexico creant una escena hipnòtica, trista i elegant.

La música ajuda a guarnir una producció cómica. No us perdeu els moments musicals de l’espanyola Una Hora más en Canarias o el ball imposible de Napoleon Dynamite però posats a recordar com oblidar Bitelchus, quan Tim Burton encara apuntava maneres i encara feia bones pel.lícules.

Sorprenent és la aportació de KungFusion, delirant cinta xinesa que tot i ratllar l’excès de còmic, és innegable el seu brutal poder visual. Aquí, uns lluitadors demostren que a vegades la música pot ser massa perillosa.

O el nen Freddie Highmore, que demostra un cop més ser capaç d’emocionar-nos amb tan sols una guitarra, desprès de compartir escenes amb Johnny Deep a “Descubriendo Nunca Jamás” i “Charlie y la Fábrica de Chocolate”, a “August Rush”

No podem oblidar-nos d’ una de les millor cintes dels últims quinze anys i que passats ni més ni menys dotze anys és capaç d’envellir dignament.
Magnolia de Paul Thomas Anderson i els seus personatges cantant la preciosa cançó d’Aimee Mann Wise Up.

Quina és la vostra escena musical d’un no musical favorita?

I l’emoció enllaça, gairebé immediatament, amb el rostre de Giulietta Masina. Gelsomina. Segurament el rostre amb una major bellesa innocent de la història del cinema.

Contrasta amb la duresa de Zampanó, Anthony Quinn.

Fellini ens transporta a través d’una mena de road-movie tragicòmica que, com totes les tragicomèdies, és molt més tràgica que còmica. I és que les situacions poden ser còmiques, però les realitats, externes i internes, són tràgiques.

Tragèdia pura. Barroquisme pur. Exageració clàssica. Cinema italià majúscul.

De què va això? Doncs de recuperar les sessions dobles de cinema i, a més, amb les més mítiques obres del cinema dels anys 70 i 80. Durant aquesta temporada, al cinema Urgell de Barcelona ja s’hi han vist pel·lícules com Aliens, Desafio total, Encuentros en la tercera fase, Terminator, Indiana Jones, La Cosa, Robocop, Tiburón… I tot això, acompanyat d’anuncis de l’època i d’alguna que altra sorpresa. Em diuen, per exemple, que en la darrera sessió i va aparèixer per sorpresa el compositor de la mítica música de Mooooooovie record…

Atenció a la propera sessió: Clint Eastwood, amb Harry el sucio, i Robert de Niro, amb Taxi Driver.

I el dia 30 de juny… ET i Regreso al Futuro!

Jo hi aniré. I tu?

Si us agrada el cinema de gàngsters, “El enemigo de público” és una d’aquelles pel·lícules que heu de veure sí o sí. Tot i no ser l’obra fundacional del gènere –els experts tendeixen a considerar “La ley del hampa” (1927), de Josef von Sternberg, com a tal-, el cert és que el film de William Wellman mostra una maduresa sorprenent per a la seva época i conté molts dels elements que caracteritzaràn tot el cinema de gàngsters posterior. Títols com “Scarface, el terror del hampa” (1932), “Ángeles con caras sucias” (1938) o “Los violentos años veinte” (1939), entre d’altres, beuen d’ella en gran part.

Com és habitual, la cinta narra la trajectòria vital de Tom Power –interpretat magistralment per un dels rostres habituals del gènere: el gran James Cagney-; això és, els seus inicis com a lladregot al Chicago de principis de segle XX, el seu ràpid ascens en el món del crim gràcies al contraban d’alcohol durant la famosa Llei Seca i la seva caiguda final, executat per una banda rival. Entre mig, la tensa relació amb el seu germà –ferit a la I Guerra Mundial i el qual tracta, sense èxit, de dur-lo pel bon camí-, la peculiar relació –un tant infantil- amb la seva mare o el seu romanç amb Jean Harlow.

La interpretació de James Cagney bé mereix un apartat a part. Des de la seva breu aparició als títols de crèdit ja veiem que ens trobem davant d’un actor expcepcional, amb un carisma i un magnetisme especials. Tot i no ser un home especialment atractiu o fort –més aviat el contrari-, James Cagney es menja la pantalla i en més d’una ocasió aconsegueix donar por amb la seva convincent interpretació d’un gàngster neuròtic i maquiavèlic que no dubta en assassinar a sang freda –fins i tot a un cavall de carreres-. La seva característica forma d’abufetejar, el seu somriure irònic i pervers, així com la famosa escena en la qual esprem una aranja a la cara de la seva parella (Mae Clarke), entre d’altres, ja formen part indissoluble de la Història del cinema.

Aprofitant un dels últims posts del Roger en el qual parlava del director Sam Peckinpah, el seu film “Perros de paja” (1971) i la violència al cinema dels anys 70, em sembla oportú recordar la que és, al meu parer, l’escena que va obrir camí a una nova manera de representar la violència, si més no als Estats Units.

Es tracta del tràgic final d’una de les parelles d’atracadors més famosa de la Història: Bonnie & Clyde (interpretats magistralment al film homònim d’Arthur Penn per Warren Beaty i Faye Dunaway, respectivament).

I és que mai abans en el cinema nord-americà s’havia representat un tiroteig d’una forma tant realista –el polèmic codi Hays de censura, vigent des de l’any 1934, no ho permitia-, fent especial èmfasi en l’impacte de les bales sobre els cossos i recreant-se en el temps amb l’ús de la càmera lenta.

La desaparició aquell mateix any –el 1967- del citat codi en favor del nou sistema de Classificació per edats de la MPAA, més aperturista, va permetre a Arthur Penn i a molts altres directors rodar escenes tant impactants com la que segueix a continuació.

Els homenatges i les paròdies han estat una constant al llarg de la història del cinema i, de fet, ho segueixent sent. Si hi ha alguna escena que hagi donat peu a nombrosos homenatges i paròdies, aquesta és sens dubte la de la massacre de les escales d’Odessa del clàssic del cinema mut “El acorazado Potemkin” (1925), un film de caire revolucinari firmat pel genial cineasta soviètic Sergéi Eisenstein. Intercalada entre la resta d’imatges caòtiques, apareix el famós carret amb el nadó dins precipitant-se escales avall.

Seixanta dos anys més tard i situant-la en un altre context –una estació de trens del Chicago de la Llei Seca-, Brian de Palma homenatjava la famosa escena en el seu film “Los intocables de Elliot Ness” (1987). Com en l’obra original, la planificació tècnica i l’ús del muntatge són aquí igualment espectaculars, arrivant a unes cotes de tensió i suspens no aptes per a cardíacs.

Per últim, l’escena paròdica corre a càrrec d’una saga cinematogràfica molt donada a aquest tipus de revisitacions còmiques: la tercera part de “The Naked Gun”, això és, “Agárralo como puedas 33 1/3. El insulto final” (1993). En la seqüència inicial de la pel·lícula, el desastrós tinent Frank Drebin de la policía de Los Àngeles (el gran Leslie Nielsen) i els seus homes han de fer front a tot un seguit de contratemps inesperats i hilarants. S’ha de reconèixer que, tot plegat, té la seva gràcia.

Ara que tot just es compleix una setmana de l’estrena de “Valor de ley”, el nou film dels germans Coen, m’ha vingut al cap un altre d’aquells moments musicals que de tant en quant val la pena revisionar. Es tracta de l’inolvidable escena d’ “El gran Lebowski” (1998) en la qual l’excèntric Jesús Quintana (John Turturro), sota l’atenta mirada dels seus oponents del campeonat de bitlles Jeff Bridges, John Goodman i Steve Buscemi, fa gala d’un particular ritual a l’hora de llençar la bola i de celebrar-hi els punts. Tot plegat, al ritme de la versió d’Hotel California dels Gipsy Kings.

Vull dedicar el meu primer post del mes de febrer a un altre moment musical d’aquells que val la pena tornar a veure. Es tracta de la famosa escena de “Boogie nights” (1997) en que Mark Wahlberg i John C. Reilly es marquen una coreografia sobre la pista de ball que no té res a envejar a les del rei de la discoteca Tony Manero (John Travolta) de “Saturday night fever” (1977). El film de Paul Thomas Anderson –autor de “Magnolia” (1999) o “Pozos de ambición” (2007), entre d’altres-, és un magnífic exemple del que s’ha vingut a anomenar cinema dins del cinema i, en aquest cas en particular, dels inicis del cinema pornogràfic als Estats Units allà per la dècada dels 70. De la ma de l’actor Dirk Diggler (Mark Wahlberg), el director ens capbussa de ple dins de la industria, mostrant-nos les seves interioritats i la seva evolució al llarg dels anys o els excessos i l’estil de vida frenètic dels seus integrants.

El tema és “Machine gun”, de The Commodores.