Altres estrenes destacades:

1. Contagio. Film dirigit per Steven Soderberg i protagonitzat per Matt Damon, Kate Winslet, Gwyneth Paltrow, Jude Law i Marion Cotillard. Retrata d’una forma realista els moments posteriors a un contagi massiu d’un temible virus a través de diverses línies argumentals que presenta.

2. Sin salida. Thriller dirigit per Joh  Singleton que té com a atractiu adolescent veure l’home llop Taylor Lautner en un paper protagonista. Acompanyat per actors de renom com Sigourney Weaver, Alfred Molina, Maria Bello i Jason Isaacs, Lautner interpreta un noi normal i corrent que, de cop i volta, es troba immers en una conspiració que inclou el govern, assassins a sou i uns pares que no són qui se suposa que són.

3. Another Year. Drama familiar de Mike Leigh nominada a la Palma d’Or al festival de Cannes, que dissecciona el complex món al voltant del matrimoni format per la terapeuta Gerri (Ruth Sheen) i el geòleg Tom (Jim Broadbent), i la relació que mantenen amb el seu fill Joe (Oliver Maltman).

4. Las acacias. Pel·lícula argentina dirigida per Pablo Giordelli sobre el viatge entre Paraguay i Buenos Aires d’un camioner que transporta per encàrrec una dona i una nena. Protanoitzada per Germán de Silva, Hebe Duarte i Nayra Calle Mamani, ha estat premiada al Festival de Sant Sebastià i a Cannes.

5. El sueño de Iván. De nacionalitat espanyola, El sueño de Iván narra la historia d’un nen que és seleccionat per jugar contra una selecció d’estrelles mundial de futbol. L’amor i l’aventura es creueran en el camí. Dirigida per Roberto Santiago, compta amb cares conegudes pel gran públic com Antonio Resines, Fernando Tejero i Ernesto Alterio.

6. One Day. Comèdia romàntica interpretada per Anne Hathaway i dirigida per Lone Scherfig, basada en la relació que mantenen una noia de classe treballadora i un noi ric que es coneixen el dia de la seva graduació.

7. Bertsolari. Documental d’Asier Altuna sobre l’evolució i supervivència de la tradició oral del bertsolari, un joglar que canta i improvisa versos en euskera.

Sembla ser que el biopic musical està de moda al Regne Unit. Després de l’excel·ent “Control” d’Anton Corbijn –retrat del mític líder de la banda de culte Joy Division-, ara arriba el torn de “Nowhere boy”, una més que interessant biografia de la complicada adolescencia d’un altre gran de la música –John Lennon- i una magnífica carta de presentació al púbic de la seva realizadora Sam Taylor-Wood.

Prenent com a referencia les memòries de la germastra de l’ex Beatle, Julia Baird, el guionista Matt Greengalgh –autor també del guió de “Control”- firma una història que recorre una època a priori poc coneguda del artista, perè que sense cap mena de dubte el va marcar profundament fins al punt de configurar diversos trets de la seva personalitat posterior i inspirar les lletres d’alguns dels seus temes. Així, el jove Lennon (Aaron Johnson) és un estudiant de caràcter inquiet i rebel que ha de debatre’s, confusa i dolorosament, entre dos dones: la seva tia Mimi (Kristin Scott Thomas), la dona severa i estricta amb la que s’ha criat, i la seva mare biològica, la vital Julia (Anne-Marie Duff), de la qual el van separat als cinc anys i que l’introdueix en el vibrant món del rock & roll. Mentre tracta d’esbrinar més sobre els vells secrets familiars que el turmenten, Lennon es refugia en la música, creant amb el seu amic Paul McCartney (Thomas Sangster) i d’altres companys d’escola el germen del que serà, amb el temps, el grup de pop més famós de la Història: The Beatles.

D’altra banda, el film gaudeix d’una bona factura tècnica, posseeix ritme i, sobretot, una excel·lent ambientació del Liverpool de finals dels anys 50 –amb rockers i mods perfectament caracteritzats campant a plaer pels seus carrers-, així com una banda sonora d’autèntic luxe, plena d’èxits de l’època. Així mateix, les interpretacions poden considerar-se l’altre plat fort de la pel·lícula, lluint el trio protagonista i els secundaris a un gran nivell.

Per últim, no fa falta dir que “Nowhere boy” és poc menys que un film d’obligada visió per a mitòmans, fanàtics de Lennon o de la banda de Liverpool, encara que no per això el deixaràn de gaudir els qui vulguin apropar-se per primer cop a la figura d’un dels majors genis del segle XX. Recomendable.

Als seus 76 anys, l’incombustible Woody Allen no afluixa el ritme i segueix decidit a regalar-nos als espectadors al menys una pel·lícula a l’any. El qual, a jutjar per la qualitat del seu últim treball –“Medianoche en París”-, és una molt bona notícia.

En aquesta ocasió, el genial director novaiorquès torna a la càrrega amb una comèdia romàntica divertida i intel·ligent –quelcom que no abunda precisament avui dia-, interpretada por un elenc d’actors magnífics en estat de gràcia –entre els quals destaca Owen Wilson, Marion Cotillard i un sorprenent i hilarant Adrien Brody-, en la que no falten els habituals diàlegs irònics marca de la casa i ambientada en un escenari incomparable: París, la ciutat de la llum. Ciutat en la que, citant paraules del propi Allen, el cineasta voldria viure de no fer-ho a Nova York.

Giles (Owen Wilson), un desencantat guionista de Hollywood que desitja escriure una gran novela, viatja a París amb la seva promesa Inez (Rachel McAdams) i els conservadors pares d’aquesta (Kurt Fuller y Mimi Kennedy). Una nit, mentre vaga borratxo de camí a l’hotel, Giles cau sota un influx màgic i és transportat al París bohemi dels anys 20, on acabarà fent-se amb diversos dels artistas més importants de l’època: des de Francis Scott Fitzgerald a Ernest Hemingway, Pablo Picasso, Salvador Dalí o Luís Buñuel. Així mateix, coneixerà a l’Adriana (Marion Cotillard), una atractiva aspirant a dissenyadora de moda que, come ell, creu  que qualsevol temps passat fou millor. Aquests viatges temporals faran replantejar-se a Giles la seva vida, al temps que s’anirà distanciant cada vegada més d’Inez.

En definitiva, “Medianoche en París”, és el particular homenatge de Woody Allen a París i una comèdia totalment recomendable, mágica i deliciosa.

La taquillera de la setmana:

Águila Roja, la película, de José Ramón Ayerra

L’èxit de la sèrie televisiva garanteix, segurament, que es trobem davant d’un èxit de taquilla de les properes setmanes. Està per veure, però, que hi hagi un paral·lelisme entre l’èxit de la sèrie i el de la pel·lícula. Com en la sèrie, l’acció se situa en el segle XVII i en un enfrontament entre els regnesde Portugal i Espanya, i en el qual també hi suqen pa França, Anglaterra i el Vaticà.

La recomanació de la setmana:

No mires atrás, d’Andrea Molaioli.

Des d’Itàlia ens arriba un thriller amb clars tocs nòrdics. I és que es tracta d’una adaptació d’una novel·la de l’escriptora noruega Karin Fossum. A més d’un la pel·lícula li podrà recordar la mítica sèrie Twin Peaks de David Lynch: un cos d’una noia apareix en el llac d’un petit poble de muntanya on qualsevol pot ser el culpable. Un comissari serà l’encarregat de resoldre el crim.

Altres estrenes de la setmana:

Country strong, de Shana Feste.

Shana Feste dirigeix aquest film que ella mateixa ha escrit. Gwyneth Paltrow n’és la protagonista. Podriem qualificar-la de drama musical. Amors, desamors, gires musicals que tenen lloc en l’Amèrica profunda contemporània.

Scream 4, de Wes Craven

Quan una fòrmula funciona, no la canviïs. Això deu pensar Wes Craven, que ens porta la quarta pel·lícula de Scream. Segurament no ens aportarà res de nou. Però segurament farà les delícies dels amants del gènere del terror d’adolescents (i no tant adolescents).

La taquillera de la setmana:

La Caputxeta Vermella, de Catherine Hardwicke

La directora de pel·lícules com Crepúsculo, ens porta una versió moderna del clàssic conte de la Caputxeta Vermella. El repartiment encapçalat per Gary Oldman i Amanda Seyfried, l’èxit de la citada Crepúsculo, la curiositat que suposa veure una Caputxeta cinematogràfica i les vacances de setmana santa que tenim per davant, garanteixen que aquests sigui, segurament, una de les pel·lícules taquilleres de l’any. Prepareu les crispetes.

La recomanació de la setmana:

Carlos, d’Olivier Assayas

Envoltada de bones crítiques arriba el darrer treball del dorector francès Olivier Assayas. Es tracta d’un retrat cinematogràfic d’un dels terroristes més buscats i enigmàtics de la segona meitat del segle XX. Com sol ser habitual, aquest tipus de pel·lícules són, també, un retrat del món i de les misèries socials, polítiques i econòmiques d’aquella època. Una pel·lícula imprescindible.

Altres estrenes:

Código fuente, de Duncan Jones

Un thriller de ciència ficció que ben bé podria competir en taquilla i crispetes amb la Caputxeta Vermella que també s’estrena avui. Per a amants de les històries impossibles i trepidants de principi a fi.

Cartas a Dios, d’Eric-Emmanuel Schmit

El títol original de la pel·lícula és “Oscar et la dame rose”. Aquí la tradueixen a la seva manera i la converteixen en unes cartes a Déu. Després de fer-nos somriure amb Odette, Eric-Emmanuel Schmit ens porta ara cap a una història dramàtica però tenyida, alhora, d’esperança i fantasia. És possible que els amants de les polseres vermelles gaudeixin d’aquest film.

Una dulce mentira, de Pierre Salvadori. Llegiu-ne aquí la ressenya de Cinèrgia.

Rio, de Carlos Saldanha

Per començar, una d’animació dirigida als petits i les petites de la casa però que, com sol passar, segur que també divertirà a uns quants dels mes grans. Carlos Saldanha, el director, ja és per si sol una garantia. I és que es tracta del director de meravelles com la saga d’Ice Age o Robots. Rio està destinada a ser una de les pel·lícules taquilleres de les properes setmanes. Vegeu-ne aquí el tràiler.

La legión del águila, de Kevin MacDonald

De tant en tant apareixen modes. Si el cinema de romans havia desaparegut de les grans pantalles durant dècades, en els darrers anys, sembla que s’ha tornat a posar de moda. Segurament a partir de Gladiator que, si bé cinematogràficament no era gran cosa, sí que va suposar un gran èxit per a la indústria del cinema. Ara arriba una pel·lícula més, La legión del Águila, de la mà de Kevin MacDonald (conegut sobretot per la seva pel·lícula El darrer rei d’Escòcia). Un film que no passarà a la història però que pot entretenir als amants del cinema d’acció. Aquí, el tràiler.

Happythankyoumoreplease, de Josh Radnor

Ens arriba dels Estats Units una comèdia lleugera, però d’aquelles que podriem qualificar d’intel·ligent. I amb l’aval dels reconeixements de festivals de prestigi com el de Sundance o Sant Sebastià. Una mirada, còmica, no absent de crítica, però optimista i vitalista de la joventut nord-americana que intenta fer-se lloc en una societat hostil. Happythankyoumoreplease és l’òpera prima de Radnor, fins ara conegut pel seu paper d’actor en la sèrie How I met your mother.

Crebinsky, d’Enrique Otero

És Kusturica en zones rurals sèrbies? És comèdia francesa? No. És Enrique Otero en terres gallegues, i amb humor gallec. Però Crebinsky bé podria haver estat rodada i pensada pel director serbi o per alguns dels mestres de la comèdia francesa. Només cal veure el tràiler per adonar-se’n. Una road movie rural, amb una vaca, dos germans i alguns conflictes bèl·lics com a protagonistes. Al festival de Màlaga ha estat premiada en la categoria de guió. Una aposta diferent, arriscada, fresca i que farà riure a qui la vagi a veure.

Altres estrenes:

Al final de l’escapada, d’Albert Solé.

Morente, d’Emilio Ruiz Barrachina.

Sin límites, de Neil Burger.

La mujer con la nariz rota, de Srdjan Koljevic.

En un món millor de Susanne Bier

Premiada com a millor pel·lícula de parla no anglesa en la darrera edició dels premis Òscar. La seva directora, Susanne Bier, ha format part dels cineastes influenciats pel moviment Dogma 95 que encapçalava Lars von Trier. Malgrat que ha desenvolupat gairebé tota la seva carrera a Dinamarca, també va fer el salt a Hollywood amb la pel·lícula Things we lost in the fire. A “En un món millor” Bier contraposa la situació que es viu en un camp de refugiats de l’Àfrica amb el que es viu en l’aparentment idílica societat nòrdica. Drama de profunda crítica social, que ha estat molt ben revuda per la crítica cinematogràfica.

La vida de los peces, de Matías Bize

Aquest film va guanyar el premi Goya 2011 a la millor pel·lícula hispanoamericana. És la segona pel·lícula del director xilè Matías Bize. Es tracta d’un film dels que podriem qualificar d’intimista, que aprofundeix més en les relacions humanes que no pas en les pretensions cinematogràfiques i que aconseguirà, de ben segur, que bona part dels espectadors s’hi sentin identificats. I és que toca els temes que afecten a la majoria dels éssers mortals: pors, amors, relacions humanes, quotidianitats.

¿Para qué sirve un oso? de Tom Fernández.

Estem davant d’una comèdia amb rerefons ecologista que, si bé no ha estat rebuda precisament amb entusiasme per la crítica, sí que pot convertir-se en una de les pel·lícules taquilleres de l’any. La popularitat dels protagonistes, Javier Cámara, Gonzalo de Castro i Emma Suárez, així ho asseguren. Més enllà, guió previsible, imatges boniques de l’Antàrtida i d’Astúries, i bones intencions.

Invasión a la tierra, de Jonathan Liebesman.

La dosi palomitera de la setmana l’aporta Liebesman i el seu film Invasión a la tierra. El director de La matança de Texas: l’origen, ens presenta ara una història de ciència ficció. Atacs alienígenes al planeta Terra, i la ciutat de Los Ángeles com a últim flanc de resistència humana. Tan poc original com les mateixes crispetes.

Guest, de José Luis Guerín.

Començo amb aquesta, per donar-li una mica de joc al gènere del cinema documental. Un gènere menystingut que mereix ser més reconegut. En aquest documental Guerín ens fa una reflexió sobre el cinema i el seu món. Recomanable de veure perquè sempre és bo guardar-se moments per a reflexionar sobre el que ens ofereix la gran pantalla.

L’últim estiu, de Jacques Rivette.

Rivette és història viva del cinema. Tot just acaba de complir els 83. Només per haver format part d’una de les generacions més extraordinàries del cinema francès, val la pena anar-lo a veure. En aquest cas ens presenta una història tenyida de comèdia i de drama.

Sucker punch de Zack Snyder.

El mainstream de la setmana ens arriba amb Sucker Punch, del director de grans produccions com “300″ o “Watchmen”. En aquest cas es tracta d’un film d’acció i fantasia co-escrit pel propi director juntament amb Steve Shibuya.

Howl de Rob Epstein i Jeffrey Friedman.

I del mainstream a la dosi de film experimental. A través de combinar imatges d’esdeveniments històrics amb diverses tècniques cinematogràfiques, els dierctors ens expliquen la vida del poeta nord-americà Allen Ginsberg.

Bienvenidos al sur, de Luca Miniero

Comencem amb una comèdia italiana. Una oportunitat de passar una bona estona amb una comèdia típica transalpina, amb guió de Massimo Gaudioso, guionista d’un dels grans èxits del cinema italià dels darrers anys: Gomorra.

Destino oculto, de George Nolfi

Pels amants del cinema palomitero (és a dir, cinema en el qual està permès que el so de les crispetes sigui igual o superior al de la pròpia pel·lícula) arriba Matt Damon amb un thriller de ciència ficció. El director és George Nolfi, que fins ara era conegut per la seva faceta de guionista. És el guionista, per exemple, d’Ocean’s Twelve.

El estudiante, de Roberto Girault

Drama mexicà el que ens presenta Girault, en el seu debut com a director i guionista, centrat en la història d’un home que, als seus 70 anys, decideix començar a estudiar una carrera universitària. Xocs generacionals, relacions personals, i altres drames quotidians es barregen en aquesta suggerent pel·lícula.

En tiempo de brujas, de Dominic Sena

Pel·lícula d’aventures interpretada per Nicolas Cage, amb un to que és barreja de fantasia i apocalipsi. El director, Dominic Sena, fins ara era més conegut per la seva faceta de director de videoclips. Janet Jackson o Sting, per exemple, han confiat alguns dels seus videoclips a Sena. Aquesta procedència deixa petjada en els seus films.

Ispansi (Espanyols) de Carlos Iglesias

Film espanyol centrat en la Guerra Civil i en els 3.000 nens i nenes que la República va enviar a la Unió Soviètica per a protegir-los dels bombardejos de l’exèrcit de Franco. El director és Carlos Iglesias, més conegut per la seva faceta d’actor de cinema i televisió, però que ja havia dirigit prèviament la pel·lícula Un franco, 14 pesetas. Ell mateix és un dels actors del film.

Lola, de Brillante Mendoza

La pel·lícula d’autor de la setmana. Procedent de les Filipines, Brillante Mendoza ens presenta el seu novè film des de l’any 2005, amb l’aval d’haver guanyat el premi de millor director del Festival de Cannes de 2009. Un drama realista, amb la pobresa i les relacions humanes com a protagonistes principals.

Rango, de Gore Verbinski

Una de les que està cridada a ser un èxit taquiller. Com sol passar amb totes les pel·lícules d’animació que s’estrenen. Johnny Deep o Alfred Molina, posen veu a alguns dels personatges d’aquesta pel·lícula d’animació que reuneix el que és imprescindible en un film d’aquest tipus: aventura i comèdia.

Ha arribat el dijous. Ha arribat el dia de parlar d’algunes de les estrenes cinematogràfiques que tindrem a partir de demà a les nostres sales.

Valor de llei, d’Ethan i Joel Coen

Els amants del western estem de sort. Es presenta una de les pel·lícules més esperades de l’any: Valor de llei, de la parella de germans més famosa del cinema actual. Esperem que aquest cop el film dels Coen estigui a l’alçada del que se’ls pressuposa (no com les darreres pel·lícules que han presentat). En tot cas, sembla que aquest cop ens trobem davant d’un gran fil. Valor de llei és una pel·lícula que retrata l’oest més crepuscular, més tenebrós, cosa que lliga, i molt, amb l’estil Coen. Un Jeff Bridges en estat de gràcia, acompanyat de Matt Damon, Hailee Steinfeld i Josh Brolin, donen més cos, encara, al film.

Winter’s bone, de Debra Granik

Pel·lícula dura, obscura, que reflecteix de manera directa i crua (i necessària) la part més negra, i potser més real, del somni americà. Situada en una zona muntanyosa i desolada dels Estats Units, ens narra l’existència d’una jove que viu en un món de misèria moral i econòmica, sense cap calidesa humana, sense referents, i que veu en l’exèrcit l’única forma de sortir del lligam social en el qual es troba. Una pel·lícula que pot ser de les imprescindibles de 2011.

I’m still here, de Casey Affleck

Estrany exercici cinematogràfic el que presenta Casey Affleck. Espècie de documental barrejat amb ficció que ens mostra la vida estranya d’un personatge no menys estrany: Joaquin Phoenix. El rerefons, però, és el sistema d’explotació que es viu en una indústria-espectacle com és el que envolta el Hollywood actual.

Dispongo de barcos, de Juan Cavestany

Càmera en mà. Format digital. Fet a mà. Amb pocs recursos i bones intencions. Personatges descol·locats. Espais desconcertants. Exercici cinematogràfic engrescador que, d’entrada, sembla agafar aspectes de la cinematografia de directors de culte com Jim Jarmusch o David Lynch.

La nit que va morir l’Elvis, d’Oriol Ferrer

La Passió d’Esparreguera o, millor dit, els seus assajos són el rerefons de l’òpera prima d’Oriol Ferrer. I, encara que d’entrada no pugui semblar-ho, ens trobem davant d’una espècie de thriller ja que la desaparició del Crist de la Passió o l’aparició d’un grup neocon, són part dels ingredients que fan arrencar el film. Malgrat les lògiques irregularitats d’una òpera prima i d’una interpretació per part d’actors i actrius amateurs, valdrà la pena dedicar un temps a aquest film.