Abans de dir que “The Artist” és un homenatge al cinema m’agradaria veure “Hugo” de Martin Scorsese, del que curiosament diuen el mateix però que evidentment amb dues respostes diferents. No diré que engegar un projecte com “The Artist” és avui en dia tan arriscat com suicida, perque de fet no és tan sols fer-la amb cara i ulls sino que, a més a més, el públic respongui i s’oblidi de les pallassades que omplen les sales de cinema i del maleït 3D. Però “The Artist” és una pel·lícula preciosa, les coses com siguin, i aquestes coses no moren mai, però caldria afegir que tampoc estem davant la obra mestra de la década, que de seguida, mitifiquem. Jo el primer.

El risc d’una pel·lícula muda és mantenir un ritme alt i constant, que obligui a l’espectador a tenir els ulls com plats a la pantalla.
Jean Dujardin, porta sense cap problema el ritme a les esquenes com a actor que va de més a menys i està estelar! enorme!, magnífic! en la seva empresa, mereixedor de tots els aplaudiments que rep a l’inici de la pel·lícula.
Recolzat brillantment per Berénice Bejo (que sembla haver nascut en blanc i negre), que aporta la expressivitat que requeria el personatge i li dona a més un carisma especial, “The Artist” és una bonica història d’amor.
Amor al cinema, al blanc i negre, a la música, al ball, al somriure i a la llàgrima.
Potser és que estem acostumats a no valorar la simplicitat, la puresa, les sensacions i emocions que rebem del cinema, potser a base de violència, cors trencats, drames complexes i sang i fetge ens han fet la pell més dura i ens costa valorar “The Artist” com es mereix.
Sí, potser s’endú tots els premis de l’any, però em queda encara la sensació que esperava molt més.
Us ho podeu creure? Què més es pot esperar si està bé com està! Millor callar i mirar:

Amb els Oscar d’aquest any ben prop, em vull aturar un moment per  a recomanar la que, per a mi, va ser una de les grans oblidades dels premis de la Academia. En una filmografia com la dels Coen, plena de personatges fraccionaris, excèntrics, de guions peculiars i girs inesperats, Valor de ley, remake de la pel·lícula de mateix títol protagonitzada pel llegendari John Wayne, és absolutament atípica en que es tracta no tant d’una pel·lícula “dels Coen”, com un exercici magistral de cinema de gènere, en aquest cas de western, del que es sentirien orgullosos John Ford o Howard Hawks malgrat el seu to crepuscular.

Valor de ley és un relat de frontera, des del seu principi en un poble on acaben les línees de tren fins al seu final en territori indi. I la frontera, la planície, el bosc, la pols del camí i les extensions àrides són un personatge més de la pel·lícula. La excel·lent fotografia de Roger Deakins captura un paratge majestuós a la vegada que desolador, més similar als territoris salvatges de les novel·les de Cormac McCarthy que als grans exteriors en technicolor del western clàssic.

L’enfrontament dels dos personatges de Bridges i Damon constitueix un dels punts d’interès del film, el xoc entre l’heroi i l’antiheroi, la civilització i la frontera. Però qui porta el pes de Valor de ley és Hailee Steinfield, que interpreta amb una solvència inesperada d’una noia de 13 anys a la protagonista, donant-li un caràcter adust, sever, heroic, un punt de referència en una pel·lícula on tothom és moralment gris. En cap moment resulta una interpretació impostada, Steinfield és creïble en el seu paper, i li aporta intensitat i dramatisme, a més d’una absoluta empatia amb l’espectador.

El seu contrapunt és Jeff Bridges, en un paper allunyat del cowboy de llegenda més propi de actors com John Wayne, en un paper composat a base de estoïcisme, frases lacòniques i el pes dels anys. Damon és correcte en el seu personatge, però difícilment eclipsa a Steinfield i Bridges. També és digne de menció el paper de Josh Brolin, l’antagonista, que malgrat la vilesa del personatge en fa una interpretació sobretot humana, fugint també del tòpic del bandit de western.

Potser la única cosa que es pot qüestionar a Valor de ley és un primer acte massa dilatat, que allarga la presentació de personatges i dona pes a uns diàlegs molt més dispersos a la resta de metratge. Tant el segon acte, solemne com el silenci de la planície, com la resolució del film, que engrandeix els seus personatges fins a situar-los al territori de la llegenda del western clàssic, són absolutament magistrals. Superats els moments inicials de plantejament del relat, els Coen resolen el nus de la pel·lícula i el seu desenllaç sense perdre en cap moment el ritme o l’interès de l’espectador, per tallar el film en un final abrupte que de nou ens situa en la realitat, lluny de la frontera perduda en la llegenda.

Valor de ley és un viatge d’anada i tornada més enllà de la frontera, des de la pols dels carrers de l’oest americà fins a les grans extensions salvatges del continent. Els Coen demostren en aquest film que no només són autors posseïts d’una manera de fer cinema pròpia i diferenciada, sinó que tenen ofici i que es poden aventurar amb mestria en els gèneres clàssics del cinema. Valor de ley és sens dubte una tornada al millor western, un retrobament amb la llegenda, de la mà d’uns Coen que es demostren grans artesans, ajudats d’un repartiment i una fotografia que composen un relat quasi mític.

Ja són aquí! Com cada any ens acostem irremisiblement a la gala que, ens agradi o no, és la que marca amb més força el cinema i la que més ens farà parlar. No, no són els Gaudí. No li digueu a en Joel Joan, que quant s’enfada fa (més) por. Aquí teniu la llista oficial de nominats, per categoria, als Oscar 2012, amb comentaris d’un servidor.

Millor pel·lícula:
The Artist
Moneyball
Los descendientes
El Árbol de la vida
Medianoche en París
Criadas y señoras
La invención de Hugo
Extremely Loud & Incredibly Close
Caballo de batalla

No hi ha sorpreses. Jo ja em posicionaré, i vaticino que aquest és l’any de The Artist. Serà estrany si no guanya el premi a millor pel·lícula, tot i que El Árbol de la vida també ve forta. Per cert, diguem-ho ben alt, no per que en Jaume Rouras hi posés diners Medianoche en París és una pel·lícula catalana…

Millor director:
Alexander Payne - Los descendientes
Michel Hazanavicius - The Artist
Martin Scorsese - La invención de Hugo
Woody Allen - Medianoche en París
Terrence Malick - El árbol de la vida

També està entre en Hazanavicius i en Malick, segons la meva opinió.

Millor actor protagonista:
Jean Dujardin - The Artist
Gary Oldman - El Topo
George Clooney - Los descendientes
Brad Pitt - Moneyball
Demian Bichir - A Better Life

Tant Oldman com Clooney s’han reinventat aquest any en papers que els han valgut una nominació. Brad Pitt ha estat nominat com millor actor per Moneyball, però tenint en compte que està millor la seva interpretació a El Árbol de la Vida i no hi ha estat nominat, no crec que tingui masses possibilitats. Seria estrany que amb nominacions d’aquest pes s’endugués l’Oscar el protagonista de The Artist, però mai se sap.

Millor actriu protagonista:
Meryl Streep - La dama de hierro
Viola Davis - Criadas y señoras
Michelle Williams - My Week With Marilyn
Glenn Close - Albert Nobbs
Rooney Mara - Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres

Aquest està cantat per a Meryl Streep. Ja està.

Millor actor secundari:
Christopher Plummer - Beginners
Kenneth Branagh - My Week With Marilyn
Nick Nolte - Warrior
Jonah Hill - Moneyball
Max Von Sydow - Extremely Loud and Incredibly Close

Millor actriu secundària:
Berenice Bejo - The Artist
Jessica Chastain - Criadas y señoras
Melissa McCarthy - La boda de mi mejor amiga
Janet McTeer - Albert Nobbs
Octavia Spencer - Criadas y señoras

Aquí també he d’apostar per The Artist. Em sembla molt curiós que Criadas y señoras s’hagi endut doble nominació en aquesta categoria. No hi havia ningú més? Rosie Huntington per Transformers 3? Ha ha ha, ai mare meva que em moro…

Millor guió original:
Michel Hazanavicius - The Artist
Kristen Wiig & Annie Mumolo - La boda de mi mejor amiga
J.C. Chandor - Margin Call
Woody Allen - Medianoche en París
Asghar Farhadi - Nader y Simin, una separación

Aquí haurem de veure si The Artist o Nader y Simin s’endú la estatueta. Em sembla força insòlit també que una pel·lícula nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa estigui nominada en altres apartats, i ja se sap que on hi ha fum, quelcom crema…

Millor guió adaptat:
Alexander Payne, Nat Faxon & Jim Rash - Los descendientes
John Logan - La invención de Hugo
Aaron Sorkin & Steven Zaillian - Moneyball
George Clooney - Los idus de marzo
Peter Straughan & Bridget O’Connor - El Topo

Aquí jo veig clarament a El Topo. Sincerament no crec que la resta li puguin fer ombra i tindre possibilitats serioses d’endur-se l’estatueta en aquesta categoria.

Millor llargmetratge d’animació:
Une vie de chat
Chico y Rita
Kung Fu Panda 2
El gato con botas
Rango

Com ens embotiran a la secció de cultura de tots els Telenotícies d’aquí a la gala, aquí hi trobem la segona presència catalana a la cerimònia, Chico y Rita. Que sent sincers amb nosaltres mateixos, no té res a pelar davant de Rango i Une vie de chat. Em sembla molt aclaridor que un tipus que dibuixa gossos de perfil i fa escultures de gambes gegants hagi fet una pel·lícula d’animació dirigida per un borni.

Millor pel·lícula de parla no anglesa:
Bullhead (Bèlgica)
Monsieur Lazhar (Canadà)
Nader y Simin, una separación (Iran)
Footnote (Israel)
In Darkness (Polònia)

Nader y Simin té tots els números per a endur-se el premi. Resulta estrany que Pina d’en Wim Wenders hagi estat moguda a Millor documental, però suposo que així podem fer content a tothom.

Millor fotografia:
The Artist
Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres
La invención de Hugo
El árbol de la vida
Caballo de batalla

Aquest el pot guanyar molt fàcilment The Artist, però Millennium també té possibilitats, ja es veurà.

Millor Documental:
Pina
Hell and Back Again
If A Tree Falls: The Story of the Earth Liberation Front
Paradise Lost 3
Undefeated

Aquí Pina té tots els números. No tots els dies en Wim Wenders fa un documental sobre la vida d’una de les coreògrafes de dansa moderna més importants de la història, i no tots els dies la Acadèmia té una oportunitat de congraciar-se amb els seus amics del gremi de la dansa.

Millor curtmetratge documental:
The Barber of Birmingham: Foot Soldier of the Civil Rights Movement
God Is the Bigger Elvis
Incident in New Baghdad
Saving Face
The Tsunami and the Cherry Blossom

Millor curtmetratge d’animació:
Dimanche/Sunday
The Fantastic Flying Books of Mr. Morris Lessmore
La Luna
A Morning Stroll
Wild Life

Millor curtmetratge d’imatge real:
Pentecost
Raju
The Shore
Time Freak
Tuba Atlantic

Millors efectes especials:
Harry Potter y las Reliquias de la Muerte: segunda parte
La invención de Hugo
Real Steel
Rise of the Planet of the Apes
Transformers 3: El lado oscuro de la Luna

Aquí o bé li donaran l’Oscar de consolació a Harry Potter o a la preqüel·la de El Planeta de los simios. Sincerament espero que Transformers 3 s’en vagi amb les mans buides de la gala, perque no es mereix ni el meu despreci. Vull que em tornin aquelles dues hores de la meva vida.

Millor direcció artística:
The Artist
Harry Potter y las Reliquias de la Muerte: segunda parte
La invención de Hugo
Medianoche en París
Caballo de batalla

Una altra aposta segura per The Artist.

Millor disseny de vestuari:
Anonymous
The Artist
La invención de Hugo
Jane Eyre
W.E.

Millor maquillatge:
Albert Nobbs
Harry Potter y las Reliquias de la Muerte: segunda parte
La dama de hierro

Premi força segur per a La dama de hierro. Si la Acadèmia veiés un episodi del Polònia es tornarien bojos, amb l’afició que tenen als actors transformats en polítics.

Millor muntatge:
The Artist
Los descendientes
Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres
La invención de Hugo
Moneyball

Millor mescla de so:
Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres
Moneyball
La invención de Hugo
Transformers 3: El lado oscuro de la Luna
Caballo de batalla

Millor edició de so:
Drive
Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres
La invención de Hugo
Transformers 3: El lado oscuro de la Luna
Caballo de batalla

La única presència de Drive a la gala. Injust, injust.

Millor banda sonora:
John Williams - Tintin
Ludovic Bource - The Artist
Howard Shore - La invención de Hugo
Alberto Iglesias - El Topo
John Williams - Caballo de batalla

Jo crec que en Williams ja abusa. Aviam si Shore té premi, que des del seu treball a El Senyor dels Anells el pobre home no alça el cap.

Millor cançó original:
“Man or Muppet” de The Muppets
“Real in Rio” de Rio

Em costa molt creure que entre totes les pel·lícules de l’any, haguem de triar cançó original entre un lloro i un ninot. En fi, els camins de la Acadèmia són inescrutables…

Com ho veieu vosaltres? Voleu senyalar algun oblit? Fer el vostre pronòstic? Tot això ho podeu fer als comentaris!

Tal com vaig prometre (o amenaçar) el dilluns, aquí teniu la segona part de la llista de pel·lícules que s’estrenaran aquest 2012 i que cal destacar per un motiu o un altre. En la primera part ja varem parlar de grans estrenes que vindran com The Dark Knight Rises o El Hòbbit, però no patiu que encara queden plats forts per a mastegar una mica:

Brave

La factoria Pixar torna, amb una proposta que com sempre vé carregada de carisma des del primer moment. Amb la directora de El Príncipe de Egipto i un dels artistes de El Gigante de Hierro (una autèntica obra mestra, per qui no la conegui) al capdavant, la història de Brave ens trasllada a un regne mític on una princesa es rebelarà contra el seu destí… Sí, ja ho hem vist a altres llocs això, però vinga, és Pixar! Us imagineu una història com aquesta però ben portada, amb personatges interessants i sense que t’emboteixin moralines coll avall a cop de cançó? Pixar mai decepciona (Cars no compta).

Warm Bodies

Us dona males vibracions la imatge? Us recorda, potser, a un abort de franquícia que mai hauria de haver vist la llum del dia? Doncs agafeu-vos fort, que quant crèiem que ens trauríem de sobre a les fans de Crepúsculo, el paranormal romance torna a atacar amb un argument que sembla tret d’una mala nit de borratxera de Corín Tellado i George Romero: Un zombi amb cor i ànima s’enamora d’una noia i lluita contra els seus instints per a estimar-la i estar amb ella mentre fugen de super-zombis que mengen zombis i humans. Jo no sé si plorar o riure. O estomacar a algú. Probablement aquesta última seria la millor opció. El segon gran PER QUÈ de l’any.

Judge Dredd

Anglaterra aposta per ressucitar a un heroi que Sylvester Stallone es va encarregar de matar ben mort en la pel·lícula del mateix nom que va protagonitzar el 95. Esperem que aquesta nova visita a la realitat absolutament distòpica, punk i irreverent de Mega-City One conservi una mica de l’esperit crític de l’original, que és més actual que mai en el clima actual de liberalisme rampant i retallades socials en el que ens ha tocat (mal)viure.

Chronicle

Una proposta sobre tres adol·lescents que obtenen superpoders i la manera en que decideixen emprar-los. Seguint les passes de la excel·lent Misfits, però deixant enrere la comèdia, és la primera pel·lícula en format cinema del seu director, Josh Trank, que sembla haver pres apunts d’en J.J. Abrams en la seva manera de dirigir i de treballar amb narratives que entronquen amb l’ús de la tecnologia pels joves en la època Facebook (molta càmera subjectiva, un estil proper i força verité que defuig bandes sonores dramàtiques i recursos estilístics artificiosos). Interessant, interessant.

John Carter of Mars

Una adaptació de la novel·la clàssica de Edgar Rice Burroughs, creador de icones com Tarzan. Tindrem una adaptació digna de passar a la memòria popular d’avui? Disney hi ha posat una bona pila de diners al darrere, o sigui que ja veurem…

The Raven

Una ficció sobre la vida de Edgar Allan Poe, que en la pel·lícula és cridat per a ajudar a investigar una sèrie de misterioses morts que segueixen els patrons dels seus relats. Dirigida per James McTeigue, protegit dels Wachowsky i que ja va dirigir V de Vendetta i va ser el primer director auxiliar a Matrix, la pel·lícula compta amb noms coneguts com John Cusack (un dels -injustament- grans oblidats de Hollywood) i Brendan Gleeson, i tot i que a mi em sembla visualment una barreja entre Sleepy Hollow i les noves pel·lícules de Sherlock Holmes, s’haurà de veure si aquest exercici de meta-ficció acaba resultant tant interessant com sembla.

The dictator

Sacha Baron Cohen s’atreveix amb Gadaffi i altres dictadors àrabs -tard- en aquesta cinta, que tot i que reprén el registre de l’actor que ja vàrem veure a Borat, pot ser una de les comèdies de l’any. No os perdeu les escenes filmades a Sevilla…

The Pirates! band of misfits

Estudi Aardman! Animació stop-motion! Què feu que no esteu anant a comprar entrades anticipades encara?

Crepúsculo: Amanecer parte 2

Mireu-ho per la banda positiva. Pel menys s’acaba! Però ja vèiem més a dalt que la cosa deixa seqüeles…

Snow White and the Huntsman

Hollywood està curta d’idees i els contes populars són la seva nova font d’inspiració. Podria ser pitjor, podrien inspirar-se en jocs de taula. Espera…

De totes maneres, no té mala pinta, però ja veurem si acaba sent una història èpica d’empoderament de la dona o cau en els tòpics més clàssics com una reina que sembla dir que totes les dones són perilloses en llocs de poder i una blancaneus eternament necessitada d’ajuda del caçador. Ja que ens posem a revisar contes clàssics, podríem fer-ho sense consultar a Intereconomía pels guions, no?

Kill Bin Laden

La Roqueta parlava ahir de Kathryn Bigelow, i de la seva cinta sobre la caça de Bin Laden. Esperem que la cinta sigui capaç de repetir els encerts de The Hurt Locker, ja se sap que als americans això de tocar conflictes propers els incomoda…

Frankenweenie

Tim Burton fa un remake del seu propi curt de 1984. Suposo que el fet de que no tingués música de Danny Elfman i no hi sortissin ni la Elena Bonham Carter ni la Winona Ryder ni en Johnny Depp li produia un trauma. En Burton té el seu propi estil, però no creieu que ja està una mica encasellat?

I així tanco la llista de films pel 2012… Creieu que me n’he deixat alguna? Sou fans de l’Edward o com es digui l’altre i creieu que la meva opinió sobre Crepúsculo és blasfèmia pura? Sigui com sigui, deixeu-nos els vostres comentaris!

En aquest món en el que vivim, les coses es planifiquen amb temps. Una de les conseqüències d’aquesta costum endimoniada és que sabem ja ara en bona part quines seran les estrenes de l’any que comença. L’altra és que hi ha una colla de gent que diu que el món s’acaba, però personalment jo crec que als mayas se’ls va acabar la pedra per a fer calendaris i el becari que els feia va pensar “Ja porto tres mil calendaris fets avui i aquestes pràctiques no estan remunerades, o sigui que el calendari del 2013 el farà Quetzalcoatl”. Per a començar la setmana amb bon peu, que ja sabem que els dilluns fan mal, aquí teniu la primera part d’una llista d’algunes de les pel·lícules que vindran que més em criden l’atenció aquest 2012. La (inevitable) conclusió, el dimecres.

The Expendables 2

Si seguiu aquest web (cosa que desinteressadament os aconsello que feu si no ho feu ja) haureu llegit la meva llista de plaers culpables del 2011. The Expendables 2 té molts números per estar al capdavant de la llista del 2012. Willis, Schwarzenegger, Stallone i Van Damme a una mateixa pel·lícula? I també en Chuck Norris? La seqüela d’una que ja va ser frenèticament divertida? Shut up and take my money.

Men in Black 3

Personalment tinc una aversió bastant gran a en Will Smith (no m’estireu de la llengua que no paro), i crec que la franquícia dels homes de negre ja està molt gastada, però tenen el seu públic i de ben segur que tindrà una bona taquilla. A part, res millor que viatges en el temps per a donar un aire fresc a una saga…

World War Z

El llibre és probablement una de les millors ficcions dels darrers temps, una sèrie de (falses) entrevistes a (teòrics) supervivents d’un (hipotètic) apocal·lipsi zombi (aquestes coses s’han de deixar clares, tu), escrit pel fill d’un cineasta que ens ha donat coses tant grans com El jovencito Frankenstein. De moment en sabem poca cosa, com que en Brad Pitt la protagonitzarà i que s’han cambiat diverses coses respecte al llibre original… Ai com patirem…

Django Unchained

En Tarantino se’n va de vacances a Almería per a fer un remake personal d’un spaghetti western clàssic. Ja veurem si és un exercici de genialitat, o un pufo insuportable. Espero, desitjo i prego que sigui la primera.

The Raid

Recordeu quant Ong Bak va trastocar totes les nostres expectatives i va donar una alenada d’aire fresc al cinema d’acció? Doncs ens en anem de Tailàndia a Indonèsia i afegim armes de foc, sabres i un crescendo imparable a la mescla. A Sitges ja va arrasar, i ara li toca escombrar les sales comercials.

James Bond: Skyfall

La nova entrada de la saga James Bond segueix amb Daniel Craig al capdavant, amb una pel·lícula que en principi es centrarà en la seva relació amb la seva cap, “M”, interpretada per Judi Dench. Craig va estar genial a Casino Royale, però la franquícia Bond està perdent l’interès del públic. Veurem si aconsegueixen revifar-la.

Amazing Spiderman

La saga Spiderman es reinicia, amb més institut, més amor adol·lescent i amb un director que pel que es veu al tràiler, s’ho va passar molt bé jugant al Mirror’s Edge. Un dels grans PERQUÈ de l’any…

Prometheus

Ridley Scott torna a l’univers Alien amb una prequel·la que està cridada a convertir-se en una de les grans estrenes de l’any. Molta gent té moltes esperances posades en aquesta pel·lícula… Esperem que Scott, amb l’ajuda de Lindelof, Rapace, Fassbender, Theron i Elba respongui a aquestes esperances amb un film per a recordar.

The Hobbit

Ja em vaig desfer en elogis cap a El Hobbit fa uns dies. Podeu llegir-ho aquí.

The Avengers

El creador de Buffy Cazavampiros escriu i dirigeix una pel·lícula amb els millors i més coneguts herois de la factoria Marvel. No es pot ser més freak. Jo penso anar el dia de l’estrena.

The Dark Knight Rises

Christopher Nolan es disposa a tancar la seva trilogia dedicada a Batman amb un capítol que no deixarà indiferent a ningú. De moment ja hi han hagut queixes de que al Bane de Tom Hardy no se l’entén quant parla. Sincerament, amb una pel·lícula amb Christian Bale, Michael Caine, Morgan Freeman i el director i tres actors de una obra mestra com és Inception (Nolan, Hardy, Marion Cotillard i Joseph Gordon-Levitt) a mi em preocupa ben poc. El més probable és que la vegi més d’una vegada o sigui que si no l’entenc a la primera ja m’hi fixaré.

Red Dawn

Hollywood un dia es va llevar atrevit i es va dir “faré un remake de una pel·lícula força xenòfoba sobre comunistes que envaeixen Estats Units”. Després es va dir “potser en comptes de posar a Xina de dolents com volíem fer, hi posarem a Korea del Nord, que no li cau bé a ningú excepte a aquell tarragoní estrany“. Amb el terrabastall de la mort de Kim-Jong-Il i la mala maror que es respira amb l’arribada del seu fill al poder, ja veurem si aquesta pel·lícula s’acaba estrenant o es queda al calaix.

La Mujer de negro

Daniel Radcliffe intenta distanciar-se d’un mag que ens sona a tots plegats amb una pel·lícula de terror victorià. Ja veurem si li surt bé la jugada o acaba guanyant-se la vida signant autògrafs a gent estranya amb túniques de coloraines a convencions de fans d’en Harry Potter.

Us espero dimecres amb la resta de la llista! Quines són les vostres pel·lícules més anticipades per aquest 2012? Expliqueu-nos-ho als comentaris!

Els finalistes als Goya d’enguany arriben amb sorpreses, però a la vegada no deixen de ser una confirmació del que molts ja ens esperàvem. El retorn d’Almodóvar a la Academia i al cinema espanyol es veu recompensat amb la major quantitat de nominacions: setze possibilitats d’estàtua per a La piel que habito, que passa per davant de  No habrá paz para los malvados i la que ha estat, per a mi, la major alegria del cinema de casa aquest any, Eva. Acompanyeu-nos per a un comentari dels nominats en els Goya d’enguany!

Millor pel·lícula

• La piel que habito, de Pedro Almodóvar.
• No habrá paz para los malvados, d’Enrique Urbizu.
• La voz domida, de Benito Zambrano.
• Blackthorn, de Mateo Gil.

Com dèiem al principi de l’article, no hi ha sorpreses. La Acadèmia aposta per un director consagrat (segur que si aquest any nominen Almodóvar, el proper any Garci traurà pel·lícula), una pel·lícula de cinema negre seguint la tirada de Celda 211, i l’enèsim drama de la guerra civil. La nota dissonant la dóna un western amb Eduardo Noriega que té més punts per a ser recordat perque hi sortia el Jaime de Juego de Tronos que una altra cosa. M’estranyaria molt que el premi recaigués en La voz dormida o Blackthorn, i trobo a faltar a la llista de finalistes a Eva, que és un exercici de cinema de gènere impecable. Em sembla curiós també que Álex de la Iglesia estigui desaparegut en combat amb la seva La chispa de la vida, que té un parell de nominacions en categories menors. Suposo que dir les coses clares i no jugar a fer la gara-gara als polítics té el seu preu.

Millor direcció

• Pedro Almodóvar, per La piel que habito.
• Benito Zambrano, per La voz dormida.
• Enrique Urbizu, per No habrá paz para los malvados.
• Mateo Gil, por Blackthorn.

Si heu llegit el pàrraf anterior, ja sabeu tot el que tinc a dir sobre el tema.

Millor director novell

• Paula Ortiz, per De tu ventana a la mía.
• Kike Maíllo, per Eva.
• Paco Arango, per Maktub.
• Eduardo Chapero-Jackson, per Verbo.

Aquí les coses ja estan més interessants. Jo aposto clarament per Kike Maíllo (com a defensor del cinema de gènere, no puc evitar donar tot el meu suport a Eva), però també pot ser que Chapero-Jackson doni la sorpresa amb Verbo, que personalment em sembla el resultat d’un empatx de Matrix, Inception, tota una pila de tòpics sobre la adolescència i un parell d’ampolles de calimotxo de garrafa.

Millor guió original

• Miguel Barros, per Blackthorn.
• Martí Roca, Sergi Belbel, Cristina Clemente i Aintza Serra, per Eva.
• Woody Allen, per Midnight in Paris.
• Enrique Urbizu i Michel Gaztambide, per No habrá paz para los malvados.

Ei nens! Mireu, com que Mediapro i TV3 posen dinerons a la pel·lícula d’en Woody Allen, tenim una excusa per a nominar-lo i que molt educadament ens digui que no vindrà a la gala i que sincerament tant li fa! Bromes a banda, tenint en compte que el guió de Eva no és un dels seus punts forts (resulta força previsible i els diàlegs son massa artificiosos segons en quin punt del film), No habrá paz para los malvados té tots els números per a endur-se aquest Goya.

Millor guió adaptat

• Ángel de la Cruz, Ignacio Ferreras, Paco Roca i Rosanna Cecchini, per Arrugas.
• Iciar Bollain, per Katmandú.
• Pedro Almodóvar, per La piel que habito.
• Benito Zambrano e Ignacio del Moral, per La voz dormida.

Veig aquestes nominacions més com una oportunitat de donar un premi “de consolació” a qui no guanyi en les categories de millor direcció i pel·lícula que una altra cosa. Ja veureu com si Almodóvar no s’endu els dos primers, s’endurà aquest.

Millor interpretació masculina

• Daniel Brühl, per Eva.
• Antonio Banderas, per La piel que habito.
• Luis Tosar, per Mientras duermes.
• José Coronado, per No habrá paz para los malvados.

Veig moltes possibilitats de premi tant per a en Daniel Brühl com per a en José Coronado. A en Luis Tosar ja li han donat el Goya a millor interpretació masculina altres vegades, i l’Antonio Banderas és un actor bastant desafecte del cinema espanyol. En Daniel Brühl està més que correcte a Eva, però el guió és fred i costa empatitzar amb el personatge. Amb tot, crec que l’antiheroi Santos Trinidad d’en Coronado té moltes possibilitats de ser el premiat.

Millor interpretació femenina

• Verónica Echegui, per Katmandú: un espejo en el cielo.
• Elena Anaya, per La piel que habito.
• Inma Cuesta, per La voz dormida.
• Salma Hayek, per La chispa de la vida.

Les actrius pàtries ho tenen difícil aquest any, més que res perque no hi ha hagut cap paper femení destacable, més enllà de l’escrit per Almodóvar. Veig difícil que s’endugui aquest premi algú que no sigui Elena Anaya, però potser Verónica Echegui dóna la sorpresa. És broma.

Millor interpretació masculina de repartiment

• Juan Diego, per 23-F: la película.
• Lluís Homar, per Eva.
• Juanjo Artero, per No habrá paz para los malvados.
• Raúl Arévalo, per Primos.

Crec que resulten destacables tant el paper de Lluís Homar a Eva, que converteix en un personatge interessant el que un altre actor hauria pogut convertir en un contrapunt còmic innecessari, com el de Raúl Arévalo a Primos. Seria força curiós que el robot d’Eva guanyés el premi, però amb tot és la inusualitat del paper el que representa uns dels majors mèrits de la interpretació de Homar, tot i que fins i tot el propi actor no sabia ben bé com prendre’s que l’hagin nominat per fer un paper de robot que intenta ser humà sense arribar ben bé a ser-ho.

Millor actor revelació

• José Mota, per La chispa de la vida.
• Jan Cornet, per La piel que habito.
• Adrián Lastra, per Primos.
• Marc Clotet, per La voz dormida.

Potser una de les desilusions dels nomenaments dels finalistes d’aquest any, especialment pels més bandarres, és que Paquirrín no opti al premi pel seu paper a Torrente 4. Sincerament, a mi tant me fa, i espero que recaigui o bé en José Mota, un dels actors amb més vis comica del país, o en Lastra, excel·lent a Primos.

Millor actriu revelació

• María León, per La voz dormida.
• Blanca Suárez, per La piel que habito.
• Michelle Jener, per No tengas miedo.
• Alba García, per Verbo.

La invasió de cares boniques de les sèries de televisió forma probablement la categoria amb menys interès de tota la gala. Ho sento, però és com ho veig. Realment, en comparació amb les premiades altres anys, com Maria Comas a Pa Negre o Nerea Camacho a Camino, em sembla una selecció fluixa. D’altra banda, que Claudia Vega no estigui nominada pel seu paper a Eva és un atemptat.

Millor direcció artística

• Juan Pedro de Gaspar, per Blackthorn.
• Laia Colet, per Eva.
• Antxón Gómez, per La piel que habito.
• Antón Laguna, per No habrá paz para los malvados.

Ja sé que em faig pesat, però si això no ho guanya Eva serà per a llogar-hi cadires. La cinta catalana és el perfecte exemple de com fer ciència ficció sense caure en tòpics kitsch i amb un bon gust impecable.

Millors efectes especials

• Arturo Balseiro i Lluís Castells, per Eva.
• Raúl Romanillos i David Heras, per Intruders.
• Reyes Abades i Eduardo Díaz, per La piel que habito.
• Raúl Romanillos i Chema Remacha, per No habrá paz para los malvados.

Una altra que si hi ha justícia hauria de ser per Eva. Com a apunt curiós, Santiago Segura comentava textualment al seu Twitter que si Torrente 4 no ha estat nominada “En la próxima compro cuatro petardos en una tienda de frutos secos je je Los académicos no apreciaran la diferencia”.

Millor pel·lícula europea

• Jane Eyre.
• Melancolía.
• The artist.
• Un dios salvaje.

Una oportunitat per a veure si la Academia es puja al carro de The Artist, premia la visió particular de Lars Von Trier a Melancolia o és més clàssica i premia a Jane Eyre. Veig difícil que ho guanyi Un dios salvaje, i personalment crec que premiaran a The Artist com una manera de celebrar el cinema i la seva història.

I aquests són els meus comentaris i pronòstics per al Goya d’aquest any. Com que sou lectors perspicaços os haureu adonat que manquen categories a l’anàlisi. Podeu consultar la llista completa de finalistes aquí: http://premiosgoya.academiadecine.com/finalistas/ , mentre em maleïu per no haver comentat el disseny de vestuari exquisidament retro-futurista de Eva. No, i ara, no ho dic amb gens d’ironia.

Ja sabeu de què us parlo. Hi ha pel·lícules amb les que sabem que no ens ho hauríem de passar bé, que sabem que són dolentes. Tot i així ens diverteixen i ens fan passar una estona molt millor del que podríem justificar davant dels nostres amics cinèfils. Malgrat ser uns gourmets del cel·luloide, de tant en tant sentim aquella necessitat de embossar el nostre cervell amb un kebab greixós de explosions, acudits dolents, pits i culs. Així, us deixo aquí el meu top personal del pitjor fast-food cinematogràfic del darrer any, el rànquing d’aquelles pel·lícules que cada cop que et rius amb elles penses “què estic fent amb la meva vida?”. Les millors pel·lícules per a veure i que ningú més sàpiga que les has vist, els plaers culpables del bon cinèfil que de tant en tant es capbussa en el trash més abjecte.

5· Transformers 3: El lado oscuro de la luna

Michael Bay. És el nom impronunciable del maligne, la personificació de tot el que és insuportable del cinema comercial. A priori, Transformers 3 sembla un exemple perfecte de plaer culpable: té acció, robots gegants, més acció, més robots gegants i models de llenceria femenina lleugeres de roba. Llavors la veus. La trama és inexistent, a la pel·lícula li sobra hora i mitja de comèdia mal entesa, la protagonista femenina és tan expressiva com una paret pintada eixugant-se, les escenes d’acció estan rodades amb un ritme pèssim, en Shia LaBeouf està lamentable com sempre i quant creies que en John Malkovich no podia caure més baix que amb els anuncis de la Nespresso, t’equivocaves de mig a mig. De debò, és infumable, Michael Bay ha perpetrat un dels pitjors exercicis de cinema de la història, només es salven un parell d’escenes d’acció mig entretingudes. I el fet de que no hi hagi acudits sobre genitals robòtics com a la segona. El meu consell: amb el tràiler ja en tindreu prou. Per a estómacs forts i ments pertorbades.

4· Super

Tot en aquesta pel·lícula està passat de voltes. Super (rodada el 2010 però estrenada el 2011, ara no ens posem primmirats) és un exercici de bogeria total, una comèdia desbocada on hi cap el món dels superherois, el món cristià radical dels Estats Units, la irreverència més absoluta i fins i tot en Kevin Bacon. Però es clar, què et pots esperar d’un director responsable de La Plaga, el guió de El amanecer de los muertos i una sèrie de pornografia per tots els públics (aquí no poso enllaç, busqueu-vos la vida a google)? Una oportunitat per a gaudir del costat més absurd de actrius com Ellen Page (després de veure Super no la tornareu a veure igual mai més) i Liv Tyler, i de veure que els superherois poden donar-li coses millors que Thor al cinema. Ideal per a fer un díptic casolà amb Kick-Ass. “Shut up, crime”.

3· Sucker Punch

Cabarets! Números de ball sexi! Samurais gegants! Dracs! Robots! Zombis nazis a vapor (juro per la meva vida que no és broma)! Cinc minuts de videoclip per a iniciar la pel·lícula! Crèdits finals que deixen les escenes de musical de Chicago a l’alçada del betum! El director de 300 i Watchmen ens ha regalat aquest any dues hores d’una pel·lícula amb el millor eslògan possible: “No estaràs preparat”. El que queda clar també és que Zack Snyder tampoc estava preparat per a fer la seva primera pel·lícula amb guió propi, en un film que té un disseny de producció increïble però una trama i unes actuacions que fan que en comparació la història de Super Mario Bros. sembli l’Ulysses de Joyce. Això sí, on Transformers 3 és una estafa cinematogràfica, Sucker Punch dóna tot el que promet: les escenes d’acció comparteixen el gust per la coreografia i la violència extrema de 300, en una pel·lícula que és un pur exercici de pornografia de la violència on l’argument només serveix per a portar a senyoretes de bon veure d’una escena d’acció impossiblement espectacular a la següent. No li digueu a ningú però jo l’he vista dos cops al cinema i me l’han regalat en DVD.

2· X-men First Class

Sincerament, crec que X-men First Class hauria d’estar en un rànquing de les millors pel·lícules de l’any, però espero que se’m doni la llicència de posar-la aquí entenent que per a la majoria de públic entès les pel·lícules de superherois són com el tiet franquista de la família: tothom sap que hi és però ningú vol parlar-ne. El que havia de ser en principi un spin-off amb poc pressupost va acabar resultant probablement el millor exponent de la franquícia mutant al cinema. La posada en escena que recrea amb esforç i bons resultats els anys seixanta més glamurosos, l’exercici d’història alternativa del guió, la química entre Fassbender i McAvoy (en Fassbender serà un dels grans noms del cinema els propers anys, ja em donarà el temps la raó) i un respecte bastant més rigorós de l’habitual pel material original fan que aquesta sigui una de les millors, sinó la millor, pel·lícula que ha sortit de la factoria Marvel. No la deixeu perdre sota cap pretext, us sorprendrà gratament.

1· Conan el bárbaro

Jo vaig plorar amb aquesta pel·lícula. Vaig plorar de riure, i em vaig emocionar. Amb un pressupost negligible que fa que en els seus millors sigui un homenatge afectuós a la sèrie B de culte i en els pitjors una mala ressaca d’un episodi de televisió de Xena: la princesa guerrera, Conan és probablement la pel·lícula amb la que millor m’ho he passat aquest any. Malgrat que no és òbviament un exemple de cinema “de prestigi”, aquest Conan és una mostra perfecta de que el cinema segueix podent oferir entreteniment justificat en el propi entreteniment. La pel·lícula ens ofereix un Jason Momoa en estat de gràcia (i amb més diàlegs que a Juego de Tronos) que encarna un Conan molt més proper a l’esperit original del personatge (aventurer, irreverent, intel·ligent però antisocial) de Robert E. Howard que la muntanya inexpressiva de músculs que va ser Arnold Schwarzenegger en el mateix paper. Un carmelet intranscendent però que passa bé, i millor acompanyat d’uns quants amics i unes crispetes, que tot i els forats de guió i les ruïnes de cartró pedra ofereix un espectacle que no sent en cap moment la necessitat de justificar-se davant de l’espectador: cinema de consum i d’entreteniment sense vergonyes. Si després de veure Film socialisme i El árbol de la vida os sentiu massa atacats per la trascendentalitat i teniu una necessitat irrefrenable de comprar-vos unes ulleres de pasta encara que hi veieu perfectament, poseu-la i disposeu-vos a gaudir d’una pel·lícula a la que li importen tres naps el que s’esperi d’ella, amb frases tant memorables com “mato, menjo, estimo, i això em complau”. A mi, certament, també em complau.

Amb què heu gaudit vosaltres aquest 2011? Espero les vostres respostes i confessions als comentaris!

2- Immortals. Pel·lícula d’acció mitològica molt en la línia de Furia de titanes i, en una altra mesura, 300. A l’antiga Grècia, el rei Hiperió declara la guerra a la humanitat. Per aconseguir la victòria, decideix cremar Grècia a la recerca d’un arc capaç de d’alliberar els titans.

3- Noche de Fin de Año (New Year’s Eve). Gary Marshall dirigeix una comèdia d’històries corals amb tocs romàntics i agredolços, un creuament entre Historias de San Valentín i Love Actually. Com sol succeir en aquest tipus de films, un dels grans atractius és la quantitat de cares conegudes que hi apareixen, des de noms consolidats com Robert de Niro, Michelle Pfeiffer i l’imprescindible Ashton Kutcher, fins a figures emergents, com Lea Michele (Glee).

4- No tengas miedo a la oscuridad. (Don’t be afraid of the Dark). Adaptació d’una sèrie de televisió homònima sobre una nena que es trasllada a viure amb el seu pare i la seva nòvia a una casa amb una escala d’allò més inquietant.

5- Rare Exports, un cuento gamberro de Navidad. (Rare Exports: A Christmas Tale). Pel·lícula guanyadora al Festival de Sitges de 2010, que reversiona en clau fantàstica i de terror el mite del Pare Noël.

6- Route Irish. Thriller que estudia els efectes de la guerra de l’Irak en la psique dels soldats que hi van lluitar a través de la història de dos amics, Fergus i Frankie.

El documental

7- Pepe & Rubianes. Homenatge al desaparegut humorista Pepe Rubianes, recordat amb amor i admiració per alguns dels amics més propers.

Per als petits de la casa

8- Copito de Nieve. Història d’aventures a cavall de l’animació i els personatges reals sobre la vida del goril·la albí Floquet de Neu.

9- El Rey León 3D (The Lion King). Oportunitat per reviure les aventures de Simba i companyia a la gran pantalla i en tres dimensions.

És de ben sabut que sense un bon antagonista, no hi ha bona pel·lícula. Alguns dels actors més coneguts de Hollywood ens ho confirmen amb una iniciativa ben interessant: s’han posat al servei del director Alex Prager per a una sèrie de microcurts en els que recreen alguns dels villans més icònics del cinema contemporani.

Brad Pitt, George Clooney, Rooney Mara (que darrerament és a tot arreu), Ryan Gosling, Gary Oldman, i participen en aquest projecte anomenat “Touch of Evil”, que podríem traduir aproximadament per “La Carícia del Mal”, nom que és una referència a una de les obres mestres d’Orson Welles.

Alguns dels curts són francament inquietants, com el de Brad Pitt encarnant a Henry Spencer, de Eraserhead, o un Oldman que una vegada més demostra que és un actor camaleònic encarnant el titella de Magic. Cadascun dels actors ha triat el personatge al que volia interpretar, amb algunes eleccions interessants com Rooney Mara encarnant l’Alex de La Naranja Mecánica. Inserim algunes imatges del projecte, però personalment os recomano que visiteu la gal·leria de vídeos del New York Times per a veure’ls tots. I aquí deixo una guia per a identificar cadascun dels personatges.