Cinergia » successors i similituds

Buñuel – Hitchcock: la retroalimentació dels clàssics

Roger — Sun, 30 Jan 2011 10:03:24 +0000

Quan un clàssic arriba a ser clàssic, no és perquè sí. Per això és recomanable girar la vista enrere. Recórrer als millors, per arribar a entendre, ni que sigui mínimament, el sentit del que tenim en l’actualitat. I, una de les coses millors que tenen els clàssics, és que tenen la capacitat, no només de generar coses noves que marcaran el camí dels que vénen al darrera, sinó que també són capaços d’agafar coses que han fet altres clàssics i, si no millorar-les, sí afegir-hi ingredients propis que donen noves perspectives al que veus en pantalla.

Ahir vaig decidir recórrer a Luis Buñuel. Reconec que, tot i ser un dels grans del cinema és, per a mi, relativament desconenut. Que jo recordi, de Buñuel fins ahir només havia vist “Abismos de pasión”, “El gran calavera” i “Tristana”. Ahir hi vaig hi vaig afegir la pel·lícula “Él” de 1953. I em va servir per a reafirmar-me en el que deia al principi: quan un és clàssic, és per alguna cosa. O per moltes coses. Entre d’altres, com afirmava abans, per tenir la capacitat de retroalimentar-se amb el que han aportat altres clàssics.

Veient “Él”, em va ser, per exemple, impossible dissociar Buñuel i Hitchcock. Em pregunto si sense “Rebecca” de Hitchcock, “Él” hagués tingut l’ambientació que té. I em pregunto si sense “Él” de Buñuel, “Vértigo” de Hitchcock hagués estat el que va ser. Les escenes que us enllaço a continuació, per exemple, tenen una relació evident. I no són escenes qualssevol. No. Són dues de les escenes centrals d’”Él” i de “Vértigo”. Que, alhora, són dues de les pel·lícules centrals de la cinematografia dels dos directors.

És evident, doncs, que per a ser un gran cineasta no n’hi ha prou amb tenir grans idees, amb fer grans aportacions, sinó que també es necessita la humilitat de reconèixer les aportacions fetes per altres i, alhora, l’habilitat i la capacitat de transformar-les sense empitjorar-les. I això Buñuel i Hitchcock ho van saber fer. Per això, Buñuel i Hitchcock són dos dels grans clàssics de la història del cinema.

El concierto

bargalloneta — Wed, 17 Mar 2010 20:47:28 +0000

A vegades vas al cinema sense saber que vas a veure i surts amb la grata sorpresa de trobar-te amb una història que t’ha arribat a provocar emocions que inicialment no t’esperaves, ja és cert, allò que diuen que més val anar al cinema sense saber de què va la història, que és millor que no t’expliquin de què va i que siguis tu mateixa qui en treguis conclusions.
El concierto, era un títol que no em cridava especialment l’atenció. Només hi havia una cosa que si que em va fer decidir d’anar-la a veure: Mélanie Laurent, l’actriu que m’havia impactat a Malditos bastardos, de mirada captivadora i de immensa presencia en la cinta de Tarantino.
Radu Mihaileanu, ja em va sorprendre en El tren de la vida, aquella tràgicomèdia sobre l’holocaust jueu, ara torna amb una història de format similar, encara que no té res a veure. Un famós i virtuós director d’orquestra que per culpa del règim comunista ara neteja el Teatre Bolshoi on anys enrera havia estat el director de la famosa orquestra. La seva negativa de deixar trair als seus músics jueus va fer que ho perdés tot. Un dia netejant el despatx del director, llegeix una invitació per què l’orquestra faci un concert a París. Decidit a venjar-se, Andrei, reuneix als seus antics companys per tornar a fer el concert!!
És una pel·lícula plena de tòpics, la nova màfia russa, els nous rics, els gitanos que sempre van junts, en alguns moments em va recordar molt al cinema de Kusturica, els francesos que se’n volen aprofitar… però malgrat tot això la història és molt agradable de veure.
Molt interessant com el director ens resol la història, sobre tot entre els dos personatges principals, la del director i la violinista, interpretada per Laurent, però malgrat les pegues que es puguin trobar a la pel·lícula , només per veure els darrers vint minuts, quan es produeix el clímax final , la cinta val molt la pena de veure.
El concierto, és d’aquelles pel·lícules que malgrat haver plorat en els darrers instants de la història, que és molt emotiva (que no sensiblera!!), surts amb un somriure d’orella a orella.
No us la perdeu, estarà poc en cartellera!

CORAZÓN REBELDE

bargalloneta — Sat, 13 Mar 2010 15:58:28 +0000

Molts fills i filles o parents d’una mateixa nissaga familiar han seguit els passos del progenitor. Nissagues com els Douglas (Kirk- Michael), els Bardem (Pilar-Javier),els Huston (Walter-John-Angelica), els Coppola (Francis-Sofia-Nicolas Cage);els Sheen (Martin- Charlie),els Fonda (Henry- Peter-Jane),les Redgrave (Vanessa- Natasha),els Barrymore (John- Drew), les Garland (Judy-Liza) són clars exemples.

Jo sempre he pensat que ara per ara, només hi ha dos noms que dins d’una nissaga familiar el fill/a ha superat al progenitor en el món del cinema, no sé si estareu d’acord amb mi però són Adriana Ozores , que de llarg és la millor de la seva nissaga i Jeff Bridges que també supera en escreix al seu germà Beau i al seu pare Lloyd.
Dilluns passat va guanyar el seu merescut Oscar després de quatre nominacions per un paper que probablement estava destinat a l’estatueta fos qui fos el qui l’interpretés. Però va ser en Jeff Bridges, i n’estic convençuda, un cop vista la cinta, que ningú l’hauria interpretat com ell.
Als americans els encanta les històries de losers, (de perdedors), i si a més són cantants de country millor… és una pel•lícula molt americana , però al llarg dels dies, i després de tenir-la al cap i pensar he anat assaborint el personatge d’en Bridges, i és que realment el borda.
La història és ben senzilla: un vell cantant de country que posseeix el meravellós do d’escriure lletres per a precioses cançons però que ara està pràcticament acabat per la beguda i per els deutes, s’ha de dedicar a passejar pel país i cantar en tuguris de mal mort per poder subsistir, mentre que el seu aprenent , interpretat per Collin Farrell, és famós gràcies a ell. Fins que en un d’aquests pobles al mig de l’Amèrica més profunda, s’enamora d’una noia molt més jove que ell (una més que correcte Maggie Gyllenhall) el dia que li va a fer una entrevista pel diari del poble. Crec que Bridges és va inspirar amb Kris Kristofferson, no m’estranya, per què a mi em va recordar molt a Ha nacido una estrella.
Que té d’especial la pel•lícula? Sense cap mena de dubte la tendresa en que Bridges tracta al seu personatge, malgrat que en algunes vegades l’estamparies a la paret, hi ha moments tan entranyables com quan va a pescar amb Robert Duvall (la millor escena de la cinta) o la de Gyllenhall dient que la seva habitació ja no podrà tornar a ser la mateixa després de que Blake hagi creat una cançó, que fan que encara que sigui una història molt americana només per veure’l amb ell , ja s’ho val.
A part de l’Oscar de Bridges , va guanyar també la millor cançó, The weary kind, que ara mateix estic escoltant i que em fa posar la pell de gallina… és preciosa, el country més profund.

Qui és el successor de Cary Grant…?

bargalloneta — Mon, 15 Jun 2009 16:12:03 +0000

Nascut com a Archibald Alexander Leach a Bristol al 1904, va ser un dels actors més coneguts de la seva època i no només per la elegància, sinó per una sensibilitat exquisida i ser simpàtic malgrat conegut per ser força garrepa, va néixer d’una família molt pobre (igual que Charles Chaplin).

Com actor era aquest és el seu paper més reconegut: simpàtic, elegant, una mica irònic, però a la vegada podia ser sèrio, (malgrat els intents de Hitchcock de voler que també fos assassí , a Sospecha , no ho va aconseguir)

Qualsevol de les pel.lícules de Cary Grant són fantàstiques però jo en voldria destacar unes quantes: és evident que la primera ha de ser Històries de Filadelfia on va treballar novament amb Katharine Hepburn, la compenetració entre ells dos va quedar ben reflectit en tots els treballs que varen fer junts , sinó recordeu a La fiera de mi niña (tot un clàssic), o La gran aventura de Silvia (la seva primera col.laboració junts), o a Vivir para gozar (potser la menys coneguda). Jo però em quedaria amb altres que particularment em van agradar molt: Arsénico por compasión (si no l’heu vist, feu-ho!!), Serenata nostálgica, Luna nueva, Tu y yo, Me siento rejuvenecer (amb Marilyn Monroe), Con la muerte en los talones, o per descomptat Encadenados…. i me’n deixo tantes!!!

Cary Grant va treballar amb els directors més prestigiosos de la època: Alfred Hitchcock, Howard Hawks, Leo MacCarey, George Cukor… o amb els actrius més boniques: Joan Fontaine, Eva Marie Saint, Deborah Kerr (estupenda Tu y yo!!), Grace Kelly… o Ingrid Bergman (amb la qual eren íntims!)

En definitiva : un dels grans….i qui és el seu successor???

GEORGE CLOONEY:

I no només per ser guapo, elegant i simpàtic com Cary Grant… de fet Clooney, crec que ha superat amb escreix al britànic , ja que a més de demostrar-nos que és un bon actor també té ull en les produccions en què s’involucra i amb les pel.lícules que dirigeix: Buenas noches y buena suerte (excel.lent blanc i negre!!) o Leatherheads. Clooney també ha treballat amb directors prestigiosos (val a dir que repeteix molt amb els directors, senyal que s’hi deu entendre força bé )… : els germans Coen (Oh brother!, Crueldad intolerable,), Steven Soderbergh (Un romance muy peligroso, Solaris o la nissaga dels Ocean!!) o Robert Rodríguez (Abierto hasta el amanecer, Spy Kids) i ha compartit pantalla amb les actrius més guapes del moment: Cate Blanchet, Catherine Zeta-Jones, Nicole Kidman, Julia Roberts o evidentment Michelle Pfeiffer…George Clooney és un bon actor i és el relleu perfecte de Cary Grant, crec!…. esteu d’acord amb mi?