Abans de dir que “The Artist” és un homenatge al cinema m’agradaria veure “Hugo” de Martin Scorsese, del que curiosament diuen el mateix però que evidentment amb dues respostes diferents. No diré que engegar un projecte com “The Artist” és avui en dia tan arriscat com suicida, perque de fet no és tan sols fer-la amb cara i ulls sino que, a més a més, el públic respongui i s’oblidi de les pallassades que omplen les sales de cinema i del maleït 3D. Però “The Artist” és una pel·lícula preciosa, les coses com siguin, i aquestes coses no moren mai, però caldria afegir que tampoc estem davant la obra mestra de la década, que de seguida, mitifiquem. Jo el primer.

El risc d’una pel·lícula muda és mantenir un ritme alt i constant, que obligui a l’espectador a tenir els ulls com plats a la pantalla.
Jean Dujardin, porta sense cap problema el ritme a les esquenes com a actor que va de més a menys i està estelar! enorme!, magnífic! en la seva empresa, mereixedor de tots els aplaudiments que rep a l’inici de la pel·lícula.
Recolzat brillantment per Berénice Bejo (que sembla haver nascut en blanc i negre), que aporta la expressivitat que requeria el personatge i li dona a més un carisma especial, “The Artist” és una bonica història d’amor.
Amor al cinema, al blanc i negre, a la música, al ball, al somriure i a la llàgrima.
Potser és que estem acostumats a no valorar la simplicitat, la puresa, les sensacions i emocions que rebem del cinema, potser a base de violència, cors trencats, drames complexes i sang i fetge ens han fet la pell més dura i ens costa valorar “The Artist” com es mereix.
Sí, potser s’endú tots els premis de l’any, però em queda encara la sensació que esperava molt més.
Us ho podeu creure? Què més es pot esperar si està bé com està! Millor callar i mirar:

2. Katmandú, un espejo en el cielo. Icíar Bollaín dirigeix un film inspirat en la vida de la professora catalana Victoria Subirana, que va marxar al Nepal per impartir classes al país de l’Himalaia. A la pel·lícula és la mestra Laia, interpretada per Verónica Echegui,  la que es trasllada al Nepal, on quedarà marcada per la pobresa extrema del país i un matrimoni de conveniència que, a la llarga, esdevindrà en alguna cosa més .104 minuts.

3. Los Muppets (The Muppets). Trasllat a la gran plantalla de la clàssica sèrie infantil. Davant de l’imminent enderroc del teatre dels Muppets, un grup d’amics, entre els quals hi ha el fan més entregat dels titelles, decideixen reunir els anitics Muppets per evitar-ho. 98 minuts.

4. Redención (Tyrannosaur). Film britànic independent, molt ben valorat a Sundance,  que versa sobre la relació entre un vídu alcohòlic, Joseph, i una dona de profundes conviccions religioses, Hannah. La relació, tot i semblar poc ortodoxa, resultarà de gran ajuda per als dos. 91 minuts.

Amb els Oscar d’aquest any ben prop, em vull aturar un moment per  a recomanar la que, per a mi, va ser una de les grans oblidades dels premis de la Academia. En una filmografia com la dels Coen, plena de personatges fraccionaris, excèntrics, de guions peculiars i girs inesperats, Valor de ley, remake de la pel·lícula de mateix títol protagonitzada pel llegendari John Wayne, és absolutament atípica en que es tracta no tant d’una pel·lícula “dels Coen”, com un exercici magistral de cinema de gènere, en aquest cas de western, del que es sentirien orgullosos John Ford o Howard Hawks malgrat el seu to crepuscular.

Valor de ley és un relat de frontera, des del seu principi en un poble on acaben les línees de tren fins al seu final en territori indi. I la frontera, la planície, el bosc, la pols del camí i les extensions àrides són un personatge més de la pel·lícula. La excel·lent fotografia de Roger Deakins captura un paratge majestuós a la vegada que desolador, més similar als territoris salvatges de les novel·les de Cormac McCarthy que als grans exteriors en technicolor del western clàssic.

L’enfrontament dels dos personatges de Bridges i Damon constitueix un dels punts d’interès del film, el xoc entre l’heroi i l’antiheroi, la civilització i la frontera. Però qui porta el pes de Valor de ley és Hailee Steinfield, que interpreta amb una solvència inesperada d’una noia de 13 anys a la protagonista, donant-li un caràcter adust, sever, heroic, un punt de referència en una pel·lícula on tothom és moralment gris. En cap moment resulta una interpretació impostada, Steinfield és creïble en el seu paper, i li aporta intensitat i dramatisme, a més d’una absoluta empatia amb l’espectador.

El seu contrapunt és Jeff Bridges, en un paper allunyat del cowboy de llegenda més propi de actors com John Wayne, en un paper composat a base de estoïcisme, frases lacòniques i el pes dels anys. Damon és correcte en el seu personatge, però difícilment eclipsa a Steinfield i Bridges. També és digne de menció el paper de Josh Brolin, l’antagonista, que malgrat la vilesa del personatge en fa una interpretació sobretot humana, fugint també del tòpic del bandit de western.

Potser la única cosa que es pot qüestionar a Valor de ley és un primer acte massa dilatat, que allarga la presentació de personatges i dona pes a uns diàlegs molt més dispersos a la resta de metratge. Tant el segon acte, solemne com el silenci de la planície, com la resolució del film, que engrandeix els seus personatges fins a situar-los al territori de la llegenda del western clàssic, són absolutament magistrals. Superats els moments inicials de plantejament del relat, els Coen resolen el nus de la pel·lícula i el seu desenllaç sense perdre en cap moment el ritme o l’interès de l’espectador, per tallar el film en un final abrupte que de nou ens situa en la realitat, lluny de la frontera perduda en la llegenda.

Valor de ley és un viatge d’anada i tornada més enllà de la frontera, des de la pols dels carrers de l’oest americà fins a les grans extensions salvatges del continent. Els Coen demostren en aquest film que no només són autors posseïts d’una manera de fer cinema pròpia i diferenciada, sinó que tenen ofici i que es poden aventurar amb mestria en els gèneres clàssics del cinema. Valor de ley és sens dubte una tornada al millor western, un retrobament amb la llegenda, de la mà d’uns Coen que es demostren grans artesans, ajudats d’un repartiment i una fotografia que composen un relat quasi mític.

Altres títols a la venda a partir de dimarts, 31 de gener

2. Enredos de chicas (Freche Mädchen). Comèdia adolescent. Alemanya. 2008. 97 minuts. Director: Ute Wieland.

Títols a la venda a partir de dimecres, 1 de gener

3. La masacre de town creek (Town Creek/ Blood Creek). Thriller de terror. Estats Units. 2009. 90 minuts. Director: Joel Schumacher.

4. Los teleñecos y el mago de Oz. (The Muppets’ Wizard of Oz). Infantil. Estats Units. 2005. 88 minuts. Director: Kirk R. Tatcher

5.  Micmacs (Micmacs à tire-larigot). Comèdia. França. 2009. 105 minuts. Director: Jean-Pierre Jeunet

Les parets del saló de bellesa, que es constitueix com l’escenari principal de Caramel, capturen, ni que sigui per unes hores, la diversitat del líban. Allà és on es realitzen tractaments dones de religions, estatus socials i, fins i tot, condicions sexuals, diferents. Aquest retrat de la viva i complexa societat libanesa va ser tot un èxit al país i, de fet, ha estat recomanada per experts en la regió de l’Orient Mitjà com el periodista Tomàs Alcoverro, que l’ha considerat un dels exemples més significatius del cinema àrab actual.

L’any passat, Labaki va realitzar la seva segona incursió al món de la direcció amb Et maintenant, on va ou?  que a Espanya ha arribat amb el títol de ¿Y ahora adónde vamos?. En aquesta ocasió, l’aroma dolç dels salons de bellesa és substituit per l’agror de la guerra, l’últim conflicte en una terra que n’ha patit molts. Una vegada més, Labaki se serveix de la mirada femenina per relatar les complexitats del país. I, també un altre cop, Labaki es reserva un paper com a actriu.

La seva trajectòria com a actriu és molt més prolífica, amb prop d’una desena de títols. A Strany Bullet, per exemple, interpreta Noha, una jove que decideix no casar-se quinze dies abans de la celebració. El film va ser guardonat amb el premi al millor Guió en el Festival del Caire del 2010.

La pel·lícula sobre Violeta Parra, cantautora i pintora xilena, dirigida per Andrés Wood s’ha alçat amb un dels grans premis a Sundance, el principal aparador de cinema independent.
La també xilena “Young & Wild” s’ha endut el premi a millor guió.
Mencionar, a part, el documental dirigit per Eugene Jarecki titulat “The House I Live In” que critica duramente la guerra contra les drogues o la esperada producció “Beasts of the Southern South” una visió peculiar d’un nena plena d’animals imaginaris.
La resta de guanyadors a continuació.

Premis nacionals (produits a Estats Units)

Gran Premi del Jurat (documental): ‘The house I live in’
Gran Premi del Jurat (drama):’Beasts of the southern wild’
Premi de la Audiència (documental): ‘The invisible war’
Premi de la Audiència (drama): ‘The surrogate’
The Best of NEXT (premi de la audiència): ‘Sleepwalk with me’
Millor director de documental (Estats Units): Lauren Greenfield per ‘The queen of Versailles’
Millor director de drama (Estats Units): Ava DuVernay per ‘Middle of nowhere’
Premi Waldo Salt de guió: Derek Connolly per ‘Dafety not guaranteed’
Millor edició de documental: ‘Detropia’
Millorr fotografía (documental): ‘Chasing ice’
Millor fotografía (drama): ‘Beasts of Southern Wild’

Premis internacionals

Premi World Cinema del Jurat (documental): ‘The law in these parts’
Premi World Cinema del Jurat (drama):’Violeta se fue a los cielos’
Premi World Cinema de la Audiència (documental):’Searching for sugar man’
Premi World Cinema de la Audiència (drama):’Valley of Saints’
Premi World Cinema a millor director de documental (internacional): Emad Burnat i Guy Davidi per ’5 broken cameras’
Premi World Cinema a la millor direcció de drama (internacional): Mads Matthiesen per ‘Teddy bear’
Premi World Cinema de guió: Marialy Rivas, Camila Gutiérrez, Pedro Peirano i Sebastián Sepúlveda per ‘Young & wild’
Premi World Cinema a la millor edició de documental: ‘India game: The movie’
Premi World Cinema a la millor fotografía (documental): ‘Putin’s kiss’
Premi World Cinema a la millor fotografía (drama): ‘My brother the devil’

Premis especials del jurat

Premi especial del jurat a un documental pel seu esperit de canvi: ‘Love free or die’
Premi especial del jurat a un documental pel seu esperit de desafiament: ‘Ai Weiwei: Never sorry’
Premi especial del jurat a la excelencia en producció de cinema independient: Andrea Sperling i Jonathan Schwartz per ‘Smashed i ‘Nobody Walks’
Premi especial del jurat al millor repartiment: ‘The surrogate’
Premi especial del jurat per la seva visió artística: ‘Can’
Premi World Cinema especial del Jurat per la celebración del seu esperit artístic: ‘Searching for sugar man’

El curt està dirigit per Bill Plympton, i va participar al concurs de curts d’animació del Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges el 2010.

En podeu fer un tastet aquí:

Kate Beckinsale

2. J. Edgar. Clint Eastwood torna a posar-se rere les càmeres, ara per dirigir un biopic que ja li ha valgut a Leonardo DiCaprio un Globus d’Or. El film és un retrat d’Edgar Hoover, el longeu cap de l’FBI que va ostentar el càrrec des de l’any 1924, a l’edat de 29 anys, fins a la seva mort, el 1972. 136 minuts.

3. Arrugas. Llargmetratge d’animació de producció espanyola sobre dos avis, Emilio i Miguel, que es fan amics en un geriàtric. Quan Miguel descobreix que Emilio té Alzheimer, mobilitzarà el geriàtric per ajudar-lo a lluitar contra la malaltia. Basat en un còmic homònim de l’autor Paco Roca. 80 minuts.

4. Albert Nobbs. Mia Wasikowska (Alicia en el país de las maravillas), Jonathan Rhys Meyers (Los Tudor) i Brendan Gleeson (Ojoloco Moody a Harry Potter) acompanyen una estelar, i transvestida, Glenn Close. L’actriu interpreta Albert Nobbs, alter ego d’una dona que es veu obligada a convertir-se en un home per sobreviure. Basada en una obra de Broadway. 108 minuts.

5. El monje (Le moine).  Thriller fantàstic francès sobre un novici a qui el dimoni intentarà corrompre per tots els mitjans. 101 minuts.

6. Bajo amenaza (Trespass). Una familia acomodada rep la visita de dos agents de policia. Deixar-los entrar a casa és l’error més greu que poden cometre. 91 minuts.

7. Popieluszko. Biopic de firma polonesa sobre el clergue Jerzy Popieluszko, ferm defensor de la revolució anticomunisca a Polònia i del sindicat impulsor, Solidarnosk. 180 minuts.